Pepa Colomer va néixer a Barcelona el 1913, filla de l’industrial tèxtil de Sabadell Josep Colomer. La seva fal·lera per no tocar de peus a terra venia de lluny, i expliquen que, amb només set anys, es va entestar que volia volar, i ajudada pel seu germà de catorze va sortir al balcó de casa seva, un quart pis, va desplegar un paraigua i es va llançar al buit. El resultat de la seva aventura va ser que es va trencar les dues cames.
Més enllà de l’anècdota, el 1930, amb només setze anys ingressà a l’escola d’aviació de Josep Canudas, convertint-se en pilot un any després en demostrar les 60 hores de vol exigides i va obtenir un títol que li va valer una portada de La Vanguardia. A l’octubre de 1932, l’aviadora va aterrar en un Zeppelin a l’aeròdrom de la Aeronaval, que va ser visitat per un grup de joves entre els quals es trobava la Dolors Vives, que va ser una altra de les pioneres en pilotar avions a casa nostra.
La seva vàlua la va convertir el 1935 en la primera dona instructora de vol del país, i el 1936 formà part de la creació de la Cooperativa de Treball Aeri de Catalunya i s’incorporà com a instructora a l’Escola de Pilots Militars de la Generalitat, on instruïa els alumnes de l’Acadèmia de l’Exèrcit Popular espanyol en la maniobra del mig ‘looping’, “la millor manera de fugir quan et persegueix un caça enemic”, segons explicava. Calia fer una tombarella i volar al revés durant una estona, amb l’objectiu d’escapar-se, i potser completar el ‘looping’ per quedar al darrere del caça enemic per abatre’l.
Compromesa amb la República
Durant la Guerra Civil Colomer va participar en operacions de propaganda en el bàndol republicà en qualitat d’oficial del Exèrcit i com a pilot d’ambulància amb el Dragon al front de l’Aragó, on recollia els ferits i els portava en vol rasant cap a Barcelona. Com a molts defensors de la República, la dictadura va suposar per ella, una persona compromesa, l’exili, i així, el 1939 va haver de fugir a Tolosa, on es va casar, i més tard es va establir a Anglaterra, però ja mai més va tornar a volar. Com ella mateixa va dir alguna vegada: “La guerra va acabar amb tots els meus somnis, i ja mai més no he tingut cap contacte amb l’aviació”. La realitat, que també explicava, era que a Anglaterra no aconseguia trobar ningú que volgués una dona aviadora.
La pilot no va perdre, però, la seva relació amb Catalunya, on va tornar en diverses ocasions. La Generalitat li va retre homenatge el març del 2003 i el 25 de maig de 2004 moria a l’exili de Surrey, Anglaterra.
