Aquesta pràctica es produeix quan els homes s’asseuen, s’eixarranquen i eixamplen les seves potes, ocupant no només el seu seient sinó també el dels costats, i en conseqüència, limiten l’espai de les persones del seu voltant. Se n’ha parlat molt al voltant d’aquest tema, i de les connotacions masclistes i mancades de respecte ocorregudes en l’espai públic. Tanmateix, aquestes pràctiques no només es limiten en el transport públic, sinó que malauradament també es poden presentar en espais com les piscines dels clubs del nostre país.
Paral·lelament, en diverses cadenes de transmissions esportives hem pogut veure emissions de reportatges d’entitats esportives (entre elles els clubs de natació) on es destaquen els seus valors i el seus models socials d’èxit, i que en moltes ocasions molts de nosaltres compartim.
Ara bé, això no vol dir que no em pugui estar de ser crític i explicar que en el món de la natació amateur és freqüent veure “personatges” o ciutadans anònims que es llencen a la piscina, agafen un carril i es posen a nedar pel bell mig del carril sense immutar-se per la concentració de persones que també volen (i tenen el dret de) nedar; i que en diverses ocasions són colpejades per aquests nedadors irrespectuosos. I no, no em refereixo a incidents fortuïts entre nedadors que de manera altruista comparteixen carril. Em refereixo a personatges que semblen incapaços de nedar per la banda dreta del carril, o perquè simplement no volen que altres persones puguin participar d’una activitat tan senzilla i tan bonica com és la natació.
I arribats aquí, us preguntareu: Què té a veure la circulació del carril amb el fenomen del “manspreading”? Doncs hi té molt a veure. Precisament, quan anteriorment em referia al terme “personatge” o “ciutadà anònim” em refereixo a homes joves i adults. És aquí on em pregunto: ¿Per què les dones tendeixen a nedar gairebé sempre per la dreta facilitant la circulació? ¿Per què els homes no fem aquest gest amb la mateixa freqüència? I remarco, això no és casual. Hi ha multitud de factors que podrien explicar-ho. De fet, el gènere n’és un: els homes inconscientment- perquè així ho hem anat absorbint des de petits- creiem que tenim el dret natural d’ocupar més espai.
Només fa falta mirar un pati escolar, on l’activitat de jugar a pilota acapara la major part de l’espai d’esbarjo. No hauria de ser així! Però, una altra raó va molt relacionada amb el que el periodista Toni Vall denominava en els seus articles com “vivim en l’època de la mala educació, pandèmia ultraliberal”. Utilitzava aquestes expressions per referir-se a una societat global malalta on imperen pseudovalors típics d’éssers narcisistes i megalòmans, justificats a través d’expressions com “el tot s’hi val” o “per sobre de tot”. Doncs no, senyores i senyors, no! No tot es val.
Més enllà de la clara aposta per l’esport d’elit, ser soci d’un club esportiu és apostar per la ciutadania i la convivència, sustentat en valors com l’empatia, el respecte, i la igualtat cap a altres persones. Soc un nedador amateur assidu, i tinc una “dis-capacitat” i si jo puc nedar per la dreta, a prop de la corxera, molta més gent ho pot fer. Sense cap mena de dubte, aquesta és una tasca que ens implica a tots i totes: entitats esportives, socis i sòcies, famílies, escoles, entitats públiques i agents socials… Ens queda tanta feina per fer…! Pensem-hi!
I tu? Què faràs el pròxim cop que et llencis a l’aigua?
Salut i (A)braçades!
