L’enveja. Aquest sentiment que massa sovint amaga pors i inseguretats d’aquell qui el practica, i que lamentablement hem de sentir a dir que és l’esport nacional d’aquest país. Un servidor desitja que no sigui així, i si ho és, hauríem de donar-nos pressa per a canviar-ho.
Fa 15 dies, les sirenes del Mataró van guanyar la Copa de la Reina. En fer-ho, van trencar una ratxa de 2170 dies sense perdre del Sabadell. Molta gent se’n va alegrar.
Com en tot, hi podem trobar dues visions: aquells qui es van alegrar perquè la victòria de les maresmenques, més que una demostració de debilitat del seu rival (sempre centrats en l’altre…), era una demostració de l’altíssim nivell que tenen les mataronines i, en conseqüència, el bon estat de salut que té actualment el waterpolo femení al nostre país.
D’altres però, segurament moguts per l’enveja o algun altre tipus de frustracions personals, hi van voler veure l’inici de la caiguda de les noies de Nani Guiu. Primer de tot, és evident que tard o d’hora aquest excepcional grup deixarà de guanyar, no troba un servidor viable que l’any 2076 la Jennifer Pareja o les germanes Espar segueixin jugant a waterpolo a aquest nivell. Segon, fer aquesta afirmació significa restar importància a l’enorme gesta protagonitzada pel seu rival, un potentíssim Mataró que dies més tard es proclamaria campió de la Len Trophy. I per acabar, aquests qui gosen dubtar no deuen conèixer les capacitats tècniques, físiques i sobretot, personals, d’aquest grup.
Un grup que ha sabut mantenir la motivació al campionat nacional guanyant setmana rere setmana per escandaloses golejades. Un grup que aquest cap de setmana, en ple centenari de l’entitat a qui representen, a aconseguit la quarta Eurolliga en els darrers sis anys. Un grup de noies humils i treballadores que mai s’ha cregut estar per sobre del bé i del mal, encara que possiblement ho estan. Un grup comandat per un excel·lent cós tècnic (Nani Guiu i Jordi Millán en la direcció; Miquel Martínez per a tota la resta) que ha sapigut mantenir la fam i les ganes de superar-se intactes durant molts dies, mesos i anys.
Un grup que aquest diumenge 24 d’abril s’ha proclamat campió d’Europa per quarta vegada. A casa i demostrant en els dos partits disputats ser molt superiors a uns rivals d’una altíssima qualitat. Tant les russes del Kinef Kirishi, que van vendre molt cara la seva pell a la semifinal del dissabte; com les hongareses de l’UVSE Budapest, amb set campiones de l’Europeu al seu equip i havent eliminat l’anterior campió, l’Olympiacos; han estat equips duríssims amb un molt alt nivell que ha dignificat la màxima competició europea per clubs.
Molta gent escolta cançons de Braveheart o Rocky Balboa per a motivar-se. Jo us confessaré que la meva preferida és “Guanyarem” de Brams. Com canta en Titot: “ja somriuen els vailets, cada cop criden més veus”.
Aquest matí, veient els somriures de les jugadores sabadellenques just abans de començar el partit, un podia percebre a l’ambient que aquestes noies es disposaven a “passar full i capítol de la història, per plantar-lo al cim de la victòria.
Olga Domenech, Clara Espar, Maica Garcia, Mati Ortiz, Jenny Pareja, Judith Forca, Anni Espar, Lidia Casado, Coleen Maire, Maria Elena Sanchez, Marina Cordobés, Pili Peña i Laura Ester. 13 noms, que juntament amb els 3 citats del cos tècnic, queden gravats per a la història de l’esport català. Ben amunt Olga!
Fotos: Mundo Deportivo
