Per terra, mar i aire. L’estat espanyol està disposat a fer el que sigui perquè els catalans no puguin expressar la seva opinió. I l’esport, no n’està al marge. Tot i que són molts els que sempre s’omplen la boca dient que no es pot barrejar la política i la competició. Mira de què es vanta i et diré què li falta. Lo diré en castellano para que me entienda todo el mundo: dime de qué presumes y te diré de qué careces.
Aquesta setmana, un d’aquests dirigents que no vol barrejar política i esport, ha estat Luis Miguel Landa, ex seleccionador espanyol de cros, fons, marató i carretera. Landa, com a representant de la Federació Internacional (IAAF) en el Cros Internacional d’Elgoibar, va obligar a l’equip juvenil femení català a canviar el seu uniforme oficial. La raó? El disseny contenia la senyera. Després que el cap de l’equip, Manel Fernández, provés de fer recapacitar el dirigent espanyol, les corredores varen haver de lluir una samarreta que amablement va ser cedida pels organitzadors. El cas és que representants d’Itàlia o França també duien la seva bandera en la seva indumentària. Aquí no hi va haver cap problema, ja que segons Landa, aquests sí són estats reconeguts per la IAAF.
I és que aquí rau el problema, el que importa no és que els participants tinguin els colors d’una bandera. El problema és que la bandera sigui la catalana. Aquests és el seu problema. Que algú dugui una altra bandera participant per tot el món els hi és igual, però la Senyera no la poden ni veure. Vade retro, Satanàs! Tot i que potser els hi hauríem de recordar que, encara ara, la Senyera és una bandera que recull la seva estimada Constitució. De moment. En cap cas, la selecció catalana duia una estelada. I aquí és on sorgeix el segon problema, ells han començat la desconnexió. No són capaços ni de distingir una cosa i l’altra, ja associen qualsevol símbol de Catalunya amb una possible demanda política. Qualsevol fissura on hi pugui haver algun símbol català ha de ser eliminat perquè l’associen amb el procés. Si fos per ells, els calçots, el pa amb tomàquet, el tió o la tramuntana estarien prohibits.
Sí senyors, aquest és el nivell d’algunes institucions espanyols. Aquelles que estan plenes de gent que hi ha estat sempre. De fantasmes vestits amb xandall. De directius que guanyen quilos a la cadira i baixen poc a la pista, al camp o al pavelló. Ells són més del puro i la copa. No tant de la suor, l’esforç i el trofeu. L’única competició per la que lluiten és no perdre la cadira que ja fa la curva del seu cul. I el procés que viu Catalunya els espanta. Tant, com si no hagués arribat la subvenció a temps. Tant que veuen monstres arreu, i perden el nord i el sud. I la raó. I és clar, acaben barrejant política i esport. Justament allò que segons ells, no es pot fer. I sense voler-ho, ens donen més ales, ens donen més força, ens donen més aire, ens donen més aigua quan més la necessitem perquè falta poc per arribar a la meta. Son els nostres pulmons, en realitat. Perquè ens inflem quan veiem que són els primers en veure’ns com una nació, com un poble que amenaça el seu status quo. Que amenaça els seus despatxos plens de teranyines, poca llum i olor a naftalina. Quan marxem deixarem les portes i les finestres obertes perquè hi corri l’aire.
Ells no ho saben, però el món de l’esport està ple de grans figures que en alguna etapa de la seva vida algú els hi va dir que no podrien, que no serien res. I ho van ser tot. Ho serem tot. I com en qualsevol competició esportiva, ho aconseguirem amb esforç, paciència, valentia, talent i joc net. És així com arriben els resultats. És així com arribaran els resultats. Mentrestant, i sabent que molts no abandonaran la cadira fins el dia de la seva jubilació, només volem demanar als dirigents d’algunes federacions esportives espanyoles que cultivin la seva ment. Que també és important. És tan important com qualsevol altra cosa. Tan important com portar tres medalles penjades al coll, com viure del passat, com viure de les subvencions. Tant com tenir un despatx a Madrid o haver anat a sopar amb el rei. És important saber distingir les coses, com per exemple, una senyera d’una estelada. Ja ho deien els romans, Mens sana in corpore sano. Ells, ni una cosa ni l’altra.
Imatge: L’Esportiu
