Font: Facebook Toñejo Rodríguez

El mateix home, però assegut

toñejo
Autor: Jordi Collell
Publicat a La Fosbury #3

Un sobre a l’atenció del doctor arriba a la consulta. A dins, una pàgina de diari doblegada. Una foto i un títol: Campionat d’Espanya de motos d’aigua 1993. La imatge trenca allò que ens té acostumats: el segon i tercer classificats estan de peu. El primer, al centre, seu a una cadira de rodes. És Antonio Rodríguez “Toñejo”. El destinatari, que no sabem que va pensar al desplegar aquell paper, el metge que li va dir al que ara és campió que potser es quedaria en un llit la resta de la seva vida.

La història d’Antonio Rodríguez Toñejo amb el mar comença quan una paret es posa entre ell i la seva trajectòria sobre terra. Ell era una persona acostumada a la velocitat, campió d’España de Quads el 1988, 89 i 90. “Ho recordo perfectament. Vaig arribar a un gual sense senyalitzar i em vaig estavellar contra la paret”. Resultat? 16 costelles trencades, fractura de columna per tres llocs diferents i nou mesos d’hospital. “L’únic que vaig pensar en aquell moment va ser: aquesta vegada sí que l’he fet bona!”, explica. Una estada entre metges que el va convèncer i fer més fort. Calia continuar. “Què m’impedia anar sobre una moto d’aigua? L’hi vaig consultar al metge. No va saber donar-me una resposta”. Era el tercer dia que estava allà ingressat. Tenia un objectiu.

El primer pas cap al somni de tornar a competir va ser una trucada. Teo Martín, avui amic, aleshores propietari d’una de les empreses amb les que havia fet tractes li ho va posar fàcil: “Tu a mi no em coneixes, però les motos les poso jo”, li digué. I Toñejo s’hi llança: “Jo volia córrer, volia córrer, volia córrer. Res més”. Així que es posà per primer cop al mar. “Em van lligar a la moto amb dues cintes. Sabia com havia de conduir però el cos no em deixava, semblava un moble a la moto”. I, per fer-ho més complicat, va tenir un accident i es va quedar cap per avall. “Amb el que he viscut he de morir així?”. No va tornar a córrer fins a l’última cursa: es va classificar després dels entrenaments i va quedar tercer.

El que ve després ja forma part d’un conte de fades: l’any següent, 1993, va anar al regional de Llevant, el va guanyar, el mateix va passar al de Beefeater, fins arribar al d’Espanya, on es va fer la foto dalt del podi que va enviar al seu metge. “En aquell moment ja em veia com sempre, com Toñejo de sempre, però assegut”. “Deia Hemingway que el cervell és el camp on es lliuren les batalles de l’èxit o del fracàs”. Aquesta va ser la dedicatòria que li va deixar el seu pare després d’aquest triomf. I és que ser discapacitat, per ell, no és ni excusa ni res que l’hagi de fer especial: “El problema de trencar l’esquena és que les barreres arquitectòniques existeixen, però són molt més grans les que et posen les persones. Perquè la teva família et sobreprotegeix i per als que no et coneixen, fas pena. Jo crec que fa pena el que té pena. No cal que estigui en cadira o no estigui en cadira. Això depèn de la teva manera de ser, de la teva posició davant la vida. He seguit fent el que he volgut, sí que he tingut traves però han estat les barreres de les persones que creuen que no, i no i no.”

Font: Facebook Toñejo Rodríguez

Font: Facebook Toñejo Rodríguez

Però com tots els contes, no sempre va tal com es vol. L’any 1995 corria el Campionat d’Europa a Múrcia. Buscava una nova victòria quan, en una fatídica corba, un altre pilot va sortir de la trajectòria i li va impactar contra la cama. Trencada de tíbia, peroné, pelvis, semblava que el mal estava fet i no podia ser pitjor. Però sí. La desgràcia va fer que una part microscòpica de la fibra de vidre de la carcassa de la moto entrés a la seva sang i li provoqués una acepticemia generalitzada: enverinament de la sang. Un altre cop la seva vida corria perill i tornava a “mudar-se” a un hospital durant 8 mesos. Però un altre cop amb un objectiu al cap: els campionats del món de novembre. “L’any vinent he de ser al mundial”, li deia al metge. I al maig, contra tot pronòstic, la febre va desaparèixer i li van donar l’alta.

Demacrat, després de 8 mesos amb medicació, el primer que va fer va ser anar a veure les motos, i després d’un estiu d’entrenaments, al novembre va arribar a Acapulco per participar a la final del campionat del món. Altre cop problemes: “Em van donar el passi de mecànic, i al mecànic el de pilot, deien que no passava el tribunal mèdic”. De res servia ensenyar la seva Superllicència, li feien demanar una carta a la Federació Española. “Eren les 5 del matí a España, i ja em veus despertant a tothom”. Mentrestant la resta de pilots feien els entrenaments lliures. I Toñejo esperava. Al final, i després de remoure cel i terra, la carta va arribar just per córrer la classificació. “Al baixar de la moto i mirar les pantalles vaig veure que no m’havia classificat”. L’arribada del seu mecànic, Chus, el va fer confondre més. L’hi insistia que es posés el casc i anés a la sortida. “‘Però si no ens hem classificat’, deia jo. ‘Que sí, que et posis el casc’, deia ell. No em deixava ni parlar. ‘Mira cap allà’ em deia, i no em veia. Clar, jo mirava del 10 al 40. I em va dir, ‘mira cap avall’. 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2… Havia fet la pole del mundial. I no m’ho creia. No podia ser”. Però era. I no era un miracle, no. A la segona classificatòria va tornar a fer la pole. “Va ser màgic”, diu. Però es Toñejo, i no podia ser tan bonic. Al dia següent, la moto es va parar. Tothom arrencava, i ell, com que no es podia moure, va ser el darrer en prendre la sortida. “Jo tenia una cosa que no tenien els altres: il·lusió. Vaig tirar, tirar, tirar, em vaig col·locar sisè, vaig agafar el cinquè, el quart, el tercer, a l’útima volta vaig passar al segon i vaig quedar subcampio del món”. Un somni fet realitat.

L’aventura al mar, però, no podia acabar aquí. “Volia anar més enllà de la moto aquàtica i córrer en Fórmula 1 del mar”. Així, va fer algunes proves amb monstres de 2000 CV que va superar amb èxit, i el van convidar a córrer en un campionat. “Per a mi va ser absolutament increïble tenir l’oportunitat aquesta, després d’haver corregut en tot”, explica. La crisi econòmica i la manca de patrocini, però, van fer-ho del tot impossible.

Aquí acabava la seva relació amb el mar, però no amb l’aventura. Aquests darrers anys ha participat al Dakar, no sense dificultats, al campionat d’Espanya de raids i molt més. Però això ja és una altra història.

Temerari, boig, li han dit de tot. Però ell ho té clar: “Jo el que crec és que sóc una mica irresponsable. Jo sempre he pensat que la meva vida esportiva és com un immens puzle del qual jo tinc una fitxa i totes les altres són de les persones que han col·laborat perquè jo em tornés a pujar a la moto”. Motos de 500cc, de motocròs, quads -amb els quals va ser campió d’Espanya-, motos d’aigua -que també li van donar el títol nacional, ja en cadira de rodes- o camions. No té limit. I per molts anys.

Ja tenim aquí la Fosbury 33!