Anna Caula compleix sis mesos com a Secretària General de l’Esport i l’Activitat Física. Jugadora i entrenadora de bàsquet, va passar a la política per mirar de canviar el país i la societat i des del primer moment en què va ser escollida ha promogut l’eslògan de “la legislatura de l’esport femení” com a propi per aquests anys. La Fosbury hi parlem per desgranar quines són les línies mestres que es marca i escoltar les seves reflexions.
La primera pregunta és obligada pel context d’aquestes festes. Un altre cop la Covid, una altra onada, un altre cop restriccions. Com s’entoma?
Amb preocupació. Preocupació sanitària i social com a país i com a societat, per tot el que estem vivint. Per l’altra, miro de posar-hi una certa mentalitat esportiva i veure-hi la part positiva. La gent de l’esport està acostumada a superar reptes cada cap de setmana i amb aquesta pandèmia en té més d’afegits. És important la conscienciació: ser conscients que podem abaixar el ritme social, no deixar de fer coses però fer-les diferents, recordar la distància, la mascareta… i l’altra és adaptar-se al límit d’aforaments del 70%. Crec que és un percentatge que preserva l’activitat en sí, que permet esponjar el públic i mantenir tots els esdeveniments. La situació equilibra mantenir l’àmbit viu i dinàmic de l’esport, renova el seu caràcter d’àmbit segur i escrupolós i alhora ens recorda la importància de l’activitat física, sobretot a l’aire lliure, com un element propi de reforç de les nostres proteccions.
Cada nova tanda de restriccions, però, sembla que fatigui més.
La fatiga és de tots. Si hi posem una mirada una mica més llarga, veurem que el món de l’esport ja ve fatigat d’abans de la pandèmia. Va patir de forma molt important les retallades de l’anterior crisi i hem anat acumulant les diverses tensions. És important a l’hora de pensar en les polítiques necessàries per cuidar un sector que porta tota una dècada lluitant per superar adversitats.
Fa mig any que és Secretària General de l’Esport i de l’Activitat Física. Quin primer balanç en fa?
El de l’esport és un món espectacular. Quan parlem de l’esport en certa manera tots pensem en la nostra pròpia bombolla, ara que està de moda aquest concepte. Però n’hi ha tantes. Hi ha l’esport federat, l’escolar, el d’oci, el terapèutic com l’inclusiu o el d’envelliment actiu. Cadascú es mira la bombolla en la que viu però si les sumes totes veus la dimensió real de la paraula esport. L’esport i l’activitat física, en total, pot estar mobilitzant dos o tres milions de persones en un cap de setmana. Des de qui participa d’una cursa a qui va a esquiar o surt a fer activitat física com a hàbit de salut. Crec que és important tenir present aquesta dimensió completa de l’esport en moments, per exemple, que es parla tant de salut mental i emocional. L’afany d’aquesta Secretaria és que l’esport, aquest esport de tanta dimensió, pot ser i ha de ser un pilar de país. Salut, cohesió social, dinamització econòmica… el ventall del que ens permet a nivell de comunitat és amplíssim.
Anna Caula: “L’esport ha de ser un pilar de país”
Té una agenda d’actes molt extensa i ha trepitjat molt de país. Quan para l’orella, què li diuen?
Hi ha moltes vegades que la gent es pensa que només ens arriben les queixes, que la gent ve a plorar. A Esport ens passa el contrari. És un sector en el que la gent ve a plantejar-te projectes. Et porten un projecte en el que darrera hi ha una feina, una gent, unes il·lusions… Tot bull d’activitat i de creativitat. I de reptes col·lectius. Per exemple veus la transformació de l’esport femení, de com les dones ja no hem de demanar permís per formar part d’un àmbit del que formem part i hem de tenir les mateixes oportunitats. Un altre dels aprenentatges és veure com ens hem fet nostres els valors del bé esportiu comunitari. Com els municipis han entès que la planificació dels espais és important a nivell de salut comunitària. Volem que molta més gent faci activitat física i això passa per espais adients. Crec que hem de fer un esforç de reinventar el nostre teixit esportiu i aprofitar alguna cosa bona que ens ha deixat la Covid com és el posar en valor l’activitat física i els seus espais: de les vies verdes als equipaments. La sort del món de l’esport és que la creativitat no depèn de l’administració, la proporcionen les 19.000 entitats que tenim i que són un tresor i una manera de ser molt catalana. L’esport creix per aquesta massa social.
