Hi ha campions que avorreixen. Hi ha campiones cantades. Hi ha llegendes que mai fallen. Però en aquest esdeveniment d’Anaheim en el marc de l’UFC 214 sobretot hem viscut la redempció del gran monarca de les arts marcials mixtes, celebrada amb música i focs d’artifici. Esperem que no es destroni a si mateix una altra vegada i puguem gaudir del seu govern durant un bon grapat d’anys. Analitzem, doncs, els quatre combats principals.
La pressa. Jimi Manuwa vs Volkan Oezdemir.
Poques vegades un lluitador fa honor de manera tant acurada al seu sobrenom. “No Time” li diuen. Veient com va despatxar de ràpid al terrorífic Jimi Manuwa, podrien passar a dir-li “Hurry” (pressa). En quaranta dos segons Jimi Manuwa estava estabornit a terra. El natiu de Londres va semblar que entrava a l’octàgon massa relaxat i el suís no va dubtar ni un segon en destruir-lo. Un primer clinch tímid, que en el moment de separació va esdevenir un allau de cops de puny d’en Volkan que van tombar al favorit Manuwa. Acte seguit el gest del rellotge per tota la grada.
A l’entrevista sobre l’octàgon, Oezdemir va dir a Joe Rogan, “I don’t know what happens with my hands, but they are dynamite”. No podem estar-hi més d’acord després de veure caure amb tanta facilitat un tros de paio com Jimi Manuwa. Oezdemir a entrat amb força a l’UFC i després de dues victòries per knock out en menys d’un minut, es presenta com ferm candidat al títol. Un combat eliminatori amb Gustafsson pel títol interí en territori europeu? Seria molt interessant veure al suís contra un veritable top mundial. Té molta pressa, no té temps i està impacient. Aviam si hi ha algú que pugui parar el rellotge del suís…
Light Heavyweight | Volkan Oezdemir | def | Jimi Manuwa | KO (Punches) | 1 | 0:42
No fallen. Robbie Lawler vs Donald Cerrone.
A la prèvia ja vam avisar que aquests dos no fan presoners. Van complir amb escreix. El combat va ser vibrant i molt disputat. El primer assalt va veure com Lawler, un autèntic carnisser, començava pressionant amb força a Cerrone, un lluitador que sol començar una mica fred. Probablement això obeïa a l’estratègia de finalitzar el combat ràpidament per part d’en Robbie. Però en Donald té experiència per parar un carro i va saber sobreviure a aquesta primera ona de poder i fins i tot va ser capaç d’acabar l’assalt dominant al terra.
El segon assalt va ser tota una altra partida. En Robbie va fer un pas enrere i va semblar dosificar, però si reserves amb un assassí com el “Cowboy” et pot sortir el tret per la culata. Trenta un cops de Cerrone per nou de Lawler. El tercer va veure ressorgir a Lawler que va estar perseguint a Cerrone per tota la gàbia sense descansar un segon. Va semblar el vell Robbie Lawler, l’implacable guerrer que va assolir el títol. Cerrone també va tenir un gran tercer assalt, però probablement els jutges van valorar el domini de l’octàgon per part d’en Robbie i li van donar el tercer.
https://www.youtube.com/watch?v=mnQrUx-Oxx4
Hauria sigut un plaer que aquest combat dures cinc assalts en comptes de tres, perquè amb els dos rounds de campionat hauríem pogut gaudir de dos llegendes prement les dents amb força. Arribats a la distància, Victòria unànime per en “Ruthless” que el col·loca en posició de recuperar el títol que li va prendre en Tyron Woodley, tot i que en Robbie, en la seva actitud implacable, estava decebut perquè no havia posat a dormir a Cerrone. “I’m not out here to get decisions and Fight of the nights, I’m here to knock people out”. Paraules que podrien perfectament ser les d’un psicòpata, però que són sentencies del que els americans anomenen A true warrior.
Welterweight | Robbie Lawler | def | Donald Cerrone | Decision (Unanimous) | 3 | 5:00
El cinturó es fa real després de molts anys de ser virtual. Cris Cyborg vs. Tonya Evinger.
