Fa uns quants mesos vam explicar el repte de Pierre Rizo, l’home que s’ha plantejat practicar els 40 esports del programa olímpic d’estiu en 40 països diferents, començant just després de finalitzar els Jocs de Rio de 2016 i acabant-lo, si tot va bé, abans del tret de sortida de Tòquio 2020. Us ho vam explicar aquí fa un cert temps i ja us podem avançar que ha avançat força durant aquests darrers mesos: acaba de completar l’esport número 13 amb entrenaments de boxa a Cuba. Caldria preguntar-li el 2015 va llegir “Un pòdium irrepetible” com a font d’inspiració.
La novel·la de 2015 de Georgina Esteva, amb il·lustracions de Montse Buñuel, va ser una aposta literària per donar a conèixer tot l’altre esport als més joves. Una descoberta vinculada a les peripècies vitals de dos estudiants, l’Èric i la Martina, que tornen a ser els protagonistes d'”Un pòdium irrepetible 2″. Els aprenentatges vitals de dos joves adolescents que s’estimen s’entrelliguen amb els aprenentatges esportius que van recollint a partir d’un treball sobre els valors de l’esport. Els protagonistes decideixen convertir un treball d’institut en una pràctica directa, en una experiència en primera persona d’esports que fins a aquell moment els són desconeguts.
La novel·la val la pena per la seva història (recomanem llegir “un pòdium irrepetible” abans, però no és imprescindible fer-ho) i és una excel·lent manera de conèixer esports minoritzats al nostre país. No és un llibre esportiu: és un llibre en què els valors humans sorgits de l’esport són determinants per a la vida dels protagonistes. També és un llibre que retrata la passió d’entrenadors i esportistes per dur a terme la seva activitat i que té l’encert de recórrer diferents punts del país, de combinar esports d’equip i esports individuals i d’esdevenir una crida a conèixer el territori, a ser actius, a ser protagonistes de les nostres vides.
Entrevista a Georgina Esteva, autora d’Un pòdium irrepetible 2
D’on sorgeix el fil conductor d’un pòdium irrepetible?
Des de ben petita he practicat molt esport. Sempre ha format part de la meva vida, amb una trajectòria bastant àmplia. També he tingut el meu espai més íntim, intel·lectual, amb passió per escriure i llegir. Eren dos móns molt separats: l’acció, l’experiència física, l’adrenalina, els reptes, deslligts d’una part més íntima, la literatura. Un dia la Montse Buñuel (la il·lustradora) em va proposar escriure sobre l’esport i vaig pensar: realment puc escriure moltes coses d’aquest àmbit, tinc coses a dir! Vaig unir les dues passions, la literatura i l’esport.
Què et va portar a generar aquests dos personatges tastaolletes de l’esport?
Tenia molt clar que els dos protagonistes no havien de ser esportistes. Volia que fos una descoberta, que recollís les sensacions que tenen moltes persones que no en practiquen quan s’inicien en una disciplina per primera vegada. Els protagonistes són com dos conillets d’índies que van descobrint nous esports, van provant noves disciplines i les coneixen a través de la pràctica en lloc de fer-ho des de la teoria.
Sempre has estat una apassionada per l’esport?
De petita sempre volia competir, però a casa consideraven que la competició no era una bona eina educativa. Volien que fes esport i m’ho passés bé, però sense fixar-me en el rendiment. Vaig començar nedant, i sempre tenia molta motivació d’aprendre, de millorar, de progressar. Els entrenadors eren durs, però a mi m’agradava que m’exigissin. Em van donar una beca per competir, però els meus pares van considerar que era massa petita per focalitzar-me només en entrenar i competir. Vaig deixar-ho i vaig començar amb el tennis, però després d’un accident d’esquí i d’una operació, em van recomanar que deixés aquests dos esports, de manera que vaig iniciar-me en la vela lleugera.
