No cal gastar gaires línies per explicar com es viu l’esport a Croàcia i als Balcans en general. Segur que tots hem vist a la televisió imatges de pavellons plens a vessar amb aficionats que no paren d’animar i que intimiden fins i tot al més valent. De la mateixa manera, tampoc caldrà parlar massa de la passió amb la que se segueix l’esport a l’Argentina, país que viu les victòries i també les derrotes com si fossin la fi del món, amb un triomfalisme o dramatisme absolut.
Dos països en els la passió per l’himne i la bandera tenyeixen els esports més seguits d’unes connotacions d’afirmació nacional que, en ocasions, fins i tot propicien episodis de violència. Però esperem que aquest proper cap de setmana les grades de l’Arena Zagreb visquin amb esportivitat la final de la Copa Davis que enfrontarà la selecció croata contra l’equip argentí. 1.500 aficionats argentins seran presents a les grades de l’Arena Zagreb i segur que es faran notar tenint en compte que a l’altra banda de l’Atlàntic els cànons tennístics que imposen silenci als aficionats no s’entenen amb el mateix rigor.
Centrant-nos en la vessant més esportiva, el cert és que els argentins tindran motius per viure amb dramatisme la que serà la cinquena final de Copa Davis de la seva història. Toca glòria o fracàs per als argentins, gens proclius a les mitges tintes. I és que el país ‘albiceleste’ ha perdut en les quatre ocasions anteriors. La primera derrota va ser el 1981, quan l’equip liderat per Guillermo Vilas va perdre contra els EUA de John McEnroe. Les altres tres derrotes són molt més recents i daten del 2006, contra Rússia, i del 2008 i el 2011, ambdós cops contra Espanya. Malgrat comptar des de principis de segle amb una magnífica generació de tennistes (David Nalbandian, Juan Martín del Potro, Gastón Gaudio o Guillermo Coria…) Argentina ha caigut sempre en l’últim moment i no haver guanyat la Davis és tot un dèficit històric per a l’esport nacional.
Per la seva banda, Croàcia arriba a la final sense tantes urgències perquè el 2005 ja va guanyar la competició gràcies a les victòries de Mario Ancic i Ivan Ljubicic contra Eslovàquia. De tota manera, jugar a casa significarà una pressió afegida pels jugadors croats, que no podran decebre a un públic exigent que no acceptaria fàcilment que la copa marxés cap a l’Argentina.
Sobre el paper, però, Croàcia és favorita si mirem un per un els seus jugadors. Amb Zeljko Krajan com a entrenador, el país balcànic compta amb el número 6 del món, Marin Cilic, com a jugador més destacat. L’acompanyen el veteraníssim Ivo Karlovic, número 20 del rànquing ATP i repescat a la selecció expressament per a la final; el doblista Ivan Dodig, número 13 del món en la seva especialitat i que farà parella amb Cilic; i el jove Borna Coric, que amb només 20 anys és una de les grans promeses del circuit.
Del Potro, la gran esperança argentina
Argentina, entrenada per Daniel Orsanic, fiarà les seves possibilitats en el renascut Juan Martín del Potro, present ja en les derrotes de 2008 i 2011, i que enguany ha estat escollit pels seus companys de professió amb el premi “Retorn de l’any”. I és que Del Potro ha retornat amb força aquest 2016 després de dos anys d’absència per lesió. Ha recuperat posicions fins el número 38 del món i ha guanyat la medalla de plata als Jocs Olímpics de Rio.
La resta d’integrants de l’equip argentí són força més desconeguts però han estat claus per arribar a la final. Són Federico Delbonis, número 41 del món; Guido Pella, número 59; i Leonardo Mayer, 138è del rànquing ATP i que serà la parella de Del Potro als dobles.
Divendres 25 de novembre a les 13.00h començarà la festa a l’Arena Zagreb. Tot o res per a dos països que viuen l’esport amb una passió fora de límits.
