Al pentàleg de La Fosbury expliquem obertament que un dels objectius del nostre projecte és treballar per desmasculinitzar l’esport. N’hem parlat en diverses ocasions i sovint hem apuntat la crítica cap als mitjans de comunicació, que exercim de corretja de transmissió cap als lectors, oients i espectadors. Aquells que som responsables de generar continguts tenim la possibilitat d’escollir els que prioritzem en funció de criteris editorials o personals.
Si sou seguidors de la secció “Les notes del cap de setmana esportiu” us haureu fixat que en tots i cadascuns dels reculls que publiquem els dilluns, l’esport femení hi té presència. Com el masculí, vaja. No és una tria a l’atzar, sinó que és una decisió presa conscientment que també vam aplicar al TOP 50 dels millors esportistes de 2016. Quan fiscalitzem els nostres continguts ens adonem que quan no marquem un criteri clar tendim a parlar més de l’esport que practiquen els homes. Ho hem constatat en les notícies que publiquem cada dia a Fosbury.cat. De ben segur que hi influeix el fet que la majoria de redactors siguem homes. També que en bona part dels esports col·lectius les lligues masculines comptin amb més seguiment, no només als camps, estadis i pavellons, sinó especialment en l’àmbit mediàtic.
Amb la nostra tasca procurem exercir de contrapès de l’evident sobrerepresentació de l’esport masculí als mitjans i a les altes esferes de l’esport. La immensa majoria de clubs i federacions del país compten amb homes a la presidència. De fet, una part significativa dels equips femenins també tenen entrenadors homes a la banqueta, una situació insòlita en l’esport masculí. És decisió nostra, doncs, donar-los la veu a tots ells o bé donar-la a les jugadores. Quan optem per la segona opció, contribuïm a generar referents femenins per a dones de totes les edats que els agrada l’esport tant com a nosaltres.
Els premis sobrerepresenten l’esport masculí
La lluita per desmasculinitzar l’esport, però, a vegades topa amb decisions alienes que tendeixen a enfortir l’esport masculí davant del femení. Arran de l’entrega recent del Premi Princesa d’Astúries a la selecció masculina de rugby de Nova Zelanda volem fer una petita reflexió sobre els premis i guardons esportius.
Un premi com aquest, a priori, ens pot generar com a periodistes una finestra d’actualitat per explicar un munt d’històries d’esportistes immensos. Però també som conscients que els premis són una arma de doble fil, perquè sempre tendeixen a enfortir l’esport masculí i a invisibilitzar el femení. No exagerem. En les 31 edicions d’aquest guardó només hi ha hagut 5 dones esportistes premiades.
Fixant-nos en altres guardons, la situació millora en funció d’un criteri compartit: l’elecció d’un premiat en categoria masculina i un altre en la femenina. En el cas de la Festa de l’Esport Català el criteri es reprodueix en l’esportista revelació o bé en l’esportista paralímpic. El criteri, a la pràctica, té una funció similar a les quotes de les llistes electorals: sense ell, el panorama seria molt pitjor. En les darreres 10 edicions d’aquest premi organitzat pel diari Sport i l’UFEC hi ha hagut 43 premiats vinculats a l’esport masculí i 25 al femení. En els fallits Premios Nacionales del Deporte Español, la proporció és de 137 a 56. I si ens fixem en els Premis Laureus, probablement els més famosos de l’esport mundial, el resultat és de 115 a 43.
Desmasculinitzar l’esport des de la tria periodística
Quan les institucions esportives, al nostre entendre, sobrepremien l’esport masculí, què fem? Com dèiem, procurar exercir un contrapès. Dels darrers Laureus en vam extreure dues històries fantàstiques, la de Beatrice Vio i la de Kelly Sildaru. I de la Festa Català de l’Esport en vam poder oferir una notícia senzilla atès l’equilibri existent en la nòmina de premiats de la darrera edició, malgrat que el jurat estava format exclusivament per homes.
Els premis són un petit exemple d’allò que acostuma a passar en molts altres àmbits de l’esport. Avui els hem utilitzat d’excusa per explicar-vos un dels nombrosos reptes que tenim com a projecte periodístic: desmasculinitzar l’esport per posar-lo a l’abast de tothom.
