Els darrers anys, als carrers de les nostres ciutats hem vist una espècie de competició no oficial entre els homes per veure qui portava la barba més llarga o més ben cuidada i fins i tot un podia escoltar als bars intensos debats sobre quin era el xampú més adequat per la barba segons el tipus d’estilisme que hom volgués portar. Bé, collonades com tantes d’altres que amb el pas del temps han anat deixant pas a collonades encara més grans com caçar animals amb el telèfon mòbil. Collonades que la majoria vam seguir, un servidor el primer.
Tot i això, el que per a la nostra cultura occidental és un simple complement estètic absolutament banal, per a moltes cultures és quelcom força transcendental; essent principalment així en les cultures musulmanes i jueva. En aquesta darrera, l’arrel la trobem a la càbala, una tradició mística del judaisme que es troba en les escriptures de la Torà. Cabalísticament parlant, l’aspecte extern que mostrem és un reflex de la nostra realitat espiritual, i la barba representa la connexió entre la ment i el cor, entre els pensaments i les accions.
Però aviam, aquest article no anava de beisbol?
Si, si, disculpeu! Però és que a l’època en què jugaven aquests Globetrotters del beisbol, al voltant de la segona dècada de segle passat, les barbes no eren quelcom comú. Analitzada la cultura facial de l’equip, anem als orígens i a entendre com una comuna jueva arriba a crear un equip de beisbol que fa gires per tots els Estats Units fent les delícies dels seus espectadors.
Ens hem de remuntar al 1903, quan en Benjamin i la Mary Purnell van crear aquesta societat religiosa a Benton Harbor, Michigan: la Casa de David. En Benjamin es considerà a si mateix el setè missatger seguint els designis bíblics (Revelacions 10:7), al entendre ell mateix que l’esperit de Shiloh s’havia unit a la seva persona.
Ràpidament la Casa de David va superar el centenar de membres que hi vivien acordant tota una sèrie de normes: totes les possessions eren entregades a Benjamin Purnell i es prohibia prendre drogues, tabac, alcohol, carn i practicar el sexe. Una comuna amb plantacions i fins i tot un zoològic propis, que disposava de la seva pròpia xarxa elèctrica i que va suposar una petita revolució al país: per destacar-ne una cosa, les dones podien votar i prendre tot tipus de decisions. Evidentment, això succeí anys abans que a la resta de país.
La dècada d’or: de jugar als camps de terra a aparèixer al New York Times
En aquest context, en Benjamin, fanàtic del beisbol, considerava que l’esport era una eina excel·lent per tal de disciplinar la ment, el cos i l’ànima. En només una dècada, el que va començar com una pràctica més per tal de millorar holísticament el seu rendiment, va agafar una volada impressionant. En els primers anys la Casa de David jugava en camps de terra no preparats per a la pràctica del beisbol, amb mides diferents de les habituals i un paviment poc regular: aviat van construir tot un camp de beisbol i l’excel·lent nivell que mostraven els va valer per guanyar els campionats federals i aparèixer al New York Times i a la Spalding Guide, els mitjans més destacats de l’època.
Però la clau no era només l’alt nivell de beisbol que mostrava, sinó per com desenvolupaven el joc: era una transformació radical, amb un joc molt agressiu en les bases, amb una destresa espectacular en el moviment del bat (que els permetia, a part de tenir un bateig d’alt nivell, de jugar i donar espectacle amb el seu moviment) i amb moltíssima imaginació a l’hora de crear noves estratègies totalment fora dels esquemes mentals del personal de l’època. La més bizarra: córrer de base a base a lloms d’una mula.
Blancs i negres tots junts
En aquella època i de forma lamentable, els jugadors de raça negra no podien jugar a la Major League i per tant existia l’anomenada “Negro League”. Per tant veure jugadors blancs i negres barrejats jugant no era quelcom habitual, i en això l’equip de formació jueva va ser pioner: jugaven molts partits contra els millors equips de les “Negro League”; partits que entre l’alt nivell d’uns i l’espectacle d’altres cada cop atreien més i més gent. Una integració que de ben segur va ajudar el fet que Jackie Robinson, de raça negra, debutés amb els Brooklyn Dodgers el 1947. Una història de la qual en parlarem aviat i que mostrava el llarg camí que encara avui no ha acabat de la integració de la població afroamericana als Estats Units.
El primer partit nocturn
Dins les innovacions que portava l’equip, una de les claus era jugar partits quan ja no hi havia llum natural. L’autobús de la Casa de David recorria tot el país amb uns fanalets a bord i el 1930 es va jugar el que molts consideren el primer partit de beisbol de nit: evidentment això mai se sabrà, però si és cert que cinc anys després es van començar a jugar partits de la Major League sense llum solar.
Aquest fet també vingué afavorit pels alts ingressos que tenia la comuna en aquella època, en gran part gràcies als fins a tres equips de beisbol que es recorrien tot el país. Cada equip jugava al voltant de 200 partits a l’any, demostrant així una envejable forma física, i els esdeveniments eren una de les grans fonts de la Casa per recaptar diners i persones que, meravellades per l’espectacle de l’equip i les paraules que els explicaven els predicadors, s’unien a la Comuna.
El final abrupte amb un escàndol sexual
La Casa de David vivia moments dolços, amb la comunitat humana creixent cada cop més i amb un alt nivell d’ingressos que els permetia fer millores a la comuna impensables per a l’època, fins que el 1927 Benjamin Purnell va ser acusat per mantenir relacions sexuals amb fins a tretze noies menors d’edat. El fundador de la comuna va morir setmanes més tard i ja res va tornar a ser el mateix: els fets van trastocar la comunitat que es va dividir en dues grans faccions, que mai aconseguirien reconstruir el que Benjamin va crear. Cap als anys 60 ja es considerava que la Casa era quelcom residual amb prop d’una desena de seguidors, i l’última dada existent és que el 2010 en quedaven tres persones.
Una història breu i de ben segur menys documentada del que seria desitjable, ja que les intrahistòries de la Casa de David probablement donarien per escriure un llibre; però una història al cap i a la fi on l’esport va servir per teixir una comunitat humana i que recíprocament va servir per incloure importants millores per tal de fer el beisbol un esport més atractiu i, ni que sigui una mica, més inclusiu amb les minories ètniques del país.