Que aquesta ha de ser la legislatura de l’esport femení ha de ser més que un eslògan. Com ho concretaran?
Hi ha moltes línies estratègiques i objectius que s’hi aixopluguen, però una clau és generar referents. Hi ha una dita que diu que allò que no és anomenat no existeix i durant molt de temps l’esport femení no ha tingut la projecció i la referència actual. És veure el boom del Barça femení i algú pot pensar que això ve de fa dos o tres anys i no. Fa molt de temps que hi ha esport femení de qualitat i d’elit i molta massa de nenes que el practiquen però era el gran desconegut. El que ha passat els últims temps és que l’esport femení ha fet saltar els tòpics que arrossegava, com que no interessa. Quan la gent l’ha conegut i gaudit, la gent li ha donat suport i ha tingut audiències. Hem de trencar inèrcies i transformar les mirades i en aquest sentit que sigui una Secretària General dona al capdavant d’Esport que penja d’una Consellera també dona és una declaració d’intencions d’aquesta legislatura: observem la vida i l’esport diferent. Hem de generar visualització i referents i per fer-ho possible no només hi ha d’haver discursos potents i de reivindicació dels obstacles superats com el d’Alèxia Putellas o Aitiana Bonmatí després de guanyar la Champions, també durem a terme accions pròpies.
Ens en pot avançar algunes?
Farem un esport d’abast internacional, amb l’eslògan ‘Ets esport’. Busquem fer un anàlisi a alt nivell de quins són els paràmetres de potenciació. N’haurà de sortir un llibre blanc que ens doni l’estratègia completa. De com generem l’impuls de visualització, de com acompanyem els espònsors, de com l’esport femení pot fer un salt més de professionalització i dedicació que ja hem vist que després comporta èxits. Buscarem com potenciem encara més que el públic s’hi acosti, que tots els infants puguin anar a veure esport femení, en com especialitzem l’esport femení i escolar també en aquest sentit. Encara avui hi ha només 2 de cada 10 estudiants d’INEFC que siguin dones. Seguim sent un sector masculinitzat i cal incidir-hi. La intervenció és multifactorial i tot es retroalimenta. L’esport és un món circular i si n’anem transformant la mirada també l’estarem canviant.
Anna Caula: “L’esport femení ha fet saltar els tòpics que arrossegava”
De referents ara n’hi ha, amb una generació que pot ser única amb les futbolistes del Barça però també Núria Marquès, Paula Badosa o Laia Sanz. Cal aprofitar-la.
Sí, però no. La generació actual és esplèndida però també és la més coneguda. Cada generació ha tingut els seus referents i esportistes boníssimes que no sortien als mitjans. Fa cinc anys l’esport femení a un Telenotícies era pràcticament inexistent. Ara ja surten i per tant considerem referents a una generació que pot ser-ho quan la de fa cinc anys no va tenir aquesta sortida. Les esportistes d’ara no són flor d’un dia o un any, venen de temps enrere i per tant la feina ja s’ha fet anys enrere. La diferència d’ara és que potser quan et diuen que escullis 10 esportistes molta gent ja hi inclouria dones i en canvi temps enrere això no era així. Ja comencen a formar a part del dia a dia perquè hi són però perquè se’ls anomena, perquè se’n parla, perquè es coneixen.
La quota de presència de l’esport femení als Telenotícies de Televisió de Catalunya és del 12%. És la meitat del 25% que és el percentatge del total de llicències federatives que corresponen a les dones. Es millora però no prou. Què hi pot fer la Secretaria perquè aquesta balança no vagi tan decantada?
Són moltes variables. Cal canviar la mirada i entendre que l’esport femení és interessant. Els propòsits s’han d’acompanyar d’accions i una llei de quotes quedaria en un calaix. El que els informes revelen no és només una problemàtica d’esport femení i masculí, és també el gran desajust entre futbol del Barça i l’Espanyol i la resta d’esports. Hem de reenfocar perquè tots els esports que no són futbol, i el femení especialment, són els que no tenen prou presència. Hem de virar i fer entendre que la riquesa de l’esport català és àmplia i s’ha d’ensenyar en la seva diversitat.
