Què tenen en comú el futbol, el criquet, el futbol americà, el bàdminton o el beisbol? Aparentment, res. Són esports totalment diferents, amb elements, normes i dinàmiques molt variades. Podríem incloure el waterpolo o qualsevol altra disciplina en aquesta llista? Probablement sí.
Des de fa uns anys, als despatxos de les federacions internacionals del nostre esport hi ha un debat intens i transcendental: s’ha de canviar el reglament del waterpolo. Per arribar a tal fi s’hi dedicaran esforços, diners i treball. Es faran proves en campionats, es realitzaran viatges, se celebraran reunions… L’objectiu: que sigui més entretingut, que hi hagi més gols, més moviment. Així es convertirà en un esport vistós i fàcil de seguir; s’aconseguirà fer-lo més popular.
Els canvis s’han de ratificar al mes de juliol a Budapest i van encarats en dues direccions: per una banda, per tal que el joc sigui més dinàmic, es proposa escurçar els temps de possessió. Així, un atac normal passaria de 30 a 25 segons, després d’un córner es disposaria només de 15 segons en lloc de reiniciar el cronòmetre novament, i les accions de superioritat numèrica es veurien reduïdes de 20 a 15 segons. La mida del camp també seria més petita: de 30 a 25 metres en competicions internacionals. (La Federació Internacional de Natació contempla que es pugui jugar un partit de waterpolo en un camp d’entre 20 i 30 metres, només imposa una grandària fixa en competicions internacionals).
Quan un jugador faci un moviment d’entrada no se’l podrà tocar. El contacte es penalitzarà amb penal. Per últim, quan es realitzi una falta, la pilota es podrà posar en joc des d’on es trobi en aquell moment. Fins ara no es podia treure des d’una posició més avançada a on es rebia la falta.
Amb aquests canvis es produirà més moviment, menys temps de transició entre possessions, més atacs i conseqüentment més accions de superiorat numèrica. L’última proposta esmentada promourà les entrades i farà que el joc no sigui tant estàtic. Tot això sens dubte farà el matx més ràpid i aportarà més gols.
Però equiparar marcadors més alts a més dinamisme no és tan fàcil; en waterpolo, com en futbol, i a diferència del bàsquet o l’handbol, cada vegada que s’anota es treu des del centre i s’ha d’esperar que ambdós equips estiguin al seu respectiu camp. Aquesta espera es veu incrementada per les substitucions de jugadors, que es realitzen al mateix moment. En aquest sentit, més gols suposa més temps d’espera. Si es vol evolucionar cap a resultats finals més elevats, aquest seria un bon aspecte a modificar. Poder reprendre el partit més ràpidament després d’un gol seria un progrés increïble pel que fa a dinamisme.
Una altra conseqüència assegurada és que el joc serà encara més exigent físicament, portant-lo a uns límits si més no qüestionables amb el format actual de competició: en els Mundials, Campionats d’Europa i Jocs Olímpics es disputa un encontre cada dos dies i en la European Champions League, la competició més important del món en l’àmbit de clubs, es poden arribar a jugar 3 partits en 3 dies!
Molt diferent és l’origen del canvi més controvertit que hi ha sobre la taula. Des que es va incloure el waterpolo femení com a disciplina olímpica a Sidney 2000, als Jocs Olímpics hi han participat 8 equips en categoria femenina. En la masculina, com en la majoria d’esports d’equip, en participen 12. Molt encertadament, el COI està duent a terme una política d’igualtat entre les disciplines masculines i femenines i no veu amb bons ulls aquesta diferència. El problema és que alhora que demana equiparar el nombre d’equips en les dues categories, no vol donar més places per a waterpolistes als Jocs Olímpics. La solució proposada: passar de 13 jugadors a 11 inscrits en acta. D’aquesta manera podrien competir 12 equips tant masculins com femenins sense augmentar el nombre d’esportistes participants.
Tot això és molt raonable, però comporta un problema: si amb la modificació de reglament proposada el waterpolo es converteix en un esport més exigent i físic, com es podrà suportar aquesta càrrega extra amb menys efectius? No he trobat a cap jugador, entrenador o aficionat que estigui a favor d’aquest canvi, però donat l’objectiu que persegueix, podria arribar a entendre’s com una mesura excepcional pels Jocs Olímpics (ja succeeix en l’handbol, per exemple). En qualsevol cas, és totalment irracional que s’apliqui com a variació permanent i global, tal com s’està debatent.
Un altre problema derivat d’aquesta alteració és la possibilitat que, degut al previsible major nombre d’expulsions, un equip es quedi sense homes disponibles a la banqueta i hagi de jugar en inferioritat numèrica permanent. Això sens dubte seria un espectacle penós; en waterpolo un jugador més suposa un avantatge abismal. Es podria resoldre augmentant el nombre de faltes personals permeses per home, per exemple, o redefinint què és expulsió i què no, però cap d’aquestes mesures han estat discutides fins ara.
