El primer que vull dir és que guardarem l’anonimat dels entrenadors. La discreció em sembla un valor cabdal, sobretot per exercir de coach. La nostre relació en aquest moments és sobretot de respecte mutu i de certa amistat, hem passat alguns moments junts tant dins com fora de la piscina. Cal dir que la nostre relació en el waterpolo és d’àrbitre a entrenadors, una relació prou important perquè l’entrenador reflecteix la seva percepció de l’àrbitre als seus jugadors.
Quan comença una relació àrbitre-entrenador passen diferents fases: primera impressió, familiarització, conflicte, acceptació, respecte i, si pot ser, credibilitat. En aquests moments crec que estem en una relació de respecte, credibilitat i apreci mutu cabdal per afrontar un diàleg apreciatiu. És fantàstic veure com en un racó d’una piscina, 3 persones apassionades pel waterpolo parlen obertament d’alguns aspectes clau en la gestió d’un equip de waterpolo, en aquest cas femení. La veritat és que vam exercir una escolta activa molt interessant en poc temps.
En un primer moment, només érem dos i vam comentar com funcionava la relació amb les jugadores. El primer entrenador em va dir que parlava molt amb elles, que les escoltava i intentava relacionar-se diferent que amb els homes. Després es va afegir l’altre entrenador i vam subratllar la influència negativa que té un calendari difícil al principi de la temporada per a l’autoestima de l’equip. També van comentar com els influenciava el renom de l’equip contra qui jugaven, confonent el respecte amb l’admiració, cosa que perjudicava el seu rendiment.
Si et focalitzes amb la tasca que has de realitzar a l’aigua, no hi dones voltes i millora el rendiment de l’equip. Ells asseguraven que durant la xerrada prèvia utilitzar els números del casquet en lloc dels noms els semblava molt menys estressant. Tenim molts exemples d’equips modestos que han guanyat a grans equips en qualsevol esport.
Responsabilitat, no culpabilitat
Curiosament, també deien que si alguna cosa no funcionava els responsables eren ells i no pas les jugadores, intentant treure pressió inicial i permetent també que provin les jugades fins al final sense pànic a l’errada perquè cal prendre-ho com un aprenentatge.
Em va sobtar que parlessin de responsabilitat i no pas de culpabilitat, clau pel caire que comporta parlar de culpables o de responsables. La responsabilitat t’assenyala a tu com a protagonista dels teus actes. En dependre d’un mateix, els pots canviar. Si busquem culpables assenyalem als altres i pensem que allò que ens passa no depèn de nosaltres i no cal canviar res perquè sempre passarà el mateix: els àrbitres, l’horari, el viatge, les pilotes, la mala sort…
Un aspecte clau és la paciència en l’aprenentatge i un lideratge acceptat per l’equip que possibilita el gaudir jugant i millorant en cada entrenament. Durant la conversa també van aparèixer les expectatives del club després d’haver assolit un èxit esportiu, un objectiu que tenia dues conseqüències; es donava poc valor a la fita assolida i immediatament apareixia l’exigència d’aconseguir alguna cosa més per a l’any següent.
Quinze minuts imprecindibles
Per últim, vam posar sobre la taula la importància de la comunicació fluïda entre el club, els equips i la família per millorar el clima i la cohesió, així com també el sentit de pertinença. Tot seguit, va arribar l’hora dels adéus. Un “que vagi bé i fins aviat!” i va començar el partit.
Amb quinze minuts n’hi va haver prou per que sortissin temes molt interessants i cabdals per a l’equip i per a la seva millora personal. Va ser una conversa de qualitat apreciant i escoltant allò que deia l’altre amb entusiasme i amb atenció. Em sembla que la conversa és cabdal en una situació d’acompanyament. Se’n pot extreure molt contingut i si té continuïtat pot donar peu a l’inici d’un procés de coaching.
La relació entre àrbitres i entrenadors és fantàstica per a la millora qualitativa de l’esport, sigui quin sigui, i per afavorir un clima òptim durant els partits.