Tonya Evinger és una dona dura. Molt dura. Però no el suficientment dura (forta, tècnica, potent, etc.) per suportar el poder de la Cyborg. Va demostrar un cor gegantí aguantant tres assalts, però va ser una joguina en mans de la brasilera. Cyborg va demostrar que la seva evolució ha sigut constant. De la lluitadora que sortia com un tornado a finalitzar les seves oponents el més ràpid possible, ha passat a seleccionar molt més els seus cops i a dosificar esforços. Ella mateixa va declarar després del combat que necessitava una lluitadora com Evinger, capaç d’entomar alguns dels seus cops, per demostrar al món de que era capaç. De moment no ha tingut ni que utilitzar el seu jiu jitsu… esfereïdor.
La situació es presenta similar al que va passar amb Ronda Rousie o el que està passant amb Demetrious Johnson o Joanna Jedrzejczyk: hi ha una campiona molt dominant a la que cap rival pot igualar-se i això ha de fer que totes les seves perseguidores pugin el nivell per intentar guanyar-la. Veurem quines dones són prou valentes per pujar a l’octàgon amb la de Curitiba, que ara ja amb el títol que li faltava al sarró, haurà d’esperar que se li presentin competidores de nivell… si existeixen. La sensació és que tenim campiona per estona.
Featherweight | Cristiane Justino | def | Tonya Evinger | TKO (Knees) | 3 | 1:56
El pitjor que li pot passar a un campió. Tyron Woodley vs Demian Maia.
Últim assalt del combat pel títol del pes wèlter de l’UFC. Tyron Woodley ha aplicat una tàctica molt concreta per vèncer al constrictor Demian Maia. Ha rebutjat brillantment tots els seu intents de take down (tirar-lo a terra) i ha mantingut una distància còmode tota l’estona.
https://www.youtube.com/watch?v=kQ6njt3kpOQ
Fins ara, amb un Maia ja completament fos, han sigut vint-i-un intents. Vint-i-un intents d’un home que ha sigut capaç de porta a terra a la resta de la divisió. Alhora, Woodley ha sigut pacient i ha escollit els moments en que atacar amb el seu striking, esperant obertures i castigant lentament a Maia, però mai comprometent-se massa, sempre amb cautela, pensant en arribar a la decisió i guanyar amb marge. Una partida d’escacs similar a les dues que va tenir Woodley contra Stephen “Wonderboy” Thompson, però sense l’espectacularitat del karateka. Però una cosa estranya està passant a les grades. Fins i tot els comentaristes es sorprenen.
La gran majoria del públic ha agafat el seu telèfon, l’ha posat a brillar i el mou a banda i banda, un gest més propi d’un concert de balades que d’un combat d’arts marcials mixtes. De cop es sent un càntic unànime a la grada. Mentre Woodley s’encamina cap a una nova defensa del seu cinturó basada en la lluita intel·ligent i en la maximització de les seves virtuts i la minimització de les del rival, els aficionats aclamen a viva veu “Boooooring, booooooring, booooooring…”
Res pitjor li pot passar a un campió. Guanyar, però no donar espectacle. Que els fans considerin que els teus combats són avorrits. El propi president de la companyia, Dana White, fent el clàssic resum personal de la vetllada, no va trigar en maleir l’actuació d’en Tyron (a partir del 1:23)
Com apunta el cap de l’UFC, van batre el rècord de menys cops en un combat pel campionat… deixant-ho a la meitat de l’anterior marca. “Couldn’t be a worst performance, you couldn’t watch a more horrifying fight in your all life”. Paraules dures per part del cap que ja tenen una conseqüència immediata: en Tyron Woodley havia d’enfrontar-se a George Saint Pierre en el seu retorn a l’octàgon i el president ja ha assegurat que finalment donarà aquest rival a Michael Bisping (GSP és un dels campions més populars de la història i evidentment, es tractarà d’un gran esdeveniment que reportarà molts diners al rival que l’enfronti).
Davant d’aquesta controvèrsia Woodley no deixa de repetir que ell és aquí per guanyar. Però al final del dia, això és un negoci i si no vens pay per views i entrades amic Tyron, els xecs sempre seran més petits.
