214 victòries. 20 etapes al Giro d’Itàlia. 2 cops guanyador a la Milà-San Remo. 3 etapes a la Vuelta a Espanya. 2 Voltes a Catalunya. 3 etapes al Tour de França. 20 campionats d’Espanya. Miquel Poblet i Orriols (Montcada i Reixac, 1928 – Barcelona, 2013) és el millor ciclista de la història de Catalunya.
Miquel Poblet tenia 27 anys quan va convertir-se en el primer ciclista de l’estat espanyol en vestir el mallot groc de líder al Tour de França. No va ser una fita aïllada: el botí el va completar amb dues etapes i va aconseguir passar pel cim del Tourmalet en primera posició. Tres setmanes abans, havia guanyat la prestigiosa prova del Midi-Libre i aquell estiu encara seria a temps de guanyar grans premis com el d’Abbeville i el de Chateau-Chinon. Era el 1955 i la fama encara havia d’esperar.
Miquel Poblet va néixer el 1928 a Montcada i Reixac, un poble en creixmenent (6.000 habitants) i en plena industrialització, especialment des de la posada en marxa de la cimentera Asland el 1917. De ben petit va endinsar-se en el ciclisme a través del seu pare, treballador d’Energia Elèctrica de Catalunya, que participava en algunes curses ciclistes i que s’esforçava fervorosament en transmetre la seva passió al fill.
En els primers anys de la postguerra, Miquel Poblet agafava la bicicleta per anar a Barcelona a treballar. La insistència paternal va provocar que el 1944 comencés a competir en proves amateurs i un any després ja s’enduia el triomf a proves locals com el Campionat de Sabadell o el Trofeu Jaumendreu. En pocs mesos Poblet va passar de l’obligació a la passió, i de la passió a la professió.
Poblet es va convertir en un jove prodigi, capaç de guanyar ciclistes 10 o 15 anys més grans que ell i fer-ho en tots els terrenys. En muntanya, en pista, en carretera… Poblet era el millor i ho confirmava engrandint el palmarès a passes de gegant. Amb 21 anys va aconseguir guanyar el campionat d’Espanya de velocitat, de muntanya i de les regions en una sola temporada i s’erigia en la bèstia negra dels millors corredors del moment, com Langarica o Bernardo Ruiz. Tres anys més tard Poblet va guanyar la seva primera Volta a Catalunya, una prova en què ja acumulava 14 triomfs d’etapa. Xifres de campió que es quedaven curtes per la barrera dels Pirineus.
El ciclistes catalans de l’època no estaven habituats a competir en altres països: no hi ajudava el règim franquista ni tampoc les dificultats econòmiques. Però els èxits de Poblet li havien permès participar a alguns critèriums internacionals de baix perfil a Suïssa uns anys abans.
Una autèntica aventura per a Poblet, que l’any 1953 va repetir experiència a la localitat francesa d’Aix-en-Provence, on aconseguiria un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Aquell dia, tots els espectadors esperaven un nou triomf de Louison Bobet, el corredor que aquell estiu havia d’aconseguir el primer dels seus tres Tours de França de forma consecutiva. Bobet no va decebre els aficionats i es va escapar amb un desconegut, ja força calb, que l’acabaria sorprenent a l’esprint. Un dels triomfs més importants de la carrera de Poblet, que li va obrir les portes a fitxar per un equip francès i a participar amb regularitat del calendari ciclista europeu.
El 1955 Miquel Poblet ja no era un desconegut per al món ciclista, però el seu mallot groc al Tour sí que va ser una sorpresa per al gran públic. Va ser l’espurna d’una atenció mediàtica que creixeria l’any següent convertint-se en el primer ciclista amb triomfs d’etapa a les tres grans voltes en una mateixa temporada.
El 1957 Miquel Poblet abandona el Faema belga i fitxa per l’Ignis italià, el mallot del qual farà brillar des del primer dia després d’estampar la seva firma en un paquet de tabac.
