L’atenció mediàtica de l’oval espanyol se centra aquests dies en el debat sobre quina ha de ser la seu de la final de la Copa del Rei de rugby. Primer era Valladolid l’única opció atractiva disponible, fins que la Santboiana va fer un “all in” amb la candidatura de Logronyo. Però quan semblava que la disputa seria un tu a tu entre Salvador i Santboiana, l’Independiente va plantejar Torrelavega com a alternativa.
Des de Castella es pressiona, i molt, perquè el Zorrilla torni a acollir la final. En la unió hi ha la força, prou bé que ho saben els dos clubs més influents d’Espanya: el Salvador i el VRAC Quesos Entrepinares. Les dues entitats val·lisoletanes, acreditades per l’Ajuntament de Valladolid, tempten a la FER amb la candidatura més llaminera. Almenys a nivell econòmic, doncs l’estadi de futbol del Zorrilla pot acollir fins a 26.000 localitats, una xifra molt superior a les 16.000 de Las Gaunas o les 6.000 del Malecón.
Tenint en compte que per cada entrada per sobre de les 10.000 venudes s’haurà de pagar un euro a la Federació, des de Ferraz ja compten bitllets per a unes arques minvades que des de fa anys eixuguen el deute de l’anterior directiva. A Valladolid presumeixen (i fan bé), de la celebració de la final anterior, i més encara quan els dos equips organitzadors van rebre fa uns dies un premi a la Gala del Deporte 2017 per la repercussió de l’esdeveniment al Zorrilla.
Es repetiria, però, l’èxit de la passada edició? Tornaríem a veure 26.000 persones a l’estadi castellà si un dels dos equips no és de Valladolid? A falta d’una bola de cristall que predigui el futur, sembla difícil que es tornin a reunir tantes persones si els dos conjunts no són de la ciutat. No és un fet, és una sensació.
Per contra, un escenari de 16.000 localitats és una opció més realista. No tant perquè s’asseguri que totes les cadires tinguin un cul a sobre, sinó perquè en cas que no sigui així, que s’arribi, per exemple, a la més que digna xifra de 10.000 aficionats, l’estadi farà patxoca. Las Gaunas és (opinió, no fet), l’opció més sensata.
L’estadi de Logronyo brinda no només un aforament més realista (superar les 16.000 entrades venudes seria una sorpresa), sinó que té una característica fonamental per ser escenari d’una final: la neutralitat. La reclamació de la Santboiana de celebrar el partit en un camp neutre és més que lògica, no tant sols pel que fa al públic, sinó també per als equips. És ben diferent recórrer 700km i fer nit i concentració lluny de casa que afrontar el matx des de la comoditat d’estar a la teva ciutat. Això sí que és un fet.
En aquest aspecte, tant Logronyo com Torrelavega compleixen el requisit de la neutralitat. La segona opció, però, ofereix un escenari més discret (6.000 cadires), que si bé segur que s’ompliria sona a poc ambiciós tenint en compte les expectatives que està generant aquesta cita.
Un tercer punt a favor d’endur-se la final lluny del Zorrilla és poder demostrar que Valladolid no és l’única ciutat on el rugby pot triomfar a Espanya. El que tenen a la població castellana és un oasi preciós en el qual l’ovalada és protagonista i forma part de la idiosincràsia de la localitat. L’objectiu ha de ser exportar, no monopolitzar.
Demostrar que a Logronyo també es pot organitzar una festa del rugby trencaria barreres i tòpics. A més, la capital de La Rioja és contigua al País Basc, una de les regions amb major tradició rugbística de la Península, un motiu extra d’esperança de cara a omplir l’estadi i passejar la marca rugby més enllà del Pepe Rojo.
Com en un final de concurs de televisió, la Federació Espanyola ha de decidir-se entre Valladolid, Logronyo o Torrelavega. Des de Ferraz han de sospesar els pros i contres de totes les candidatures, intentar silenciar el fullet que els temptarà amb els teòrics calers de Valladolid. Si ho fan, podríem passar del mític “¡Gol en Las Gaunas!” a cantar “¡Ensayo en Las Gaunas!”.
