2013 va ser un any intens a Turquia. Una nombrosa part de la societat turca (es calcula que uns tres milions i mig de persones) van prendre part l’estiu d’aquell any en les protestes que van tenir com a principal focus el parc Taksim Gezi d’Istambul. Aquelles protestes anaven dirigides a Recep Tayyip Erdogan, ara president i aleshores Primer Ministre d’aquest meravellós país que uneix Àsia amb Europa.
Un dels elements clau en aquelles protestes va ser allò que posteriorment s’anomenaria Istanbul United.
Tres aficions unides pel futur d’un país
Istanbul United és el nom que se li donà a la confluència de forces dels aficionats de tres clubs esportius de la ciutat: el Besiktas, el Galatasaray i el Fenerbahçe. Clubs coneguts a casa nostra principalment pels seus equips de futbol, però que disposen de potents equips en bàsquet i voleibol principalment, així com una desena de seccions poliesportives de caràcter semi-professional o amateur. Res a envejar doncs al “més que un club”.
Els seguidors d’aquests equips, històricament enemistats entre si, van decidir unir forces per tal d’organitzar les protestes contra un règim que cada cop s’allunyava més del laïcisme que Atatürk va establir als anys 20, que violava els drets humans repetidament, que censurava i reprimia els mitjans de comunicació discordants i que patrocinava deliberadament grups salafistes en el conflicte sirià (d’entre molts altres motius). La unió dels aficionats d’aquests clubs, especialment dels grups ultres d’aquests, va suposar un autèntic repte per al govern, doncs es van haver d’enfrontar a grups de persones avesades a la confrontació directa envers la policia i amb elaborades estratègies de guerrilla urbana. Per entendre aquest fenomen, resulta imprescindible veure aquest deliciós documental dirigit per Farid Eslam i Olli Waldhauer.
Tot i l’impacte de les protestes, el govern va aconseguir d’apaivagar-les i tot i prometre una sèrie de reformes per tal d’acontentar els discordants, a la pràctica res va canviar en aquella direcció.
El suposat cop d’estat i el referèndum d’Erdogan
L’estiu de l’any passat, Turquia va viure un suposat cop d’estat en principi orquestrat per les forces armades i el moviment islàmic liderat per Fethullah Gülen. Tot i els molts dubtes que envolten aquest cop d’estat, els seus autors intel·lectuals i les intencions reals, el que ha quedat clar a posterior és que aquest “auto-cop” ha servit al president Erdogan per endurir les seves polítiques, enfortir la seva figura i ser més implacable si es pot en les seves polítiques antikurdes: 48.000 persones han estat empresonades de llavors ençà, d’entre les quals 14 diputades al Parlament de l’HDP pro-kurd, 150 mitjans han estat clausurats i 80 batllies de l’HDP han estat intervingudes .
Tot això ha evolucionat fins a la convocatòria del referèndum sobre la reforma constitucional que es va celebrar el passat diumenge 16 d’abril. A grans trets, aquesta reforma proposava modificar el sistema de govern parlamentari, per un més proper al presidencialista que tenen els Estats Units. Tot i això, el control parlamentari sobre el president seria i en principi serà molt limitat i enfortirà la figura d’Erdogan. D’altra banda, el país passaria de ser un estat teòricament laïcista a un estat obertament islàmic, i aprofitant l’avinentesa la repressió sobre el poble kurd augmentaria.
Una victòria qüestionada
Els resultats oficials del referèndum van significar una victòria del si (51.41%) davant el no (48.59%). Una mínima diferència de 2.81% que ha estat qüestionada pels principals partits de l’oposició, el citat HDP i el CHP (kemalistes social-demòcrates), que creuen la manipulació podria resultar en un frau al voltant del 3-4% dels vots, que s’exemplifica en la denúncia feta segons la qual en 2.397 col·legis, es van recollir més vots que persones inscrites, un insòlit cas de participació per sobre del 100% . Els observadors internacionals també assenyales les poques garanties del resultat d’un referèndum que ja hauria tingut greus mancances en la mateixa campanya, amb mitjans de comunicació públics clarament posicionats a favor del si i amb importants restriccions per a la llibertat de premsa que evidentment haurien afectat els partidaris del no.
Tot i aquestes evidències i tal com era d’esperar, els països més poderosos d’Occident poc s’han pronunciat respecte a la deriva autoritària de la Turquia d’Erdogan. Una contradicció en els suposats valors de democràcia i justícia que pregonen, i que se suma a una llarga llista de nefastes actuacions polítiques dels Estats Units i la Unió Europea pel que respecta Turquia, resumides amb el pagament de tres mil milions d’euros que la comunitat europea (és a dir, les nostres butxaques), ha pagat a Erdogan per tal que creï un tap de contingència de refugiats del conflicte sirià. Un conflicte en el qual el règim turc dóna suport a organitzacions salafistes com l’Estat Islàmic, fet que s’obvia repetidament a casa nostra.
Així doncs, poc pot esperar l’oposició turca d’Erdogan de fora, la lluita serà completament interna, i veurem si un nou Istanbul United és possible i pot ajudar en la batalla que ara lliure pràcticament sol el poble kurd davant el nou sultanat d’Erdogan. Veurem doncs, si els grupuscles ultres que sovint porten més males notícies que bones, poden per fi donar una alegria els seus conciutadans.