Quasi bé sempre que parlem d’esport femení, maleïm les mancances i la falta de suport que aquest té al nostre territori, i sovint ho comparem amb la pràctica igualtat amb que conviu amb l’esport masculí als països escandinaus. Al cap i a la fi, no deixa de ser un simple reflex d’una societat més igualitària en tots els àmbits. Una societat, l’escandinava, on avui ja no és determinant l’unió de cromosomes que et fan nèixer amb trompa o sense ella. Allà no hi ha diferències socials ni econòmiques entre homes i dones, i molt sovint des del món de l’esport a Catalunya, aquest ha estat l’escut per a argumentar que l’esport femení no acaba d’arrencar.
Però en els darrers temps, veiem com països on aquesta igualtat social entre homes i dones és encara força dubtosa, ens passen la mà per la cara en esport femení. I parlem des de la promoció i potenciació des de la base, com l’aposta de mitjans i grans patrocinadors, més enllà de fiar-se a que de tant en tant surti una generació d’or com la que tenim ara al waterpolo nacional.
Un exemple ben clar són Núria Martínez, jugadora del Galatasaray turx, i Alba Torrens, de l’Ekaterimburg rus. Parlem amb elles prquè ens expliquin la seva experiència.
