Entre línies, podia llegir-se el to examinador de les grans potències del rugby europeu, que per primera vegada veien com les finals de les seves principals competicions es jugaven fora de les cinc grans nacions (Anglaterra, Escòcia, Irlanda, Gal·les i França).
Bilbao esperava una allau de 100.000 persones i per això les administracions no van escatimar en preparatius: transport públic obert les 24 hores, els accessos a San Mamés tallats al trànsit tres hores abans i després dels partits, 120.000 litres de cervesa i els bars amb permís per obrir dues hores més… tot plegat un pèl exagerat (al final van ser al voltant de 60.000, degut als inflats preus dels hotels) però efectiu: el cap de setmana va ser una bassa d’oli.
La ciutat basca i el públic en general va conèixer el que els aficionats de l’ovalada ja sabíem: “els del rugby” són… persones normals. Ni nobles cavallers, ni hooligans alcohòlics: aficionats a l’esport, i punt. A Bilbao encara couen els aldarulls provocats per l’afició de l’equip de futbol de l’Spartak de Moscou de finals de febrer, i dos mesos després, “els del rugby” vam mostrar una cara diferent. La cara del que va a veure un espectacle esportiu per pura diversió, tant a dins com a fora de l’estadi.
No cal posar-nos en un pedestal tampoc, doncs el que no hauria de ser notícia és que aficionats de varis equips comparteixin un cap de setmana esportiu sense incidents. Tristament, i en contraposició amb altres esports, és notícia, i cal felicitar-nos per, una vegada més, ser exemple de civisme i normalitat.
Les aficions del Gloucester, el Cardiff, el Leinster i el Racing 92 van conviure harmoniosament, compartint “katxis” de cervesa amb rugbiers de tot l’estat. I és que des de Torroella fins a Valladolid, els equips de rugby d’aquí no van voler perdre’s la cita, famèlics de poder celebrar que l’esport oval creix a casa nostra. Celebrar que se’n parli més enllà dels espais habituals. Celebrar que alguns dels millors equips d’Europa jugaven dues finals a poques hores de casa. Celebrar el rugby, al cap i a la fi.
Mirar el futur amb optimisme
Cada vegada tenim més ocasions i més raons per ser optimistes sobre el futur del nostre rugby, i tot i que el nivell del que es va veure sobre la gespa de San Mamés està encara molt lluny del d’aquí, ser el centre d’atenció durant un cap de setmana sempre és positiu. Tant per als que no coneixen el rugby, perquè s’hi apropin, com per als gegants rugbístics de fora, perquè ens tinguin en compte.
I si l’impacte no es produeix a curt tremini (o no se’n produeix cap), ningú no ens podrà treure que vam veure en directe com una catedral canviava el dogma de les porteries pel dogma de les “H”.
