Entrevistem el guanyador del Premi Fosbury 2022 al millor esportista de l’any en categoria masculina
Toni Marín (Barcelona, 1985) es troba en aquests moments al desert del Sahara disputant la Marathon des Sables, una prova d’autosuficiència, de les més dures que es poden disputar al desert. Abans que marxés vam anar a visitar-lo al gimnàs Viding Ekke de Lleida, on treballa com a tècnic esportiu i entrenador personal, per fer-li entrega del trofeu que l’acredita com a Premi Fosbury 2022 i xerrar una estona amb ell.
L’exporter del Lleida Llista Blava d’hoquei patins va decidir canviar l’estic pels reptes d’ultra resistència i l’any passat es va proclamar vencedor de la prova més dura del circuit internacional, l’Epic 5. Marín va completar cinc Ironman en cinc dies consecutius en cinc illes de Hawaii: Kauai, Oahu, Molokai, Maui i la mateixa Hawaii. Enguany tornarà a encadenar Marathon des Sables i la Titan Desert, posant-se a prova un cop més a l’arena del Sahara per una bona causa, un projecte solidari en què participa juntament amb companys del Viding Ekke.
Bon dia Toni. Enhorabona pel Premi Fosbury! Parlem de la teva trajectòria esportiva. Com arribes a ser porter d’hoquei patins?
El meu pare tenia un amic que jugava al Barça d’hoquei patins, el Dani Viñas que és molt conegut al món de l’hoquei i m’hi enganxa ell. Un dia anem al Palau Blaugrana a veure un partit quan jo tenia 4 o 5 anys, a mi m’agradava molt l’esport i li dic al meu pare que vull jugar a allò. En aquella època el col·legi Maristes de Sants era famós per la seva bona base d’hoquei patins i vaig jugar-hi fins als deu o dotze anys. Jo no anava a l’escola dels Maristes de Sants, però em van permetre jugar-hi i hi vaig fer bones amistats. Jo era jugador de camp i vaig passar a ser porter perquè era el grassonet de l’equip, però em va agradar i ja em vaig quedar a la porteria.
S’ha de ser d’una pasta especial per ser porter d’hoquei patins. Estàs sol, tens molta responsabilitat i reps pilotades.
I ets el principal culpable de les derrotes, però això m’ha ajudat perquè aprens a estar sol durant el moment competitiu, però adquirint aquest sentiment d’equip, de comunitat i de companyonia que és tan important.
I com acabes arribant a Lleida?
En categoria júnior jugava a l’Igualada i l’entrenador del Lleida d’aquella època era igualadí, el Joan Carles Colàs. Va venir a veure el Nacional Catalana i vaig jugar jo de porter i li vaig agradar. Aquell any el Lleida havia baixat a Nacional Espanyola (Segona Divisió) i van muntar un equip nou amb gent jove.
Els meus pares són d’un poblet de per aquí (Seròs) i això també va influir. Al Joan Carles també el coneixia per aquest motiu i d’aquesta manera acabo aquí. La meva trajectòria al Lleida va ser de 4 o 5 anys, però el club passava per un mal moment econòmic i me’n vaig al Tenerife durant tres anys. Quan torno em començo a vincular al món del gimnàs, faig els estudis per poder treballar de tècnic i d’entrenador i em desvinculo una mica de l’hoquei de primer nivell per jugar a Bell-lloc amb 25 anys, simplement per hobby, i començo a portar la coordinació de la base al Lleida Llista Blava. Costava compaginar-ho amb la feina i finalment em decanto pel món del gimnàs.
Per què tornes a Lleida i no a Barcelona?
Pel vincle familiar i perquè abans de marxar a Tenerife faig la formació a un centre esportiu de Lleida i quan torno m’ofereixo per treballar amb ells. En aquell moment era una empresa d’entrenament personal i agafem la gerència d’un centre esportiu a Fraga. Els meus pares són de Seròs, a 8 km de Fraga i m’anava perfecte. Al cap de dos anys em truquen d’aquí del gimnàs Ekke Lleida (ara Viding Ekke), que per als tècnics és el centre de referència a la ciutat.
