Ahir va encendre’s a l’antiga Olímpia la flama dels Jocs de Tòquio 2020. És entre poètic i caricaturesc, amb l’estat de col·lapse en el que ha entrat l’esport i la vida normal del dia a dia de bona part del món gràcies al punyetero Coronavirus. De fet, en aquest acte que cada quatre anys pica l’ullet al mite fundacional de l’olimpisme i la simbologia de l’antiga Grècia, vol ser místic i és carrincló de mena. I tampoc va quedar exempt dels efectes de la pandèmia. Sense públic. De serveis mínims. Però amb la corrua de sacerdotesses i els rajos de sol encenent una símbol que, a hores d’ara, sembla tenir entitat de guspira més que no pas de flamarada.
Desenganyem-nos, no se sap si el que es va encendre a Olímpia serà el que veurem al peveter olímpic el proper 24 de juliol o si acabarà, mai millor dit, en foc d’encenalls. És imprevisible a hores d’ara preveure què pot ser de tot l’esport internacional en les properes setmanes i mesos i menys, encara, sobre els Jocs Olímpics. Els dubtes sobre la seva celebració són lògics i lícits. I només un atac d’optimisme forçat i ‘més fals que un duro sevillanu’ pot asseverar res de ferm al respecte.
Ens hem de proposar tots plegats, per allò dels horitzons i perquè qualsevol minsa llum al trenc d’alba sempre és sinònim d’esperança en una mena d’auto-engany. No deixa de ser metafòricament potent l’escena de l’antiga Olímpia, amb tota aquella parafernàlia teatralitzada. Recreem i sobreactuem un ritual pretesament antic per creure’ns la simbologia del foc nou. Apliquem-ho ara, quan la reclusió i el tedi ens han furtat bona part de l’adrenalina neguitosa que ens genera l’esport.
Proposem-nos de fer foc nou. Siguem conscients que l’esport no és més que una peça més de l’engranatge social i disposem-nos a superar l’excepció millorant la norma. Proposem-nos de confiar que tot s’acabarà com una mala temporada. Mantinguem alguna guspira de la mateixa manera que, se suposa, la flama encesa esperarà el moment d’anar a Japó i prendre la metxa del compte enrere olímpic.
A la Fosbury els Jocs Olímpics ens emocionen i ens esveren. Són com la nostra Festa Major. I pels de Tòquio estàvem i estem preparats. Ens proposem de creure’ns que l’espurna encesa no es perdrà i mentrestant apliquem l’exemple del foc nou encetant una nova etapa d’aquest projecte.
Fa sis anys vam trobar-nos amb qui ens llegeix. En fa quatre, en motiu dels Jocs, vam fer el salt en paper. Ara, amb l’horitzó obert i moltes ganes de fer feina grossa en motiu de la renovació dels vots olímpics, fem públic que ens hem fet grans i amb indissimulada il·lusió adolescent iniciem nova etapa en la que volem ser més i millors.
Esperar, pacientment, que amaini aquesta tempestat pandèmica. I llavors, amb la torxa a la mà, sortir i encendre el que calgui. Aquesta és la lliçó del quadre escènic d’una setmana caòtica. La metàfora d’un foc que ens ha d’escalfar.
Cuidem-nos.
