Des de la més humil opinió, la millor cursa de ciclisme post – temporada és el GIRO. I si faig aquesta afirmació tan rotunda i l’emmarco dins de la categoria post – temporada, és que per mi el millor ciclisme, el de debò, el que gaudeixo i pateixo a parts iguals, té lloc abans de l’època de les “grands boucles”.
L’hivern i la primavera són temps difícils per als que practiquem el ciclisme i més per un ciclista fredolic i de costa com el que aquí escriu. Les temperatures es desplomen, el vent bufa i sovint, més del que voldríem, plou. Ara bé, tot patiment té recompensa i aquesta habitualment arriba a l’hora de dinar. I no, no estic pas parlant de l’arròs familiar de diumenge… Estic pensant en les curses ciclistes que tenen lloc al punt del migdia de mitjans de setembre a finals d’abril, aquelles que no et deixen fer ni la migdiada ni dedicar-te al cultiu de la teva vida socio – familiar.
Per mi, la TEMPORADA, en majúscules, arrenca a les curses d’hivern de ciclocròs que tenen lloc al nord d’Europa. En la copa del món o en les curses de lligues més modestes, aquelles que ja caigui un diluvi o faci una “rasca” de por, estan repletes de públic que assisteix a l’esdeveniment com si d’un acte sacramental es tractés. Són curses curtes d’una hora i poc de durada però molt intenses i ben realitzades televisivament, concorregudes per corredors belgues i holandesos acompanyats puntualment per d’altres corredors europeus. Tots ells amb un nivell físic i tècnic espatarrant que els permet aguantar el tipus en uns circuits amb fang per donar i per vendre.
D’entre tots els atletes que les freqüenten en sobresurten un parell, Mathieu van der Poel i Wout van Aert. Un holandès i un belga. Dos “corredorassos” que s’han repartit els últims 5 Campionats del Món de l’especialitat. Ambdós coneguts pel públic ciclista pel fet de que han fet el salt (o han tornat) a l’asfalt (el primer fins i tot ho combina amb la BTT) amb uns resultats més que bons.
I aquí és on entra en joc la segona part de la temporada ciclista, que a diferència del que podríem pensar (segundas partes nunca fueron buenas), m’apassiona encara més que la primera: la temporada de Clàssiques. Curses d’un dia, en cap de setmana o entre setmana, la majoria d’elles celebrades a les zones del nord d’Europa i que tenen com a protagonistes els llambordins o més ben dit el pavé, les cotes o les pistes blanques de terra durant els mesos de primavera. Curses com les bones pel·lícules, que saps com comencem però mai com acaben. I on els nostres dos ciclistes predilectes han tingut unes prometedores actuacions. Potser millor per Van der Poel que per en Van Aert, però en tot cas bones igualment.
El ressò que estan tenint en els mitjans especialitzats aquests dos ciclistes ens pot portar a pensar que potser a la llarga els equips de carretera i els seus corredors participaran de forma organitzada i premeditada en més d’un tipus de disciplina. Potser en busca d’un rentat de cara i fugint dels escàndols de doping que envolten aquesta disciplina, els equips decidiran alternar i combinar el seu calendari afegint curses de ciclocròs (en aquest cas no seria cap novetat), de BTT o gravel. Sense anar massa enllà, aquest any l’Education First ja ha fet algunes curses sobre grava a EEUU, com la DIrty Kansas per exemple. D’això però ja en parlarem en una altre ocasió…
Així doncs, obriu els vostres cors, busqueu un canal de pagament i abraceu el nou poli – ciclisme per a gaudir de l’esport de la bicicleta més enllà de les Tres Maries (Giro/Tour/Vuelta). Les curses (sobre qualsevol superfície) i els corredors s’ho valen i, a més, quedareu com els més cool del vostre grup en els esmorzars ciclistes de diumenge.
