El nostre equip podria servir de mostra per a un experiment social, és un autèntic gresol de cultures. Els jugadors asiàtics són al voltant de 30, mentre que els tècnics es divideixen en tres grups: els xinesos, els montenegrins i, per si no fos suficientment enrevessat, també comptem amb un entrenador de porters grec. A tot això cal afegir-hi la meva presència, i per últim, per acabar de donar-li un toc peculiar, un jugador grec (dos cops olímpic) que acaba d’arribar del programa Survivor i s’ha convertit en una estrella nacional. Convivim tots junts a l’hotel.
Un últim detall curiós: gairebé cap xinès parla anglès. M’ho havien pintat negre, molt negre.
“Són molt estranys”, “és difícil entendre’s amb ells”, “són molt diferents”, “a voltes no són cortesos”… tot això m’havien dit. Arribava preparat per a tot, però els meus pitjors temors es van esfumar ràpidament. Tot i no parlar anglès, han intentat acollir-me i integrar-me des del principi. El més important per a la comunicació és la voluntat: molts cops parlem el mateix idioma i no ens entenem. Amb dificultats diuen alguna paraula, fan gestos, i quan res d’això és suficient, treuen el mòbil i fan servir el Google Translate.
El més important per a la comunicació és la voluntat: tot i no parlar anglès, han intentat acollir-me i integrar-me des del principi.
M’he trobat un grup d’esportistes d’allò més proper i familiar. Als xinesos els encanta fer bromes contínuament, competir per tal de guanyar sempre, donar-se suport i ajudar-se els un als altres i queixar-se dels entrenaments. En definitiva, la mateixa dinàmica que he viscut arreu.
Òbviament, la distància cultural es veu reflectida en alguns aspectes, però són questions més superficials. Un clar exemple n’és el menjar, on els pobres xinesos pateixen amb la nostra alimentació occidental, però tenen una solució ràpida i efectiva: cada dia, a l’hora de dinar i sopar, alguns d’ells pujen amb uns curiosos pots. Contenen salses denses i variades i només cal afegir-hi una culleradeta a qualsevol plat per tal de donar-li gust a menjar xinès. Els fa tremenda il·lusió que em sumi al seu gust per aquesta combinació. Els pots han estat portats per cadascun d’ells des d’Àsia, però un cop toquen la taula passen a ser propietat del grup: qualsevol en pot consumir tant com vulgui sense demanar-ho.
Als xinesos els encanta fer bromes contínuament, competir per tal de guanyar sempre, recolzar-se i ajudar-se els un als altres i queixar-se dels entrenaments.
Als xinesos els encanta fer bromes contínuament, competir per tal de guanyar sempre, recolzar-se i ajudar-se els un als altres i queixar-se dels entrenaments.Els entrenadors montenegrins són molt seriosos i s’han posat mans a la obra des del primer dia. No es fàcil gestionar un conjunt de 30 jugadors, així que han organitzat el grup en dos equips basant-se en la qualitat dels seus integrants. No acostumem a entrenar tots junts i alguna volta hem estat a piscines diferents, d’aquesta manera els entrenaments són més dinàmics i individualitzats.
Passejar amb Kokkinakis pel carrer és com estar acompanyat per un estrella de Hollywood
El meu company estranger Kostas Kokkinakis és molt bona persona i un excel·lent company. Als seus 42 anys, ha viscut molt waterpolo: ha passat per multitud d’equips hel·lens i ha estat a dos Jocs Olímpics (Pequín 2008 i Londres 2012), on vam coincidir sense conèixer-nos. El passat mes de febrer es va embarcar a Survivor, la versió grega del programa Supervivientes. Era el primer cop que es produïa al país i l’èxit va ser rotund.
Comptava amb un 60-80% de share tots els dies (per tal que us feu a la idea, el darrer Barça-Madrid no va arribar al 50%): absolutament tothom ho mirava i els participants són coneguts a tots els racons del país. Passejar amb Kokkinakis pel carrer és com estar amb una estrella de Hollywood, tothom gira el cap al seu pas xiuxiuejant al seu acompanyant haver-ho vist, i els més atrevits s’hi apropen a demanar-li una foto; quan això passa en un lloc amb molta gent, es forma una cua de persones esperant el seu torn. Quan estem tot l’equip és divertit, ja que cridem l’atenció vestits amb l’equipació xinesa; quan a sobre apareix Kokkinakis la gent no entén res.
Ja portem temps entrenant, però això us ho deixo per a la propera!
Articles anteriors:
