Lluny de l’ampli seguiment que té a casa nostra la NBA, la millor competició de bàsquet femení del món continua fent passos de consolidació entre els aficionats amb un creixement constant d’espectadors, de mitjans i de venda de samarretes i altres elements de màrqueting. La WNBA, fundada fa 20 anys, s’ha consolidat per mèrits propis com una de les millors competicions esportives de club dels mesos estiuencs. Hi ajuda, sens dubte, l’aparició en escena d’un equip com Minnesota.
Les Lynx van guanyar el seu primer títol WNBA el 2011. Un bon equip amb una columna vertebral molt difícil de batre i que en els darrers anys ha arribat a comptar amb l’ajuda inestimable de la badalonina Anna Cruz. Com si fossin una versió actualitzada dels Spurs, l’equip ha sabut mantenir la condició de favorit malgrat els canvis de la plantilla i ha trobat el camí del triomf en anys senars: 2011, 2013, 2015 i 2017. Quatre títols (i dues finals més) que empaten Minnesota com l’equip més llorejat de la història de la competició al costat de les Comets de Houston, les guanyadores de les primeres quatre edicions del campionat i que van desaparèixer el 2008.
Un equip estel·lar
Sparks, Mercury o fins i tot les Fever d’Indiana han estat equips guanyadors en aquest període, però sempre mirant de reüll el talent de les Lynx. El cert és que la selecció de Maya Moore al draft de 2011 va ser un moviment decisiu per convertir una franquícia discreta en un bloc guanyador. Moore no només és una de les jugadores amb més talent ofensiu del món, sinó que des del primer dia s’ha mostrat com un valor segur en els moments decisius de cada partit. A la final d’enguany, una cistella de dos punts a falta de 26 segons pel final va deixar pràcticament sentenciat el cinquè i definitiu partit contra les Sparks.
Cheryl Reeve ha gestionat l’equip com calia des de la banqueta per anar ampliant el protagonisme de la pivot Sylvia Fowles, absolutament imparable quan s’ho proposa i líder de l’equip el 2015 i 2017 des de la defensa. Aquest any s’ha endut l’MVP de la competició i de les finals i malgrat no vendre tantes samarretes com Moore, és l’element desequilibrant contra qualsevol joc interior rival. L’equip és una conjunció d’estrelles en què mai fallen la més veterana de l’equip, Seimone Augustus, ni tampoc Rebekkah Brunson. Quatre jugadores Lynx que han estat seleccionades per a l’All Star d’aquesta temporada. Un potencial descomunal que té molts números d’ampliar el palmarès en les properes edicions de la lliga.
Les Mystics, l’equip que per fi fa una passa endavant
En l’actual WNBA només hi ha un equip que encara no hagi tastat la final de la lliga. Són les Mystics de Washington, l’equip que al 20è intent acaben d’arribar més lluny que mai disputant la semifinal de la lliga contra les futures guanyadores. És un cas molt curiós. Compten amb el lideratge a la banqueta de Mike Thibault, l’entrenador que acumula més victòries en la història de la competició. També tenen la jugadora que més samarretes ven de la lliga, l’anotadora Elena Delle Donne, fitxatge d’aquest mateix any. I són l’equip que compta amb més aficionats al pavelló (més d’11.000 cada partit) de la WNBA.
Tots aquests ingredients no havien estat suficients fins ara per jugar un paper de simple comparsa. Diverses semifinals de conferència, plantilles potencialment lluitadores que no acabaven de rendir, lesions determinants en les setmanes decisives. Un equip malaguanyat durant 19 anys que aquest 2017 ha ofert la seva millor versió i s’ha plantat fins les semifinals de la WNBA després de derrotar a equips com les Wing de Dallas i les Liberty de Nova York a les eliminatòries. Un punt d’esperança necessari que s’aplega al voltant de Delle Donne i que promet donar molta guerra el 2018. Serà l’any de les Mystics?
