El contrari de l’èxit és l’aprenentatge

4 minuts de lectura

Quantes vegades hem sentit: “Ens juguem la vida”, “És a vida o mort”, “Guanyar o morir” o bé “No juguem amb el pa dels nostres fills”. Aquestes sentències apocalíptiques s’escolten en moltes declaracions en l’àmbit competitiu i el regust de boca que em deixa és molt amarg.

106613_1
El Bàsquet Femení Sant Adrià, celebrant l’ascens de categoria / FEB

Si ens hi fixem, al diccionari anglès no surt la paraula fracàs, i les úniques paraules que se li acosten són errada i equivocació. Com diu la cançó de Fiti y los Fitipaldi “Me equivocaría otra vez”, hauríem d’estimar l’error perquè normalitzar l’errada vol dir que la meva autoconfiança i les ganes de fer coses van molt unides. Per tant, puc millorar i evolucionar mentre gaudeixo d’allò que faig.

Evitar perdre

Perdre forma part, no només de l’esport, sinó de la vida. El més normal és perdre perquè només guanya un esportista o un equip. És molt angoixant jugar per evitar la derrota.

Pot ser que no m’agradi perdre, però acceptar la derrota i lloar al contrari que t’ha guanyat, et posiciona en una situació positiva en la competició. No jugues a evitar la derrota, sinó que treballes per assolir els teus objectius.

Normalment, s’aprèn molt més de les derrotes si ets capaç d’assimilar la responsabilitat d’intentar canviar allò que ha estat poc eficaç. Ens cal admetre com a esportistes, entrenadors, directius i aficionats que el rival ha jugat millor que nosaltres. Ens ho podem prendre com un gran repte.

Somriure en la derrota

Recordo com si fos avui quan la selecció espanyola de waterpolo femení va perdre una final i les jugadores sortien de l’aigua tristes i plorant. Immediatament, el seu entrenador, els feia canviar la cara: “Somrieu, ho heu donat tot i el rival ha estat millor!“. Valorem el que hem aconseguit i no pas allò que ens falta. Pensar així, ens dóna molta satisfacció i energia per tornar-hi una altra vegada.

Quan la nostra visió com a esportistes és des de l’errada i no pas des del fracàs, pensem en la possibilitat de millora i no en la idea d’incapacitat després d’haver comès una errada. No ens fa por l’acció: l’únic mitjà per millorar és actuar.

Partim de la base de l’acció i no pas de la persona, perquè l’únic que ens diu és una informació sobre allò que hem fet i no ens envaeix una emoció negativa. Si em faig un anàlisi de sang i surt alt de colesterol és una informació i està a les meves mans millorar.

Excel·lència o exigència

El planter de Sant Adrià, celebrant l'èxit de l'equip sènior
El planter de Sant Adrià, celebrant l’èxit de l’equip sènior

Aquest tipus de visió i actitud ens apropa a l’excel·lència, entesa com allò que volem fer, ens agrada fer i que no estem pas obligats a complir. Som els protagonistes de la nostre vida, som proactius.

El contrari seria l’exigència: allò que fem per obligació i que, per tant, patim. Estem totalment supeditats als resultats. Tenim por de cometre errades perquè no volem fracassar. Volem mantenir allò que hem aconseguit i ens inhibim.

Èxit i felicitat

Una vegada estava assegut dins l’avió prop de la porta mentre la gent entrava cap a dins i vaig veure que tothom passava per la porta. A dalt de la porta hi havia un rètol que deia…èxit. Per tant, i com a metàfora, em vaig adonar que tothom passa per l’èxit, el té aprop, només cal identificar-lo i perseguir-lo com ho fa l’esquirol d“ice age” amb el gla.

Èxit vol dir sortida i en negocis s’acostuma a valorar si un producte té sortida. En l’esport seria assolir els meus propòsits preestablerts. Com sempre, els objectius comuns i individuals ens marquem per a la pròxima temporada juguen un paper molt important.

Em pregunto quan temps utilitzen els equips en parlar sobre aquests aspectes i d’altres relacionats durant la temporada; d’això depèn el compromís, la motivació, l’interès, la concentració, el sentit de pertinença, etc. En general, podríem dir que la felicitat esportiva és gaudir del camí, d’allò que fem dia a dia i que repercuteix directament en el rendiment esportiu.

Quan només ens importen els resultats, veiem a esportistes simulant, dient que no era fora de joc, revolcant-se per terra de dolor perquè l’àrbitre li tregui targeta. Quan ho ha aconseguit, s’aixeca i corre més que un llebrer.

Algunes vegades veuen la llum i apareixen esportistes que li diuen a l’àrbitre que no era penal, que ha caigut sol, etc.

Felicitat al bàsquet femení de Sant Adrià

L’exemple més recent d’això que dic és l’equip femení de bàsquet de Sant Adrià que ha ascendit després d’haver perdut l’any anterior i ho ha fet fonamentant-se en el bàsquet de formació .

Queda implícit que treballant el sentit de pertinença, els valors i, per descomptat, els objectius, han assolit l’èxit majúscul d’arribar a la màxima categoria del bàsquet estatal. Ho han fet gaudint i estimant allò que feien, perseguint i persistint en l’objectiu tan preuat d’assolir l’ascens.

A partir d’ara la felicitat l’han de mantenir i, és clar, canviar els seus objectius i propòsits per assolir el seu èxit tot sabent on són, qui són i quins reptes volen assolir.