Al final, vas arribar a ser esportista d’elit amb el kitesurf…
Sempre m’he volgut demostrar a mi mateixa fins a on puc arribar. El millor entrenador de vela lleugera em va fitxar per fer un pas més enllà i cercar l’excel·lència esportiva, però el seu tracte, en lloc de potenciar-me, m’enfonsava. La relació era destructiva, però era jove i no sabia com afrontar-ho. Ho vaig deixar i vaig començar a fer windsurf, que també em va encantar. Vaig combinar-ho amb el kitesurf, un esport de sensacions, amb la part més mental i estratègica de la regata, que és on em vaig especialitzar. No crec que aquesta trajectòria es reflecteixi al llibre. Com que he tingut l’oportunitat de provar diferents disciplines, tenia ganes que tractés d’esports relativament minoritaris: l’aikido o l’esquí de fons en són un bon exemple.
En aquesta novel·la prenen especial importància els esportistes adaptats, amb l’hípica, el bàsquet o l’esquí. És una branca que t’interessava explorar?
Quan va sorgir la idea de fer una continuació d’Un pòdium irrepetible, que en un primer moment no estava plantejada, vam pensar: hi ha d’haver algun valor afegit. Va ser proposta de l’editor: per què no introduïu la discapacitat? I vaig pensar: és el que faltava! Hi ha tres capítols del llibre on apareixen discapacitats diferents: en un, una intel·lectual, que és l’autisme. En un altre, una física, com la paràlisi cerebral, i cap al final, una tercera, física-orgànica, que és la ceguera. La discapacitat, en aquest llibre, m’ha permès aprofundir molt més en els valors, no tan esportius, sinó sobretot humans. Al final, l’esport és una excusa per parlar de valors humans, de relacions, de persones.
Els valors de l’esport, a la novel·la, s’apliquen a les vides dels protagonistes…
Ho plantejo així, sí. Els protagonistes, l’Èric i la Martina, van aplicant les experiències que van vivint a través de l’esport a la seva vida quotidiana, sobretot a la seva relació d’amor, amb els conflictes i les dificultats que tenen.
Com has preparat cada un dels esports? En casos com el de la natació sincronitzada s’ofereix un coneixement que va molt més enllà del que es trobi habitualment als mitjans..
Jo he nedat, però mai he practicat sincronitzada. Vaig fer un treball de recerca: buscar informació, veure sessions, recollir documentació… sóc tutora dels esportistes del CAR i de vegades també els he pogut seguir. La història, això sí, és ficció. L’equip de sincronitzada representa un equip que aspira a anar a una olimpíada i guanyar una medalla i la Martina arriba allà sense saber-ne. Hi ha aquest contrast entre el debutant, que parteix de zero, i els experts, que tenen molt clar què estan fent en cada moment.
Busques que els esports que apareixen al llibre siguin d’àmbits diferents?
La meva primera idea era només centrar-me en esports de natura. Al primer llibre tots els esports excepte el Korfbal es fan a l’aire lliure. En aquest segon hi ha la sincronitzada, el patinatge artístic, l’aikido… alguns ja els tenia clars i d’altres són peticions. Arran del primer llibre, els nens em proposaven alguns esports! En vaig conèixer uns que feien patinatge artístic, que els feia molta il·lusió que parlés del seu esport. M’ha demanat el bàsquet o el tennis amb insistència, i també els cavalls, que els encanten. Anem a les escoles i els nens t’ho diuen tot: el que més els agrada, el que menys… he de buscar que tingui coherència, que encaixi, però en aquest segon llibre he procurat afegir pinzellades que surten dels mateixos lectors.
Què més diuen els nens dels llibres?
N’hi ha molts que diuen: “aquest esport no el coneixia”! En el primer, va ser el korfbal. En aquest segon, de moment, el que més ha sorprès ha estat l’aikido. Són esports molt normalitzats per la gent que els practica, però que no surten a la TV ni són majoritaris. Hi ha molts nens i nenes que ens diuen que han conegut aquell esport perquè l’han llegit al llibre. És fantàstic!
Tens al cap una possible tercera novel·la amb els mateixos protagonistes i encara més esports?
Quan vam escriure el primer, era un sol llibre. En cap moment, pensava en un segon. Entre els lectors que ens ho demanaven i la gent de Gregal que van seguir-hi apostant i ens van animar a seguir endavant, vam decidir fer el segon. Jo ara tinc molt material, el tinc guardat per un tercer, però no ho tenim planificat. Si sorgeix l’oportunitat, no tanco cap porta.