Aquest dissabte es disputa una nova edició de la París-Roubaix. Un dels cinc Monuments i, potser, la clàssica més seguida de la temporada ciclista. De la prova se n’ha escrit del dret i del revés i segurament és més conegut el sobrenom de “l’Infern del nord” que la denominació correcta d’altres proves d’un dia i topònims com el del bosc d’Arenberg tenen estatus similars als de grans muntanyes. Els trams de llambordes són el gran reclam d’una prova històrica com aquesta. Té un punt ancestral i, alhora, un component de doble duresa. Els ciclistes van de les afores de París al velòdrom de Roubaix per un trajecte minat, literalment. Cada tram, especialment els més llargs i durs, són un camp de mines. Això fa diferent i dura una prova sense grans desnivells, diferent a qualsevol altra. Per això tothom la vol guanyar. Tothom que s’atreveix a disputar-la, clar.
Coppi, Merckz, De Vlaeminck, Moser, Kelly, Hinault i els més moderns Musseuw, Boonen i Cancellara conformen el singular ‘Hall of fame’ al costat de la resta de vencedors d’una prova fundada el 1896. La llista impressiona. Però també s’hi enyora el nom del millor ciclista català de la història, pioner a escala estatal de les proves d’un dia. Miquel Poblet va formar part del grup de grans ciclistes que es va atrevir a disputar-la i va quedar ben a prop d’una victòria que amb la perspectiva de mig segle, avui en dia, subratllaríem amb encara més força. Poblet va ser tercer el 1961 però sobretot va ser segon, perdent a l’esprint, a l’edició de 1958. Potser la decepció més gran de la seva trajectòria.
Un esprint total al velòdrom
Si ha de servir per fer salivera per diumenge –quan, recordin, els del Club Fosbury seguirem amb tothom qui vulgui la prova íntegra al Bar La Traska Truska de Molins– mirin el vídeo que es guarda d’aquesta edició de la quasi-victòria–que-no-és-victòria de Poblet a Roubaix. És congratulant veure que en essència tot es manté inalterable al voltant de l’Infern del Nord. Ara les imatges tenen color i les bicicletes són certament diferents. Però les cames, el sacseig impertinent de manillar del terreny irregular o la proximitat del públic són idèntics. Màgia del ciclisme.
Anquetil, “monsieur chrono” era el favorit i va ser protagonista de la prova d’aquell primer diumenge d’abril. Va punxar a 20 quilòmetres de meta, obrint les possiblitats d’un pilot en el qual hi anava Poblet que se les hauria amb valons i flamencs, sempre especialistes en aquest tipus de conteses. De forma inusual fins a 25 ciclistes van arribar al Velòdrom. Poblet tenia molt clar que havia de marcar a Van Looy, a qui ja podia considerar enemic després que el jove belga li birlés una Milà-Sanremo. Però el va sorprendre un company d’equip del propi Van Looy. Leon Vandaele, un gegant al costat de Poblet a nivell d’estatura, va aprofitar el marcatge del català als favorits i desafiant l’ordre establert va endur-se l’esprint. Poblet. resignat, va ser segon. Va estar a punt de regnar a Roubaix i no tornaria a estar tant a prop de la glòria dels pavés. Amb raó, en alguna entrevista ja de gran, recordava aquella ocasió perduda. La París-Roubaix és, amb entitat pròpia, la llamborda a la sabata del millor ciclista que hem tingut a casa nostra.
