A mitjans de març Televisió de Catalunya feia un canvi sobtat a la direcció. L’aterratge urgent de Vicent Sanchís al capdavant del projecte va ser rebut amb crítiques per part dels periodistes, des del Grup Barnils fins al Comitè d’Empresa de TVC, que van tenir continuïtat al Parlament. Sanchís, un tertulià omnipresent en els darrers anys, té el dubtós honor de ser el primer director de la televisió pública catalana reprovat pel Parlament de Catalunya.
El nou director va qüestionar, en les seves primeres intervencions, el futur d’Esport3. L’encariment dels drets esportius i les limitacions pressupostàries són dos factors que Sanchís va posar sobre la taula per repensar la funcionalitat i l’operativitat del canal. Deia, també, que cal mirar l’ús i el servei públic que fa i que havia canviat el concepte amb el qual s’havia fundat l’any 2011. El tancament d’Esport3, malgrat quedar descartat d’entrada, ja no sembla una opció remota.
Diguem-ho clar: el problema no és l’existència d’un canal esportiu. Fa un mes, l’Àlex Gutiérrez deia al diari Ara que “un país complet -amb un pressupost suficient per a la seva televisió- hauria de tenir un canal esportiu: poques coses articulen tant com la pràctica esportiva“. Ho comparteixo plenament. I alerta, que no és l’únic. És indispensable guanyar la referencialitat de la programació infantil (en caiguda lliure, com bé ha constatat des de Reus l’Oriol Pujols), tornar a apostar per la franja juvenil o bé oferir una programació cultural digna, valenta i extensa. La televisió pública de qualitat necessita recursos i gent disposada a canviar el que faci falta des d’una mirada crítica i de país. Des de La Fosbury, però, entendreu que posi el focus en l’esport.
Fa uns mesos publicava un estudi sobre la cobertura esportiva als Telenotícies de TV3 amb alguns resultats desoladors. Des d’aquell moment, a Esport3 hem viscut algun moment difícil d’explicar entre els amants de tot l’altre esport. Tendim a exagerar la crítica i a obviar l’elogi. Ho sabem, i demanem disculpes d’entrada als bons professionals que hi treballen i que també ens ofereixen petites delícies en forma de reportatges, entrevistes, transmissions o notícies que ens apropen a la realitat esportiva de casa nostra.
És precisament per aquest motiu que ens costa pair veure a excel·lents periodistes com Marc Negre i Francesc Sòria afrontar el “minut a minut” del partit d’ahir entre el Barça i la Juventus mancat d’imatges i que segueix el mateix esquema teòric que el nefast experiment de la ràdio en colors dels darrers anys. Veure els comentaristes i els aficionats en lloc del partit.
Per moltes fórmules que s’hagin buscat (i trobat) per a ser més atractius, el cert és que resulta xocant veure com la televisió pública inverteix recursos en seguir una competició esportiva que no pot emetre. És la constatació que per a Esport3 és més important fidelitzar l’aficionat del barça abans que difondre la realitat de tot l’altre esport del país. Ahir al vespre, sense anar més lluny, l’Uni Girona assolia l’accés a la final de la lliga femenina de bàsquet.
Ai, les audiències. Estem convençuts que Esport3, amb un 1% de mitjana el 2016, ahir va superar aquesta xifra durant el “minut a minut”. Ja ha passat en altres ocasions i és l’argument de pes que pot posar sobre la taula qualsevol directiu per programar un no-partit abans que un enfrontament d’eurolliga en directe (que, tot i tenir-ne els drets, va quedar relegat a la web). Quin model esportiu promou la televisió pública catalana?
Redefinir continguts, evitar bunyols
Quan Luis Enrique va anunciar que plegava, TV3 va capgirar la programació per oferir un programa especial sobre la seva etapa a la banqueta blaugrana. Una acció a l’estil Fórmula 1 dels diumenges d’anys passats. És molt difícil d’entendre quan ja tens un canal específic d’esports on oferir aquest contingut. Però hi ha un fet encara més incomprensible que perviu des del primer dia, que ahir es va tornar a repetir i que convindria afrontar de cara: la programació simultània del mateix contingut a TV3 i Esport3. De què serveix programar la “Zona Champions”, alhora, als dos canals? Per molta audiència que aplegui, això és un autèntic bunyol de programació.
Programar els continguts esportius atractius per a l’audiència a TV3 (enlloc de fer-ho a Esport3 o tot i fer-ho a Esport3) només reforça la idea que disposar d’un canal esportiu a la televisió pública és intranscendent. Programar un minut a minut sense futbol en viu és el millor tractament possible per allunyar de la televisió els amants de l’esport.
No es tracta de suprimir el canal, no. Cal redefinir els continguts d’Esport3 per posar-los al servei de tot l’esport del país. El periodista poliesportiu Joan Ramon Vallvé, en relació al programa “Tot l’Esport”, deia fa uns dies a Twitter: “Una nit més vam ser el programa esportiu més vist, perquè parlem de tots els esports”. És senzillament això.