Què et motiva per ser entrenador personal?
Gaudeixo molt de l’activitat dirigida, fer una classe i veure que arribes a la gent. En aquesta feina som motivadors, però hem d’arribar més enllà i que una persona que ha treballat 8 hores tingui la capacitat de venir i fer una activitat dirigida amb mi és una cosa que em motiva i m’agrada molt. En l’àmbit esportiu passa una cosa similar, l’objectiu principal és arribar a la gent i aconseguir que una persona que no es movia del sofà faci esport i que pugui assolir els reptes que pugui tenir. És l’efecte “wow” de l’activitat dirigida, el nostre cap diu que som estrelles i jo dic que som els Justin Bieber de l’esport perquè estem dirigint una activitat per a 80 persones. Segurament no agradaràs a totes les 80, però si ho aconsegueixes amb 70 o 75 et pots donar per satisfet.
Com motives a aquestes 80 persones?
Jo tinc un estil molt natural, s’ha de ser natural i ser un més de la classe. Els reptes esportius que faig m’ajuden perquè la gent veu que algú com jo amb esforç, dedicació i constància pot assolir reptes com l’Epic 5.
Hi ha una forma de comunicar dins l’activitat que s’estudia i que es prepara i això es nota. Tenim frases clau i no ho deixem a l’atzar, preparem les classes. Cal dir que la improvisació al món de l’activitat dirigida és important, perquè és un punt clau per arribar a la gent.
En quin moment comencen els reptes en què la gent diu: “Toni, vols dir què toca fer això?”
El pas al que es coneix com a “llarga distància” el dono quan faig un entrenament personal a un home a qui entreno des de fa més de 12 anys. En aquella època aquesta persona feia maratons i m’ofereixen ser el seu entrenador i he de córrer maratons amb ell. Aleshores només corria 10 o 12 km per estar bé físicament i em centrava més en fitness i musculació. Començo a córrer amb ell i m’agrada molt, aquesta persona estiueja a l’Ampolla, on hi ha l’Ironman més longeu de la península Ibèrica. Un dia anem a veure’l plegats i li comento que m’agradaria arribar a fer allò algun dia. Fa deu o dotze anys d’allò, jo ni nedava.
Jo fins aleshores no havia fet ni una marató, havia fet esport tota la vida, això sí, i em dono dos anys de marge per fer l’Ironman. Em feia il·lusió, no ho feia per competir i la lògica és passar per les diferents distàncies de l’Ironman, primer un esprint, després un olímpic, etc. Però jo estava acostumat a fer moltes hores d’entrenament i d’activitats dirigides, havia fet alguna mitja marató i sabia que en 12 mesos tenia temps de córrer un parell o tres de maratons i començar a nedar sense mirar els temps que això és el més important quan comences perquè l’objectiu és ser ‘finisher‘. Els majors èxits que he tingut els he fet amb la mentalitat de ser ‘finisher‘, com a l’Epic 5 o la Marathon Des Sables, jo sóc conscient dels meus límits i no vaig a guanyar.
Ara s’ha posat molt de moda la frase de “No hi ha límits” i no és real perquè tothom té el seu límit i l’has de conèixer perquè és llavors quan pots millorar-lo per assolir els teus reptes. És bàsic per als entrenadors personals i tècnics saber això, sobretot ara amb les xarxes socials. Has de saber fins on pots arribar i quins són els teus dèficits per treballar-los i millorar-los.
Toni Marín: “Has de saber fins on pots arribar i quins són els teus dèficits per treballar-los i millorar-los”
I sobre la bicicleta què havies fet?
Res, només classes de cycling (també conegut com a spinning). El que passa és que cada dia en feia tres o quatre. M’inicio en la bici de carretera a Fraga perquè setmanalment faig una classe de cycling per als membres del Club Ciclista de Fraga. Em vaig fer molt amic del president i un dia em van deixar una bici i vaig sortir amb ells, em va agradar tant que vaig pensar: “Endavant!”. Em vaig comprar una bici i el noi que entreno també fa bici, així que vam començar a pedalar plegats. Em moc per il·lusions i va anar així.
