Lamentablement, les dones continuen patint la pressió de la societat per tal que mantinguin una imatge del que alguns han considerat i establert com a “ideal”. Un cos estilitzat i amb unes mesures determinades que corresponen a uns cànons de bellesa profundament allunyats del que representa a la majoria de la població femenina. Uns cànons que ens repeteixen fins la sacietat en infinites escenes quotidianes: als anuncis que veiem a la premsa majoritària, les models que desfilen a les passarel·les, les talles que ens venen com a “normals” les grans marques (aquestes que fan servir infants per a la confecció) i en fi, una inesgotable llista de moments en que se’ns inculca a tots, amb especial èmfasi a les dones, aquest tipus de cos perfecte que hem de tenir.
L’esport no és gens aliè a aquest fet, i moltes són les dones que senten la pressió de tenir un cos perfecte que les permetrà assolir les fites esportives que es marquen. Bé sigui per qüestions purament tècniques: a menys greix o menys pes, més aerodinàmica per segons quin tipus d’esport. O el que és més habitual i trist, per una qüestió d’imatge: els ingressos en publicitat suposen un tant per cent importantíssim per a moltes dones, més si tenim en compte que els ingressos procedents de la pura pràctica esportiva són menors que els dels homes, i en aquest àmbit tornem al punt inicial. El punt en que a les dones se’ls exigeix tenir aquest establert cos perfecte, un cos que es mostra bastant més al públic: bé sigui per les pròpies vestimentes, o bé pel que potencien molts dels mitjans de comunicació amb més influència al nostre entorn.
Tot seguit, analitzem el cas de Flora Duffy, triatleta de 28 anys de les Bermudes de qui vam parlar a la Guia Fosbury dels Jocs Olímpics de Rio. La Flora s’ha proclamat aquest 2016 campiona de l’ITU World Champion, la competició que premia la regularitat en el món de la triatló.
La cara més amarga de l’èxit
Amb 18 anys, l’èxit toca les portes de Flora Duffy, en aquell moment una joveníssima triatleta nascuda i viscuda a les Bermudes, territori d’ultramar pertanyent a la Gran Bretanya, situat a l’Oceà Atlàntic relativament a prop de Puerto Rico i Miami, amb una població total similar a la de Vilanova i la Geltrú. En aquell moment la Flora qualifica per a participar als Commonwealth Games, una cursa que va acabar en vuitena posició: un magnífic resultat si tenim en compte la seva joventut i que entre les seves rivals s’hi trobaven algunes de les millors triatletes del món procedents de la Gran Bretanya, Austràlia o Nova Zelanda.
A partir d’aquí, el més cru que tot això comporta: la pressió per una part de tota una illa en veure com aquella jove podia portar el seu nom ben amunt, i d’altra banda del món del triatló, àvid per detectar potencials heroïnes. En aquest procés, la Flora va anar emmalaltint: el que en un inici va començar com un control cada cop més exhaustiu del que menjava, va anar derivant progressivament cap a una obsessió en aquest aspecte. La noia de les Bermudes es classificava amb 20 anys per als Jocs de Beijing, però el trastorn alimentari era ja greu aleshores; no va poder acabar la cursa. En pocs mesos havia perdut 10 kg. I va decidir aturar la seva carrera esportiva.
“Salgan y disfruten”
Aquesta cita, tan repetida i atribuïda a Johan Cruyff, hauria d’estar impresa al cap de tots els joves esportistes, només així la Flora va poder tornar a poc a poc a competir. Després d’un període on va aturar en sec la pràctica esportiva i va treballar venent roba a les Bermudes, la Flora va tornar a fer esport. Amb una diferència: va tornar a fer esport per gaudir i sentir-se bé; inicialment fora cronòmetres i fora obsessió amb retallar un segon a la millor marca en cada entrenament.
Així va ser com va ingressar a la Universitat de Colorado, als E.U.A., i gràcies a l’assessorament de l’entrenador universitari Neal Henderson, va iniciar-se en una nova disciplina: la mountain-bike, el ciclisme de muntanya. Aquí va descobrir quelcom que realment la feia gaudir i l’apassionava; només un any i mig de la caiguda sense fons als Jocs Olímpics, la Flora tornava a estar en forma, i el que és més important: motivada.
Va tornar a participar en uns Jocs, el 2012 a Londres amb una discreta 45a posició, però ha estat en els darrers anys que han vingut els majors èxits de la noia de les Bermudes. Avui s’ha consolidat com a la millor esportista de Cross Triathlon (modalitat d’aquest esport on canviem l’asfalt en la bicicleta i la cursa per les curses de muntanya, fet que de ben segur agraeixen els pulmons) guanyant els campionats mundials dels darrers tres anys.
La gran pregunta era: després de demostrar que és la reina en aquesta modalitat, la modalitat que l’ha permès tornar a gaudir de l’esport i superar una malaltia que afecta tants i tantes joves del planeta, seria capaç Flora Duffy de competir al màxim nivell en Triatlons de carretera? Vam pronosticar a la Fosbury que la Flora podia ser una de les sorpreses als Jocs de Rio; finalment va quedar vuitena. Però el 2016 ha acabat de forma espectacular per a la Flora, proclamant-se campiona de les ITU World Champion Series en una darrera cursa emocionantíssima a Cozumel, Mèxic. Aquest campionat premia la regularitat en el món de la triatló en un total de nou curses disputades, un títol que per a aquells que hi entenen té molt més valor que els Jocs Olímpics, on t’ho jugues tot en uns minuts.