Grans esdeveniments com el Mundial d’Handbol, el Ladies Open, els escacs femenins ajuden a aquest reforç?
Sobretot ajuden a trencar debats estèrils. Hi ha dicotomies que sovint no ens porten enlloc: és més important un gran esdeveniment o les lligues regulars? és més important l’esport federat o l’escolar, és més important la base o els primers equips? Tot és necessari alhora. Si hi ha un gran esdeveniment que suscita interès augmentarà el nombre de practicants, si hi ha més practicants, més esportistes arribaran amunt. Una cosa retroalimenta l’altra. Per mi grans esdeveniments com a objectiu únic o final, no. Com a cadena d’un engranatge d’enriquir el sistema esportiu, sí. A l’acabar un part de l’Uni Girona un dia una mare em va donar les gràcies dient que gràcies a nosaltres la seva filla veia que podia ser protagonista de la pista gran de Fontajau. Per mi, que em considero feminista, aquella reflexió em va ensenyar la importància d’aquell protagonisme de l’esport femení.
Anna Caula: “Hem de fer entendre que la riquesa de l’esport català és àmplia i hem de mostrar la seva diversitat”
Els grans esdeveniments anuals que reben més dinars de la Generalitat (MotoGP, Fórmula 1, Volta a Catalunya, Torneig Godó) tenen en comú que són masculins. No s’hauria de generar la versió femenina, amb la mateixa projecció?
Ja treballem en aquesta línia. Busquem promoure la igualtat d’oportunitats i sortir de la mateixa línia de sortida. Com a govern ens toca potenciar les dues vessants. Cada projecte nou que em presenten, jo com a Secretària sempre els dic: molt bé però aquest projecte quina versió femenina té? Cada esdeveniment ha de tenir la porta oberta a la representació femenina i una estratègia de com potenciar la part d’esport femení.
Com a Secretària General, què n’espera de la candidatura olímpica Pirineus-Barcelona?
Què volem com a país? Una dinamització del Pirineu. Hem d’entendre Catalunya com un tot i en aquest sentit preguntar-nos una mica el mateix que dèiem abans dels grans esdeveniments. Jocs Olímpics com a fita última a assolir? No. Jocs Olímpics com una peça més de dinamització dels Pirineus. Han de ser una eina per vehicular la societat a conèixer la muntanya, l’esport d’hivern i generar un segell propi d’esport català que és tan variat com el país i que associa disciplines a territoris. Tenim rem a Amposta i Banyoles, hoquei herba a Terrassa, handbol a Granollers i el Vallès… i podem consolidar-ne un als Pirineus. Cal fer pedagogia de la dimensió del que s’està proposant, de l’impacte que tindria, del projecte que no construeix equipaments sinó que aprofita instal·lacions. Els Jocs poden ser un salt qualitatiu per a moltes de les necessitats d’una zona com els Pirineus en la que sobretot no s’ha tractat. Els Jocs poden ser una peça més per estimular el territori i la creativitat. Hi ha cops que convé sortir dels nostres paràmetres i enriquir-nos de la cultura esportiva que suposen.
Hi ha anunciada una consulta davant la qual s’haurà de dir sí o no als Jocs. I moviments i grups favorables i contraris. És bona la polarització que crea aquesta eina?
Parlar de les coses sempre és bo i falta pedagogia per anar més enllà dels titulars. Hem de parlar de les coses i perdre la por del desconegut, acceptar els dubtes, mirar estudis… amb els Jocs ens toca posar sobre la taula tot el contingut, allunyar-nos dels titulars reduccionistes i tenir un debat fonamentat. Mirar bé els estudis que tenim, els que ens diuen com serà el clima, com tindrem la muntanya, què volen dir els Jocs, què proporcionaran. Hem d’obrir perspectiva i defugir aquesta voràgine del titular i la reacció ràpida. Toca calma.
Anna Caula: “Els Jocs poden ser una peça per estimular el territori i la creativitat”
Quins altres reptes es marca per una legislatura que es preveu més estable que les anteriors?