Vas fer l’Ironman de l’Ampolla finalment?
Sí, i vaig patir com una bèstia. El meu punt dèbil al triatló sempre ha estat la natació, però una cosa que no tenia present era el mal que em faria la inserció de l’espatlla a causa del moviment repetitiu després de nedar els 3,8 km. Quan portava tres o quatre voltes corrent vaig pensar: “mai més”… però havia vist vídeos de l’Ironman de Lanzarote i era un somni anar-hi.
Vaig anar-hi l’any següent i per a mi hi ha un abans i un després fer l’Ironman de Lanzarote perquè allà és on em plantejo el fet d’arribar a la gent. Vaig patir tant a la bici que vaig pensar que fer allò només per mi mateix no tenia cap sentit. “L’acabaré i em donaran la medalla i la samarreta però no té cap sentit”, em repetia. Aleshores decideixo que això vagi més enllà i passen un seguit de coses que desemboquen en què acabi fent l’Epic 5.
Toni Marín: “Fer proves d’ultraresistència no té sentit si ho fas només per a tu mateix”
Quin és aquest procés?
En aquella època era capaç de fer mig Ironman entrenant sol perquè buscava rendiment, per exemple baixar de 10 hores en un Ironman. A mi em posava els pèls de punta pensar que seria a la sortida de l’Ironman de Lanzarote que havia vist mil vegades a Youtube. El que passa és que fent el tram de bici pateixo tant que em començo a plantejar coses. Em plantejo fer l’Ultraman de Gal·les i arribar a la gent mitjançant un projecte via web i xarxes socials i és quan començo a treballar al Gimnàs Ekke i és quan es magnifica tot.
Jo treballava en un centre més petit amb un projecte de xarxes socials modest i a l’Ekke hi havia un equip de màrqueting brutal. Durant aquell any m’obsessiono tant amb l’Ultraman de Gal·les que deixo de tenir vida social i va ser molt dur perquè tot anava enfocat en fer aquella prova. Havíem muntat un projecte espectacular vinculat al gimnàs amb web i connexions en directe i el segon dia vaig patir una caiguda amb la bici i em vaig trencar la clavícula i em vaig haver de retirar. Aquest moment va tornar a marcar un abans i un després a la meva vida, primer Lanzarote i posteriorment Gal·les perquè allà vaig aprendre que a la vida s’ha de ser feliç i gaudir independentment dels objectius que tinguis i que les coses s’aconsegueixen quan gaudeixes del camí i jo aquell any no havia gaudit gens. Havia llençat un any de la meva vida caient-me de la bici el segon dia de l’Ultraman de Gal·les. Aleshores l’any següent va ser un any de reflexió i d’aturar-me, en què només vaig fer l’Ironman de Gal·les.
Al cap d’un any vaig anar a l’Ultraman de Mallorca, on vaig aprendre a ser solidari de la mà del Tomi López. Del fracàs surten els majors èxits i això és el que va passar, quan vaig caure a Gal·les l’endemà estava destrossat, però quan vaig tornar aquí vaig notar que la gent m’estimava encara més.
Com et trobes amb la situació de ser la cara visible d’un equip que fa projectes solidaris?
Sense parar de fer coses, creant coses cada vegada. Quan acabo l’Ultraman de Mallorca el 2018 vaig conèixer el Tomi López, el president de la Fundació síndrome de Rett. És una malaltia minoritària femenina degenerativa i ell s’encarrega de fer difusió de la fundació i recaptar fons a través de l’esport. Quan el conec m’hi vinculo molt i comencem a crear projectes des de la fundació, per fer difusió i recaptar fons de la mà del centre esportiu en què treballo i això ens fa seguir estirant el fil.
