La intolerable desprotecció dels ciclistes a la carretera

Fa un parell de mesos, el 2 de març de 2017, Anna González entrava al Congrés dels Diputats amb 200.000 signatures i acompanyada per un munt de gent. La batalla que havia iniciat mesos enrere a la plataforma Change.org s’havia convertit en una proposta ferma que cap partit polític es va negar a escoltar.

65104_firmes_1

Més de 200.000 firmes demanant una llei justa i la reforma del codi penal. L’objectiu és senzill: evitar la impunitat dels conductors que maten ciclistes a la carretera. La proposta promovia un canvi en la regulació dels homicidis per imprudència (“que tots els accidents en què una imprudència hagi causat una mort vagin a judici”) i en l’omissió del deure de socors.

Són canvis senzills pensats per lluitar contra la desprotecció dels ciclistes a la carretera, el seu espai d’entrenament o de desplaçament. De moment, malgrat les bones paraules, tot continua igual. La campanya “Per una llei justa” no és una solució definitiva a la desprotecció, és clar. Una part significativa dels conductors sembla desconèixer o bé menystenir el codi de circulació que fa referència als ciclistes. La distància d’1,5 metres en els avançaments, la circulació en paral·lel, la condició de grup compacte quan els ciclistes entren en espais de prioritat com les cruïlles o les rotondes… qualsevol persona que hagi fet un parell de sortides dalt la bicicleta haurà detectat un greu problema de conducta que no es pot resumir en “casos aïllats”.

La fragilitat del ciclista a la carretera

Som conscients que hi ha un munt de normes que molts conductors no atenen correctament. Aquestes, però, són especialment greus atesa la fragilitat del ciclista davant un vehicle motoritzat. També és per aquest motiu que vetllar per la seguretat dels ciclistes a la carretera hauria de ser una prioritat indiscutible de qualsevol organisme de trànsit. Hi ha un munt de canvis per fer: des del disseny de carreteres més segures fins a l’educació vial de base. Però el que no es pot tolerar en cap cas és la inacció davant la successió d’atropellaments i morts a les carreteres que sempre repunten quan arriba el bon temps pel simple augment del nombre de cicloturistes arreu del país.

La desprotecció afecta a tothom. 17 dies després de la mort de Michele Scarponi a Itàlia, Chris Froome ha denunciat que ha estat víctima d’un atropellament a propòsit perpetrat per un conductor impacient a França:

Un degoteig de morts a les carreteres

La inseguretat que pateixen les grans estrelles mundials és la mateixa a la que s’han d’enfrontar els cicloturistes de tota mena. Arriba un punt en què la mort de ciclistes a la carretera és un fet habitual. Ja sigui per una distracció del conductor, perquè aquest anava begut o bé perquè ha donat positiu en el test antidrogues. El resultat: accidents que sovintegen a les nostres carreteres i que tots plegats ens hem de negar a assumir com una conseqüència possible de la pràctica esportiva. El darrer cap de setmana una conductora va matar 2 ciclistes a Oliva i en va ferir greument tres més. En altres casos l’absència de mort evita els grans titulars:

En les darreres setmanes els atropellaments amb víctimes mortals han dibuixat un mapa terrible arreu dels Països Catalans. A Oliva el 7 de maig, a Miami Platja el 5 de maig, a Eivissa el 29 d’abril, a Begues el 19 d’abril, a Artà el 18 d’abril, a Vilanova de Bellpuig el 4 d’abril, a Plans de Sió l’11 de març… en bona part d’aquests casos, el conductor va optar per no atendre la víctima i marxar del lloc dels fets. La primavera ciclista ens ofereix un panorama desolador.

La batalla d’Anna González i de totes les persones que han patit morts de familiars i amics a la carretera necessita accions i respostes. Cal que els conductors actuïn amb un sentit bàsic de responsabilitat envers la vida dels altres. I cal que els responsables de legislar, de regular i de planificar el trànsit al nostre país converteixin la seguretat dels ciclistes a la carretera en una qüestió prioritària i urgent.