Autor: Víctor Núñez
Publicat a La Fosbury #2
En els darrers anys, veiem com tot passa de pressa, massa de pressa. Veiem les hores, els dies, les setmanes i els anys que ens passen per la cara sense adonar-nos-en. I en aquesta transició del temps, tot canvia a una velocitat de vertigen: ho fan els aparells electrònics, els costums alimentaris, la manera de comunicar-nos i, per canviar, canvien fins i tot els nostres barris. Un dels més característics de Barcelona i que més ha notat aquests canvis en els darrers anys és la Barceloneta.
Fins l’any 66, els veïns del barri convivien amb les barraques del Somorrostro. L’any 92 la ciutat es va obrir al mar aprofitant els Jocs Olímpics, i la Barceloneta ho va notar especialment.
Avui dia el barri viu un nou desafiament: el nou Pla Urbanístic, que ja ha permès la construcció de l’Hotel W a la façana litoral i que preveu portar iots de luxe a dojo, pot provocar l’encariment sobtat de la zona. En conseqüència, aquest fet augmentaria la “pèrdua d’autenticitat del barri” de la qual ens parla l’Albert Español. L’Albert és un jove barceloní que el 1995, prèviament a la darrera modernització del barri, hi venia cada dia a una de les instal·lacions que s’han mantingut impertorbables: el Club Natació Atlètic Barceloneta.
També eren altres èpoques en el món de l’esport quan l’Albert va començar a jugar a waterpolo en aquesta entitat centenària. Com ell mateix ens diu, els veïns (literals, perquè es troben a un pam de distància) del Club Natació Barcelona “ens han guanyat més d’una final, i segur que tornaran a fer-ho”. El club cenebista traça una línia paral·lela amb el barri: està vivint moments difícils (la secció de waterpolo com a mínim), però es resisteix a baixar del vaixell i aquesta temporada ha aconseguit la permanència a la màxima categoria estatal.
En això també han canviat els temps, i ara, el Barceloneta d’Albert Español és el dominador absolut del waterpolo a Espanya i aspira a ser-ho al waterpolo continental, organitzant la Final-Six de la Champions League aquest mes de maig. Què ràpid passa tot…
El retorn a casa
Després de tota una joventut a l’esquadra marinera i d’una breu aventura al Centre Natació Mataró, l’Albert, ja convertit en un dels millors llançadors del panorama nacional, va llançar-se a la piscina. Ho va fer per marxar fora de les nostres fronteres, a una ciutat on segons Stendhal, la sobredosi de bellesa artística podia causar vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions a l’individu. Si, estem parlant de Florència.
Aquest jove barceloní va marxar a la capital de la Toscana com a una de les referències del seu equip de waterpolo. A la lliga transalpina els equips només poden tenir dos jugadors estrangers, fet que segons l’Albert n’augmentava la pressió: “D’estrangers n’hi ha molts al món, i si t’agafen a tu, és perquè creuen en tu, però també perquè esperen molt de tu. Això fa que siguis una peça molt responsable del que està passant, i això en el meu cas m’ha fet créixer molt com a jugador.”
En el seu cas personal, Albert Español considera haver tingut “sort”, a causa de la bona dinàmica tant de l’equip com seva particularment. Però reconeix que, quan un partit sortia malament, el que sortia a les pàgines del diari com a culpable era ell.
D’aquesta experiència a Florència, l’Albert només en diu coses positives. A part d’aquesta pressió, que li ha servit per sentir-se important com a jugador i agafar responsabilitats, i de l’enriquiment cultural que li ha aportat viure en un país diferent, el waterpolista català ens dóna un alè d’esperança per al futur de l’esport de la pilota groga a casa nostra: “A Itàlia hi ha un exemple molt clar: el rugbi allà fa uns anys era com aquí ara. I van començar a promocionar i a promocionar i ara és molt conegut! Surt als diaris, surt a la televisió, juga el Sis Nacions… Jo recordo quan estava a Itàlia jugar l’últim partit per la cullera de fusta i omplir l’Olímpic de Roma, per no quedar últims. Ho han anat promocionant i ho han convertit en un esport super famós”.
Barcelona ho està intentant: el passat estiu es van disputar els Mundials de Natació a la capital del país; les noies, com vem veure al número 0, són campiones del món i just aquest mes de maig s’ha disputat a les Bernat Picornell la Final-Six de la Champions League masculina.
Parlant amb ell dies abans d’aquesta competició, Albert Español apuntava a aquest trio d’equips com als favorits de la competició: el Radnicki serbi, el Pro Recco italià i el Rijeka croat; i es mostrava optimista amb les opcions de l’Atlètic Barceloneta de batre el Brescia al partit de quarts de final.
Una altra realitat ben diferent és la que es viu a la competició domèstica, on l’Albert ha estat el màxim golejador d’aquesta campanya. Una lliga on el Barceloneta va guanyar els 24 partits de la temporada regular en una situació que no acaba d’agradar al nostre protagonista: “Tot el que sigui competitivitat és bo. Clar que ens agrada guanyar sempre, però ens agradaria guanyar en una lliga més competida, però a nosaltres i a tothom: als altres equips, als aficionats. És més gratificant que cada partit sigui difícil com a esportista”.
Albert Español, el noi de Barcelona que amb deu anys ja jugava al Barceloneta i que avui, amb 28 anys, ha tornat al club de la seva vida.
Un retorn perquè tot sigui com abans, o no. Potser un retorn per adaptar-se de la millor manera a la nova realitat, la realitat d’una Barceloneta amb ànima d’equip i de barri guanyador. Una Barceloneta que, per continuar somrient, no pot oblidar qui és ni d’on ve: del “bacallà sec-sec”*.
*L’expressió “bacallà sec-sec” és utilitzada pels equips de waterpolo del Club Natació Atlètic Barceloneta com a crit de guerra. Tot i això i com ens explica l’Albert, ni els avis que porten més temps al Club són capaços d’explicar la seva procedència”.