A més, entrem juntament amb el Quique Borràs en un projecte amb el camp de refugiats sahrauís de Tindouf i comencem el projecte solidari al camp de refugiats i aleshores la gent ens comença a conèixer. La gent sap que no només hi ha el tema competitiu, sinó que hi ha també el vessant solidari. Jo poso el meu esforç i la meva il·lusió, però em nodreixo de grans persones que tinc al voltant com Tommy López, Quique Borràs i més gent per participar en reptes bojos. El següent pas va ser fer un Ultraman ‘non stop‘ a les instal·lacions del Vidin Ekke. Això vol dir estar 15 hores sobre la bici, córrer els 84 km sobre la cinta amb la gent al teu costat animant. És molt bonic tenir durant tantes hores gent al teu costat o estar pedalant tota la nit i que a les quatre de la matinada et vingui gent a veure. Aquell projecte no era ni de recaptació, sinó de difusió perquè voliem que vingués la Televisió de Lleida per donar-ho a conèixer.
Per fer la recaptació d’on surten els diners?
Hi ha la Fundació síndrome de Rett i la Fundació 5H, que és per la que vam anar a la Marathon Des Sables l’any passat, i hi ha diverses maneres: marxandatge, espònsors, projectes i esdeveniments en què hi ha una aportació econòmica dels socis, accés a l’activitat, creació de curses, etc.
Amb el projecte de la Fundació 5H a la Marathon Des Sables vam aconseguir uns espònsors que ens pagaven un euro per quilòmetre corregut. El Quique té un club de curses d’orientació i hi havia el projecte de creació de curses. Principalment per recaptar diners hi ha la creació de samarretes, de logos i l’euro per quilòmetre.
La Fundació síndrome de Rett durant un mes a l’any, normalment al juliol, ofereix a la gent la possibilitat de comprar quilòmetres. Aleshores quan arriba el dia 31 has de córrer tots els quilòmetres que t’han comprat. A 5 euros el quilòmetre, si te’n compren 90 són 450 euros que dones, tu després has de córrer els 90 km, està clar. No ho fem pel fet de córrer ‘x’ quilòmetres, sinó per recaptar fons per a una fundació, que és el que importa.
Com acabes fent curses al desert?
Pel projecte de la Fundació 5H i perquè em fa molta il·lusió córrer la Marathon Des Sables. Tenia pensat anar-hi a partir dels 35 anys perquè són curses cares i si no tens cap ajuda econòmica, és difícil anar-hi.
A la Titan Desert hi acabo de rebot perquè comencem a muntar un equip a l’Ekke i la circumstància de fer-les les dues seguides va ser per culpa de la pandèmia, però va sortir bé. Aquest any repeteixo el doblet, pot sortir bé o no. Quan vam fer-ho seguit va ser molt maco perquè el projecte de la Fundació 5H és molt guai i encara està actiu. S’encarrega de recaptar fons per generar un espai de joc per a infants a l’Hospital Sant Joan de Déu – Terres de Lleida. El projecte era pràcticament inviable a nivell econòmic i avui dia ja tenen aquest espai tot i que no estigui acabat del tot.
Per al projecte del camp de refugiats de Tindouf vam baixar allà un parell de cops amb el Quique i vam aconseguir que es construís una pista d’atletisme per vincular els nens i nenes que viuen allà amb l’esport i no amb altres temes com la guerra o les drogues. El projecte d’aquest any a la Marathon des Sables també va vinculat al jovent, perquè es relacionin amb l’esport i no amb altres temes.
View this post on Instagram
Què havies vist de la Marathon des Sables que et cridés l’atenció?
Havia vist vídeos i em cridava l’atenció com a experiència vital. Sempre acabes aprenent coses quan fas aquest tipus de proves que et donen eines per al teu dia a dia. A mi m’ajuda a aprendre a desconnectar, a relativitzar problemes: si tenen solució els soluciono i si no en tenen, doncs no.
De la Marathon des Sables (MDS) em cridava l’atenció el concepte d’aventura, d’autosuficiència, però el que més em cridava l’atenció era l’Ironman de Lanzarote. A la MDS m’hi enganxa el Quique quan em parla de la companyonia que es viu en proves com aquesta. I després ho proves i t’enganxa, és com els tatuatges: quan te’n fas un, te n’acabes fent deu.