Molts partits de futbol acaben amb un desolador 0-0; un encontre de criquet pot arribar a durar 30 hores i ser jugat durant 5 dies; les regles del futbol americà són un trencaclosques, veure un matx sense conèixer-les desmotivaria a qualsevol espectador; el bàdminton és un esport sense cap tipus de contacte físic; l’any 2000 es va comptabilitzar el temps d’acció durant un partit de beisbol de 3 hores i quart i el resultat va ser de 12 minuts i 22 segons.
Malgrat aquestes decebedores dades, aquests esports tenen una cosa en comú: són dels més seguits i populars en llocs tan diferents com Europa, l’Índia, els Estats Units, la Xina o el Japó. Milions de persones els segueixen ferventment, assisteixen als estadis per animar els seus equips, compren diaris esportius per estar informats, ploren d’alegria i tristor amb les seves proeses i derrotes i en parlen en la seva vida quotidiana amb els amics, la parella o la família.
Aquest èxit, sens dubte, no és fruit de les regles o la dinàmica d’aquestes disciplines, si no de la popularitat que gaudeixen i la repercussió que tenen en la societat. Seria possible aconseguir tant d’èxit en el nostre esport? A l’altra punta del món podem trobar-hi inspiració.
L’espectacle de Waterpolo by the sea
Un cop l’any des del 2011 a Sydney, Austràlia, es disputa un partit de waterpolo molt especial. Als antípodes aquest esport és encara més minoritari que a casa nostra. Allà la pràctica de la cèlebre i exitosa natació acapara les piscines del país. Els jugadors australians que destaquen han d’emigrar a les lligues europees, abandonats per un campionat nacional massa fluix. L’esdeveniment “Waterpolo by the Sea” és un partit amistós entre la Selecció Australiana i un All Stars mundial, compost per jugadors de diferents nacionalitats portats d’arreu expressament a Austràlia per disputar el partit.
L’encontre no té gens d’importància a escala competitiva, és una simple exhibició. La piscina, Bondi Icebergs, a tocar d’una de les platges més mítiques de tot el país, Bondi Beach, és una ubicació meravellosa, però no seria acceptada per cap reglament: l’aigua és salada, quan fa mala mar les ones arriben al camp de joc i ni tan sols és completament rectangular. Tot i així el partit és un autèntic espectacle.
Vaig tindre la sort de ser-hi convidat fa dos anys i va ser una experiència fabulosa. El xou, amb speakers, càmeres, zona vip, photocall, música, estands publicitaris, regals…és una autèntica atracció: la gent s’amuntega entusiasmada a les grades i l’ambient és de festa, eufòria i emoció. Ningú imaginaria que les entrades més cares superen els 150 € quan a la majoria de partits de les lligues més prestigioses del món l’entrada és gratuïta i les grades no s’omplen. Els vídeos relacionats amb l’esdeveniment d’aquest any penjats a les xarxes socials han superat el milió de visites. Per acabar de desafiar l’ordre establert, l’organització és privada i aconsegueix substanciosos guanys amb el succés, mentre que relacionar el waterpolo amb rendibilitat econòmica és una utopia a la major part del món.
Arribar als aficionats, la clau de volta
Avui en dia som testimonis d’una lluita aferrissada per aconseguir el temps de la gent. Companyies d’entreteniment, marques comercials, mitjans de comunicació, equips esportius, artistes, canals de televisió, llocs web…tots es barallen per un minut d’atenció, un clic en un enllaç o un comentari en una publicació. L’oferta que disposem per gastar el nostre temps és infinita. En esport, com astutament il·lustren els australians, per obtenir èxit s’ha d’arribar a la gent i oferir espectacle. Malgrat això, la competició anual més important del món organitzada per la Federació Internacional de Natació (la mateixa que promou el canvi de reglament), la Waterpolo World League, en rares ocasions apareix en algun canal de televisió, no es pot veure en streaming i ni tan sols es pot seguir minut a minut en cap lloc web.
És positiu intentar evolucionar i assolir un joc més dinàmic, unes regles fàcils d’entendre i més entreteniment per l’espectador, però aquest no és el nucli de la popularitat d’un esport. L’esport és lluita, tensió, patiment, recompensa, sacrifici, triomf, fracàs, èxit. L’esport és una metàfora de la vida i una explosió d’emocions, per això conquereix cors i ànimes. Uneix a les persones, les fa identificar amb un individu, un club, una nació, un país. Aquesta és la veritable força de l’esport.
Es podria incloure el waterpolo en la llista de disciplines més reconegudes i seguides? Sens dubte sí, però per aconseguir-ho el més important és arribar a la gent, oferir espectacle i penetrar en la societat, que una possessió duri 25 segons o 30 és una qüestió menor.
