Fa uns dies, els companys del programa radiofònic “La Sotana”, feien un repàs de les declaracions més bèsties protagonitzades per esportistes. Al número u d’aquest rànquing hi situaven les conegudes i desafortunades declaracions de Manel Comas en les quals qualificava de NAF “Negro, atlético y fraudulento” al seu propi jugador Demetrius Alexander.
L’episodi Alexander
Molta gent recorda Manel Comas per aquell incident, si bé no cap dubte que els mèrits del tècnic maresmenc van molt més enllà d’aquelles desafortunades declaracions.
Corria el febrer de 2007, quan després d’un mal partit davant Estudiantes del seu equip aleshores, el Caja San Fernando sevillà, Comas va explotar i després de qualificar de “gilipollas” a tots els seus jugadors, va qualificar el nord-americà Demetrius Alexander com a NAF.
Més tard l’entrenador es disculparia i a l’ACB ho tancaria tot amb una tímida sanció. Si bé és possible que en Manel no digués el que va dir amb una intencionalitat pròpiament racista, no hi ha cap dubte que les declaracions són absolutament reprovables. Un no pot fer més que dubtar si podria haver qualificat de BAF (Blanco atlético y fraudulento) a qualsevol dels seus jugadors de pell clara que van disputar i perdre aquell mateix partit. Declaracions com aquesta que deixaven i deixen paleses actituds racistes, com d’altres voltes ho són masclistes, que encara resten impregnades al nostre subconscient social.
El primer títol continental del Joventut
La carrera esportiva de Manel Comas va anar estretament lligada amb la ciutat de Badalona, no per la duració de les seves estades, sinó pel que hi va passar durant. La seva primera experiència en el bàsquet d’elit va venir de la mà d’Aito García Reneses, de qui en va ser ajudant durant dues temporades al Círcol Catòlic badaloní, conegut pel seu patrocini com a Cotonifici. Després d’un breu pas pel Club Bàsquet Mollet, quan els vallesans disputaven la màxima categoria de bàsquet nacional, va arribar el moment d’afrontar el gran repte: la banqueta verd-i-negra.
Arribar i moldre, en la seva primera temporada al capdavant del Joventut, els badalonins guanyaven el seu primer títol en l’àmbit europeu: la Copa Korac davant el Carrera Venezia després d’una intensa pròrroga (105-104).
D’aquell partit, del qual ens donaria per fer una peça sencera, ens quedarà la imatge d’un Palau Blaugrana mig buit, doncs la final es va jugar en dia feiner a les cinc de la tarda, i de la tangana final amb el Carrera (clar favorit) demanant que el tap de l’heroi Galvin era il·legal i per tant s’havien de sumar dos punts a l’electrònic.
De la dimissió a les banquetes d’arreu del país
No va ser així, i el Joventut i Manel Comas van sumar el seu primer títol continental. La història d’amor duraria ben poc, concretament les nou jornades de lliga 81-82 que el tècnic de Tiana va dirigir: tot pel fet que l’estiu anterior Manel Comas i Manel Barceló (president aleshores), havien lligat el fitxatge del mític Fernando Martín. Finalment, l’acord es va trencar després d’una trucada del president madridista Raimundo Saporta a Barceló. Manel Comas no ho va tolerar i va presentar la seva dimissió.
Manel Comas va dirigir a nou equips a la primera divisió espanyola, entre ells els catalans Santa Coloma, Granollers, Barça, Manresa i una darrera etapa al Joventut. Els seus millors moments els va viure amb el Baskonia, amb qui va vèncer una Recopa i una Copa del Rei, impregnant sempre els seus equips de la seva fortíssima actitud. Una actitud, que a tall d’anècdota, feia que quan perdien de manera estrepitosa, Comas els obligués a estar entrenant vuit hores al pavelló, les mateixes que treballava “la gent normal”.
La tàctica del conillet
Una de les aportacions més cèlebres de Manel Comas al bàsquet va ser la seva teorització anomenada “tàctica del conillet”. Aquesta consistia en anar tot el partit per sota en el marcador, en alguns moments amb desavantatges de fins a 15-20 punts, reservant forces per fer una accelerada final que deixaria astorat i sense marge de maniobra un rival que es creia ja vencedor.
Comas hi atribuïa tota una sèrie d’avantatges focalitzades en l’aspecte psicològic d’aquell qui es troba en plena remuntada, i és cert que la va utilitzar amb èxit en molts dels seus encontres, com la final de la Korac de la qual hem parlat anteriorment.
Manel Comas, bateria d’un grup de rock i també aficionat als ral·lis (va arribar a disputar el Rally Costa del Sol amb un espectacular Iso Griffo) ens deixà el juny del 2013, per culpa d’un malaurat càncer de pulmó. Un final de vida amb regust amarg a causa de l’acusació de presumptes delictes de continuats abusos sexuals a dues menors d’edat amb discapacitat psíquica durant la seva etapa a Sevilla.