A la Titan Desert el concepte de haima i la companyonia durant la prova és brutal. El moment d’estar a la haima, dinar amb la gent i crear vincles és molt guai. No és una competició com a tal, tots patim i crees vincles que romanen. La cursa està bé, perquè el desert és una passada, però és una cursa més i si vas ben preparat no és ni dura. La MDS és un altre nivell i l’Ironman és diferent. L’Ironman es queda allà, gaudeixes de la prova a l’indret que sigui però el ‘post cursa’ és molt diferent.
Per què és tan dura la Marathon des Sables?
Nosaltres vam viure una edició amb temperatures molt elevades, de les més dures de la història. A més hi va haver una intoxicació alimentària al campament que va fer abandonar a més de la meitat dels participants, va ser una bogeria. La MDS és una vivència, és l’aventura per excel·lència i segons el Quique, que ha corregut a l’Antàrtida, no és la més dura, però sí la més especial. Suposo que ho diu pel desert, que té alguna cosa que enganxa i el fa màgic.
Toni Marín: “Córrer al desert és molt especial, té alguna cosa que t’enganxa i ho fa màgic”
La MDS és una experiència vital perquè és una cursa d’autosuficiència. Has de córrer l’etapa, portar el menjar a la motxilla, fer les necessitats a una bossa com un animalet, dorms a la intempèrie en un sac sota una carpa. La companyonia és clau i aprens a ser empàtic amb la gent perquè les coses que un dia et falten a tu te les deixa un company i un altre dia les deixes tú a algú altre, per exemple les pastilles del foc o l’encenedor. De la MDS m’agrada molt la preparació prèvia, has de portar un succionador de verí per si et pica algun bitxo. Aquest component la fa màgica, és molt dura, però no és la més dura que he fet.
I els peus com acaben?
Has de cuidar-te’ls i tenir sort. Has de posar-te cremes especials, però la sort és un factor decisiu. Si et suen molt; si portes unes sabatilles que no són les adequades, si et poses el mitjó malament, si t’entra una mica més de sorra del que toca a la sabatilla… l’has cagat. Si aguantes fins a l’etapa marató sense problemes, patiràs més o menys, però ho tiraràs endavant. Si el segon dia ja tens llagues als peus pots acabar si el cap t’aguanta, però vas cap al pou.
Quan enllaces amb la Titan, què? Tens temps d’entendre què estàs fent?
No, és diferent però quan arribes a la Titan després de fer la MDS és com estar de vacances perquè vens de patir molt i sents que ara toca gaudir. Una de les coses bones de l’esport és que et permet algun luxe amb el menjar que si no fas esport has de tenir més controlat. Jo vaig arribar a la Titan tenint al cap que no només gaudiria l’etapa, en què patia perquè em feien mal els peus, anava amb la idea que quan arribés al bufet lliure, si m’entraven quatre entrepans, me’ls menjaria.
Toni Marín: “Fer la Titan Desert després de córrer la Marathon des Sables és com anar de vacances”
També tenia la responsabilitat amb l’equip, que no els faltés res, que acabessin tots al seu ritme. Vaig patir molt els dos primers dies a la Titan, em costava posar-me les sabatilles perquè tenia els peus molt inflats. Però quan passen els dos primers dies el cos s’acostuma i és un altre rotllo, les dues primeres etapes vaig acabar de la meitat cap avall a la classificació i a partir del tercer dia vaig començar a remuntar i la gent al·lucinava. Com que portes molt temps al desert aprens a pedalar per la sorra, a saber interpretar-la i saber on està tova i on està dura, per on pots passar i per on no.
Algun tram de la Titan coincidia amb trams de la Marathon des Sables, vaig passar amb la bici pel costat d’una duna que a la MDS te la menges amb patates i vaig gravar un vídeo pels companys de la MDS fent conya que tornava a ser allà. Aquell any em van entrevistar molts periodistes i va ser positiu pel que fa a la difusió del projecte de la fundació. Amb perspectiva, puc afirmar que són proves més mediàtiques que l’Epic 5. De fet, l’Epic 5 està molt controlat a nivell mediàtic, trobes molt pocs vídeos de la prova a internet, n’hi ha només un parell o tres. N’hi ha un del 2017 gravat amb dron, cosa que ara està prohibida, jo volia portar un periodista i no m’ho van permetre, està tot molt controlat.
