Tornarem a seure al sofà atents. Amagarem la pestanya del reproductor a la feina, de forma clandestina, per no deixar d’estar al cas. És probable que algú de casa arrufi el nas quan diguem que ens aixequem de taula per fer el cafè i repetirem l’escena habitual de tants diumenges de clàssiques o de les altres grans proves i, d’amagatotis, encendrem la televisió en ‘mute’.
Aquest dissabte arriba –amb retard d’una setmana pel maleït imperi futbolístic– el Tour de França i és obvi que a moltes llars es repetiran els moments costumistes que acabo de definir. El Tour és quelcom que, segurament de forma injusta, és més seguit que no pas el ciclisme com a disciplina. La grande boucle té màgia i magnetisme i enguany fins i tot haurem de fer menys migdiades de Santes si en volem seguir el desenllaç.
Però, si em permeteu, em confesso destrempat en l’hora que ens hauria d’excitar a tots els que ens emocionen les epopeies sobre rodes de tracció humana. Que el nom que protagonitza la setmana prèvia sigui la d’un dopat enxampat que és exonerat pel poder influent del seu súper equip ens envia a tots els que ja comptem lustres de records ciclistes, a la sensació del remolí perillós del que aquest esport sembla no poder o no voler escapar-se.
La història que mai acaba
Els que vam créixer ometent que Perico havia donat positiu i preferim no estirar del fils que va moure el gran Indurain, els que recordem la generació posterior com la de l’EPO, el Festina, la conxorxa. Qui recorda la vergonya processal que va fer que l’Operación Puerto quedés en res i encara avui competeixi gent a qui van enxampar amb sang per ser adulterada o tothom qui sàpiga com Chris Froome ha edificat el seu imperi ciclista només pot que tendir al passotisme davant del Tour que s’enceta. Almenys fins que comenci. Que la carretera ens sigui anestèsia una vegada més. Perquè n’hi ha per fotre el maillot jeune al foc, altra vegada.