Welterweight | Tyron Woodley | def | Demian Maia | Decision (Unanimous) | 5 | 5:00
The KING is back. Daniel Cormier vs Jon Jones.
El dos primers assalts de Daniel Cormier van ser dignes del més gran dels campions. Se’l va veure relaxat, còmode davant l’immens Jon Jones, entrant i castigant en tot moment. Una aproximació a l’encontre molt distant a la de l’anterior enfrontament, on en DC va entrar massa compromès emocionalment i va acabar pagant als dos assalts dels campions (quart i cinquè). Es podria dir que el combat estava molt igualat, però jo m’atreviria a apostar que la sensació general era que Cormier estava dominant. Fins i tot s’atrevia a llançar una mica de Trash Talk a Jones.
En “Bones” també estava connectant, tot i que no se’l veia amb la superioritat d’altres èpoques. Però amb les arts marcials mixtes una petita obertura, un cop precís, pot decidir la carrera i l’herència d’un esportista. Als dos minuts i vint-i-dos segons del tercer període va iniciar-se la primera finalització de la carrera de Daniel Cormier. El més increïble de tot, és que el propi DC va vaticinar aquest final abrupte durant una roda de premsa per l’UFC 178, a l’agost del 2015. Jones parlava de les tendències i tics de Cormier i el propi DC saltava ràpid a dir-li que sabia de què parlava i un premonitori “don’t think that you will kick me in the head with your left leg”.
https://www.youtube.com/watch?v=HyTuH-u1qVg
Jon Jones va aixecar la cama a una velocitat i precisió només a l’abast dels més grans. Directe al cap. Després va flairar la sang en veure la mirada perduda de Cormier i va oferir-li els pitjors quaranta segons de la seva carrera. El va perseguir ferotgement per l’octàgon, el va acorralar, el va tirar a terra i no va parar de colpejar-li el cap amb fúria. Joe Rogan (comentarista) va declarar després que poques vegades havia sentit una descarrega tant ferotge dins l’octàgon.
https://www.youtube.com/watch?v=hS-xRZITfBg
Jon Jones tornava i ho feia com només ho poden fer les llegendes. Primer knock out de la carrera del seu odiat rival. Espectacular, incommensurable, reial. El pobre Cormier va despertar del KO pocs segons després sense entendre massa bé què havia passat. Fins i tot va demanar explicacions a en John McCarthy (l’àrbitre més llegendari de l’esport) per haver aturat el combat. Quan va veure la repetició va entendre que fins i tot en Big John li havia donat molt més crèdit per recuperar-se del que era necessari. En DC estava absolutament enfonsat dins l’octàgon, ulls plorosos i sense saber com comportar-se. Aquí en Jon Jones (després de gairebé plorar de genolls amb el cinturó posat, emocionat per la seva redempció) va tenir el detall de felicitar-lo i demanar un aplaudiment per ell. Gest per a la galeria o paraules sinceres? En tot cas, no tenia per què fer-ho i no va dubtar a tenir aquest detall per a Cormier.
Sembla que ara mateix, la divisió se li fa petita a Jon Jones. Tot i que portava dos anys apartat de la gàbia, ha vençut a gairebé tots els candidats al títol i ha destruït el dominant campió que ha posseït el cinturó en la seva absència. El bo d’en Jon sap que ara ha de buscar els combats per fer diners, lluites amb morbo, rivals amb poder mediàtic. Així, no va dubtar de cridar a algú que podria desencadenar una allau de compres de pay per view. “Brock Lesnar, If you wanna know what it feels like to have your ass kicked by a guy that weights forty pounds less than you, meet me in the octagon”. Veurem si l’UFC hi està d’acord, però seria realment un aparellament interessant.
Un geni, el número 1 pound for pound de la història de la competició, contra una absoluta fera, el físic més increïble que ha trepitjat mai l’octàgon. Esperem que tothom es comporti i no perdem dos anys més de les meravelles d’en “Bones”.
Light heavyweight | Jon Jones | def | Daniel Cormier | KO (Headkick and punches) | 3 | 3:01