El 10 de març debuta amb un triomf sorprenent a la Milà-Torí, la clàssica més antiga d’Itàlia, i 9 dies més tard s’imposa al primer dels grans 5 monuments, la Milà – San Remo, per davant de Baldini, Anquetil, Robic o Van Looy. En només 10 dies Miquel Poblet es convertia en l’ídol d’Itàlia i estrenyia els lligams amb una afició que encara ara recorda les proeses del català, capaç de guanyar una altra Milan – San Remo dos anys més tard i d’endur-se 20 etapes al Giro d’Itàlia.
Amb el mallot de l’Ignis Miquel Poblet va demostrar ser un dels millors esprintadors del món, amb 2 podis al Giro de Lombardia, 3 a la París-Roubaix i guanyant el mallot de la regularitat al Giro del 1958.
Miquel Poblet es retirà de l’alta competició el 1962 i continuà lligat amb Ignis fins a la seva jubilació, amb l’obertura d’una fàbrica per vendre els frigorífics de la marca italiana a Catalunya.
Miquel Poblet va ser el jove prodigi. El tot terreny. El pioner que competia més enllà dels Pirineus. L’orgull d’un país rendit a la seva proesa del Tour. L’ídol d’un país que encara no coneixia. I per damunt de tot, l’home que va ensenyar-nos a estimar les clàssiques de primavera. Miquel Poblet, la llegenda del ciclisme català.
Els homenatges
Un any després de la seva mort la Federació Catalana de Ciclisme ha organitzat el Memorial Miquel Poblet per recordar la seva figura.
La comissió organitzadora ha presentat un audiovisual (“Miquel Poblet, testimonis de la seva vida esportiva) i un llibre escrit per Juan Osés (“Miquel Poblet, aquesta fou la seva vida”), així com una exposició temporal (“Records de Miquel Poblet”) al Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona, que es traslladarà de forma permanent a Montcada i Reixac abans de l’estiu.
La Volta a Catalunya també s’ha sumat als actes d’homenatge, creant un mallot de líder de la classificació d’esprints Trofeu Miquel Poblet que s’ha endut l’alemany Michel Koch, sumant-se als actes de record d’altres proves clàssiques del país com la Festa del Pedal i la Pedals de Clip o instal·lacions com el Velòdrom d’Horta, que celebrarà el 30è aniversari amb el segon Memorial Miquel Poblet i amb la proposta sobre la taula d’afegir el nom de Miquel Poblet al recinte barceloní.
Miquel Poblet vist per… Pep Poblet
La meva professió: músic, la meva afició: ciclisme.
Sempre m’he mogut en aquests dos móns: el meu pare, músic; el pes del cognom i la figura d’en Miquel, sempre present.
Al llarg dels anys professionals sempre m’han preguntat amb admiració “ets parent del ciclista?” aquí i arreu del món. Portar aquest cognom per a un aficionat al ciclisme (més enllà de la condició de familiar) et fa sentir un privilegiat. La gent més gran t’explica anècdotes, vivències, tot el que ell va fer com a ciclista i en pro del ciclisme, et fa sentir molt orgullós.
Vaig nèixer el 1962, el mateix any que ell va deixar de córrer. He viscut sempre de les imatges de les seves victòries. De petit, amb visites a casa seva a disfrutar del museu. De més gran, veient l’admiració que ell generava en els ciclistes professionals, acompanyar-lo a les curses i veure com les grans figures el veneraven (Indurain, Freire, Perico, etc).
A la pregunta “Per què ets músic?” sempre responc que per tradició familiar i recalco: “sóc músic i ciclista frustrat” o dit més suau “músic profesional i ciclista aficionat”. És una molt bona manera de lligar perfectament tradició i afició familiar.
Em sento molt lligat al món del ciclisme i hi col.laboro amb tot el que puc, d’una manera molt modesta. Però en el fons, i a la meva manera, segueixo el seu llegat d’estima cap a aquest meravellós esport, enamorat del ciclisme amb la paradoxa de saber que és un “esport inhumà i fet per grans persones”.
En Miquel era un d’aquests: una gran persona, amb proeses inhumanes.
