Aquest dimecres al vespre s’ha fet públic el positiu d’Asbel Kiprop, triple campió del món i or olímpic als 1.500 metres i una de les grans estrelles de l’atletisme kenià. Conegut per les seves declaracions públiques a favor del joc net a l’esport, fa un any va aparèixer en uns papers de Fancy Bears per sospites sobre el seu passaport biològic i va respondre amb duresa: “als que us dopeu: no sóc part de vosaltres i mai formaré part de vosaltres“. Caçat per EPO en un control fora de competició a finals de 2017, ha assegurat que només es pot tractar d’un error en la mostra i ha recordat que ha liderat la lluita contra el dopatge al seu país. Un país en què els casos recents de Ruth Jebet (malgrat que competeixi per Bahrain), Rita Jeptoo o Jemima Sumgong han afectat greument la seva credibilitat.
El cas de dopatge d’Asbel Kiprop, acabi com acabi, qüestiona els èxits assolits al llarg de la seva carrera i amb tota probabilitat tindrà conseqüències ara que comença la nova temporada de la lliga dels diamants. Un cas d’escàndol majúscul pel palmarès de l’esportista en qüestió, equiparable al salbutamol de Chris Froome a la darrera Vuelta a Espanya (malgrat tingui carta blanca per córrer el Giro). Grans estrelles que, com li va passar a l’esquiadora de fons Therese Johaug, poden ser exclosos de les competicions més importants del món malgrat ser els millors especialistes en les seves proves. Si es van dopar i van guanyar fama i premis econòmics gràcies a la trampa, ara viuen l’altra cara de la moneda i el dopatge se’ls gira en contra en forma de menors ingressos econòmics i pèrdua del prestigi assolit.
Però el dopatge no sempre és una llosa. En alguns casos, és un negoci rodó fins i tot després de la retirada. Amb una afició àvida d’entendre per què un esportista tria la trampa en lloc de seguir el camí del joc net, en els darrers anys hem viscut un munt de confessions d’ex esportistes d’elit que han reconegut haver competit dopats durant tota la seva carrera (o durant una part significativa de la mateixa). Especialment quan la confessió no té conseqüències en el seu palmarès ni en els seus ingressos econòmics.
El ciclista escocès David Millar va reviure esportivament després del seu primer súper vendes i es va erigir en la cara visible de la lluita per l’esport net. Michael Rasmussen, el danès que va ser expulsat del Tour quan portava el mallot groc, va publicar una autobiografia el 2013 que va córrer com la pólvora on reconeixia un dopatge continu durant tota la seva carrera. Thomas Dekker va commoure Holanda el 2016 amb un llibre on detallava el dopatge estructural del Rabobank, el gran equip del país. I no cal dir que al voltant de Lance Armstrong ja hi ha molta bibliografia, inclòs el llibre del seu ex company Tyler Hamilton que ho va sacsejar tot. Quatre exemples de la febre escriptora dels ex ciclistes.
El negoci és el negoci
Aquesta setmana ha arribat l’hora de Lieuwe Westra, un discret corredor retirat fa tot just dos anys amb diverses victòries al World Tour (entre elles, una etapa a la Volta a Catalunya de 2014) després de ser un bon gregari a les files de Vacansoleil i d’Astana. A punt de publicar el seu llibre, “La bèstia”, ha explicat que es va dopar amb diverses substàncies al llarg de la seva carrera gràcies als TUE, les autoritzacions d’ús terapèutic que continuen condicionant la realitat de l’esport d’elit. Una campanya promocional per vendre exemplars de la seva història sabent d’entrada que la seva confessió no té conseqüències econòmiques per la manca de grans victòries al seu palmarès.
Un negoci per partida doble gràcies al dopatge, l’eina que li va permetre gaudir d’una llarga trajectòria com a professional i que ara li dóna una segona vida econòmica lluny de la competició.