N’hi ha molts! Per exemple hem de dotar Catalunya d’instal·lacions esportives que són més que necessàries. Venim de 10 anys sense invertir en aquest aspecte i necessitem alinear amb els ODS les que ja hi ha amb les remodelacions necessàries (per exemple les dels Jocs Olímpics fan 30 anys i necessiten una revisió) i també pensar en quines instal·lacions singulars cal dotar el territori. El món de l’esport es va transformant, les necessitats canvien i hem de tenir la capacitat de tornar a habilitar espais amb mirada territorialitzada sabent que les comarques de Lleida o l’Ebre no necessiten el mateix que l’àrea metropolitana. Hem de tenir sensibilitat diferent amb realitats diferents. I potenciar la transversalitat del món de l’esport i les seves complicitats per exemple amb l’educació, l’economia, el medi ambient o la cultura. Fins i tot a nivell de llengua, ara que se’n parla, hem de veure com des de l’esport potenciem el català. O la vinculació d’empresa i esport, com posem en valor la riquesa que es genera o l’aposta pel turisme esportiu que ens ha de permetre sortir del model de sol i platja. Com podem reforçar aquest teixit, com crear professionals, com instaurem l’hàbit esportiu dins de salut a través de la recepta esportiva. Són moltes coses!
Com està la llei de l’esport?
La llei de l’esport és l’eina, ha de ser l’esquelet que permeti sostenir totes aquestes polítiques i objectius que volem implementar. Sobre la taula tenim una llei que ja té més de 20 anys i ara hem de repensar-la per millorar-la. L’esport és molt dinàmic i cal que recollim les noves estructures, perspectives i mentalitats en un esquelet nou. Al cap i a la fi fa falta una regulació oportuna i per això l’hem d’actualitzar.
La lluita per l’oficialitat de les seleccions catalanes, en quin punt està?
El repte de les seleccions pròpies no l’hem de segmentar. Aquesta és una lluita de país. Les seleccions catalanes no les hem de separar del moment de país que vivim. L’1 d’octubre del 2017 va ser una explosió de participació política i després tots sabem què va passar. Ens hem de seguir recordant que estem encara en clara repressió. Se’ns veta el dret a decidir se’ns veta el model de país que volem escollir sense anar en contra de ningú i en aquesta lluita se’ns veten les seleccions catalanes. En certa manera les seleccions pròpies oficials són la culminació de tot aquest procés i seran la conseqüència d’un país que vol decidir, que vol ser lliure.
Vostè ha estat en la gènesi del miracle del bàsquet femení a Girona. Quan veu l’Uni entre les millors d’Europa què sent?
És un orgull immens per tot el que s’ha aconseguit. Jo en vaig formar part des de l’inici i tinc la perspectiva de tots els reptes que s’han anat aconseguint. Vam començar pujant de Lliga Femenina 2 i ara s’està liderant a Europa però pel camí hi ha hagut coses més importants. A l’Uni el primer equip no és la part final, sinó l’element que permet transformar tot l’entorn en més coses de les que som conscients. I cal posar en valor. Pocs esports tenen una mitjana de 2.500 o 3.000 persones, comptant masculí i femení. S’han trencat sostres de vidre, des de la gent entenent que cal pagar a la complicitat generada entre Fontajau i el públic i l’equip, el projecte. El dia que es va guanyar la lliga quasi que em mirava més la graderia que la pista: es veia una simbiosi perfecta de valors, de sintonia, d’un públic familiar que convertia aquell partit en un esdeveniment esportiu sí, però també en una fita que canvia la mentalitat col·lectiva. Quan hi penso, m’emociona perquè sé de la feina per saltar cada obstacle i vèncer cada estereotip. Però al final veus que és possible aconseguir esport d’elit femení a primera línia.
Si li fem fer la carta als Reis, què els hi demana?
Demanaria que com a societat superéssim el repte de la Covid i que n’aprenguéssim la part positiva. Que només en quedi aquesta part positiva de l’activitat física però que la pandèmia s’acabi, sisplau.
I el carbó, per a qui o què?
El carbó seria la sacsejada, per passar a l’acció. Perquè d’una vegada passem del dit al fet. Parlem molt d’eradicar actituds i estereotips que encara acompanyen la dona i que ja toca fer canvis reals. De la conciliació familiar a la nostra manera de veure el món. Ha arribat el moment de la igualtat d’oportunitats real per a tothom.
