Els Jocs de Munic 72’ partien de la voluntat d’oferir una redempció mundial a Alemanya. Un país el germànic que fins al moment només havia organitzat uns Jocs, els de Berlín el 1936, amb l’eterna vergonya de veure Adolf Hitler presidint els mateixos i difonent tota la propaganda nazi.
Podríem recordar els Jocs per les exhibicions del fondista finlandès Lasse Viren o del nedador estatunidenc Mark Spitz, o potser per la cistella d’Alexander Belov que va donar l’or en bàsquet masculí a la URSS contra els Estats Units. També els podríem recordar perquè van ser els primers Jocs amb mascota, Waldi, un gos salsitxa que va introduir una moda d’un gust bastant dubtós. Lamentablement, per a molts el record de Munic 72’ passa per l’Operació Ikriit i Biram, també coneguda com a Massacre de Munic.
La matinada del 4 al 5 de setembre, vuit membres de l’organització palestina Setembre Negre van irrompre les habitacions de la Vila Olímpica d’alguns esportistes de l’estat colonial d’Israel. Aquest assalt va afectar dinou esportistes, dels quals vuit van poder fugir, dos van morir en la batuda i nou van quedar segrestats per S.N.
La història del segrest és força coneguda però la recordem breument: el grup palestí reclamava l’alliberament de 234 presos palestins a l’Israel i dos presos de l’organització marxista Baader Meinhof. Davant la negativa de l’Estat d’Israel a alliberar els presos, els membres del S.N. van demanar un avió per tal de marxar a Egipte, fet que va ser concedit per les autoritats policials alemanyes. Res més enllà de la realitat, aquesta concessió no deixava de ser una emboscada profundament mal gestionada per les autoritats locals que va acabar amb la mort dels nou israelites segrestats, cinc dels vuit segrestadors, un policia alemany i un pilot d’helicòpter.
Què va conduir a aquests fets?
Evidentment no és l’objectiu d’aquest article fer una cronologia detallada de tot el conflicte entre el poble jueu sionista i els pobles àrabs de la zona, que a diferència del que molts creuen no va començar arran de l’ascens nazi a Europa. L’Estat d’Israel és un projecte colonial nascut a finals del segle XIX i en el qual després de descartar la possibilitat d’ocupar territoris a l’Argentina o a Uganda, jueus sionistes decidiran instal·larse a Palestina argumentant un suposat èxode de la zona al segle I que mai ha estat degudament documentat.
El fet que si és clau per entendre (compte, no justificar!) el que va passar a Munic el 1972, és la Guerra dels Sis Dies, el 1967.
El fet clau que propicia aquest esdeveniment és la dèbil estratègia de guerra del general egipci Gamal Abdel Nasser. Com a resultes de l’armistici derivat de la Guerra de Suez del 1956 (on Egipte es va mostrar ferm en la seva decisió de nacionalitzar el Canal tot i les pressions dels estats colonials britànic, francès i sionista), les Nacions Unides van destinar les anomenades “forces d’emergència” a la Península del Sinai. Poc va trigar Nasser a expulsar-les i enviar milers de soldats i carros de combat a la frontera i va bloquejar l’estret de Tiran. La dèbil estratègia de Nasser va ser efectuar aquest moviment com a un gest de bravura, sense tenir mai en compte que l’estat d’Israel podia aprofitar aquesta excusa per fer un atac real. Dit i fet.
Nasser va deixar els aeroports sense protecció, els avions a terra i ni tan sols va col·locar alguna metralladora a l’estret de Tiran, on hi havia destinat únicament forces humanes. Els països àrabs ho van pagar, ja que l’Israel va prendre el gest de Nasser com una declaració de guerra (tot i ser plenament conscients que això no era cert) per executar una blietzkrieg (guerra llampec) i esclafar els exèrcits d’Egipte, Síria, Jordània i l’Iraq.
D’entre tots aquells fets, dos en destaquen pel que fa l’ocupació i humiliació del govern israelià sionista davant el poble palestí: l’ocupació pràcticament total de la Franja de Gaza, reduint el territori d’accés per als palestins a l’actual petitíssima àrea, i l’ocupació de la part oriental de la Ciutat Vella de Jerusalem, amb el rabí en cap de l’exèrcit entrant a punta de pistola a l’esplanada de les mesquites, un dels llocs més sagrats al món per als practicants de la religió musulmana.
Deixant de banda les no poc importants pèrdues territorials i materials que van patir els països àrabs en aquest conflicte, les pèrdues humanes van ser terrorífiques: 679 israelians van perdre la vida, per les més de 15.000 baixes als països àrabs. 679 davant més de 15.000. En aquest ball de xifres, les onze baixes d’Israel a l’incident de Munic, sense haver de ser gens menyspreades, ha de ser considerat amb la magnitud que toca.
La dura resposta del Mossad
El que si és una evidència és que el nombre de pèrdues territorials, materials i sobretot humanes han estat molt majors del bàndol àrab que del israelí en aquest conflicte. De fet, aquesta brutal descompensació de morts molts cops innocents es va aprofundir especialment després dels fets de Munic. El Mossad va assassinar desenes de persones sense emetre cap judici previ únicament al tenir sospites que aquestes estaven relacionades amb els esdeveniments de Munic.
Les Nacions Unides van emetre diversos comunicats condemnant les ingerències en les que la seguretat de l’estat d’Israel incorria, ja que la major part d’aquests assassinats es van dur fora del territori ocupat israelià (Roma, París, Beirut…) Evidentment aquestes resolucions es van convertir en paper mullat i el Mossad va seguir la seva guerra particular per tal de perseguir els teòrics culpables de la matança i a la vegada advertir els possibles futurs atacants de les conseqüències que això podria tenir.
El punt zenital d’aquesta macabra operació va arribar el 21 de juliol de 1973 a Lillehammer, Noruega. Aquell dia, Ahmed Bouchiki, un cambrer d’origen marroquí, sortia del cinema amb la seva dona quan va ser abatut pels agents del Mossad. Aquests es van veure obligats a declarar el que era una evidència, havien confós Bouchiki amb un dels sospitosos, i el fet va desencadenar una onada de desaprovacions diplomàtiques i de les diferents societats civils.
En definitiva, lamentables els fets que van succeir als Jocs de Munic del 72, igual de lamentables que els fets que s’havien anat succeint al territori ocupat per Israel les dècades anteriors i igual de lamentable que la reacció del Mossad els anys posteriors.