Quins senyals envia el cos quan estàs tants dies posant el cos a prova al desert?
T’hi acostumes, és com anar de campaments, però versió bèstia. Després ho trobes a faltar, de fet la primera vegada jo enllaço MDS i Titan Desert perquè em serveixi de preparació per a l’Epic 5 sabent que a Hawaii patiria encara més.
Quan fa tants dies que poses el cos al límit al desert t’acostumes i acabes anant per inèrcia i llavors, quan et trobes bé, et preocupa no poder acabar per problemes mecànics o una caiguda. Quan arribava al campament amb els peus destrossats la gent pensava que estava boig, però és que realment ho has d’estar.
El teu entorn et demana que posis seny?
Ara he crescut a nivell professional aquí i el nostre cap ens demana que ens cuidem, i jo tinc molt clar fins on puc arribar i no em cauen els anells si he d’abandonar. Després d’una experiència com la de l’Epic 5 ja m’ho estic prenent tot diferent, no tornaré a fer aquesta prova, ara tinc la il·lusió de fer el campionat del món d’Ultraman. Aquest any no m’han donat plaça, però ja tinc el contacte. Bogeries com la de l’Epic 5 no en faré més, va ser un punt i a part.
Toni Marín: “Després de l’Epic 5 m’ho prenc tot de manera diferent, bogeries com aquesta de Hawaii no en faré més”
Com coneixes l’existència de l’Epic 5 i per què penses que t’agradaria fer-ho?
Conec l’Epic 5 perquè el Josef Ajram hi participa i penja un vídeo, a partir d’aquí “la curiosidad mató al gató”. Anys enrere entro a la web de l’Epic 5 i veig que la inscripció val 8.000 euros i ho descarto a l’instant, però s’ajunten diversos factors: la Fundació 5H, que jo vinc de fer segon en un Ultraman i això m’ajuda a tenir espònsors i que a la feina tinc estabilitat i m’ajuden molt.
Mentre preparo la MDS ja decideixo intentar anar a l’Epic 5. Per poder anar-hi has de passar una sèrie de procediments i pots pagar en tres vegades. Tinc uns estalvis i físicament crec que ho puc fer, però penso que m’estic tirant una mica a la piscina perquè no sé massa on m’estic posant.
En una reunió amb la Fundació 5H els proposo que es vinculin amb el projecte de fer l’Epic 5 i s’estableix aquesta sinergia. Vam fer números el setembre del 2020, la suma de vols, inscripció i equip pujava fins als 18.000 euros a pagar en dos anys. Jo vaig avançar 2.500 euros per assegurar la plaça i a partir d’allà comencem a treballar, si sortia bé genial i si no sortia no passava res, com a mínim ho hauríem intentat. Amb espònsors, ajudes de gent i un crèdit arribem als 18.000 euros. Pel que fa a l’entrenament el meu entrenador personal va saber vincular la meva preparació amb les activitats dirigides que impartia durant la setmana. Tota la preparació estava enfocada a l’Epic 5: faig l’Ultraman d’Astúries, MDS i Titan Desert i l’Ironman de Cozumel (Mèxic) per aclimatar-me a les condicions en què faria l’Epic 5 i entreno molt.
Toni Marín: “El més important en aquest tipus de reptes és regular els esforços”
El més important en aquest tipus de reptes és regular els esforços. El que feia a Hawaii era completar el tram de bici el primer i a la marató, en comptes de córrer, caminava sense cap mena de pressa amb l’únic objectiu d’acabar. A la bici, el meu punt fort, feia distància amb els altres competidors i em dedicava a regular durant la marató per poder estar bé l’endemà. El problema és l’impacte en córrer, és el més lesiu, nedar 3,8 km si estàs entrenat es pot fer i a l’hora de pedalar si tens coco i una bona bici no hi ha problema. El problema ve quan gastes massa corrent i l’endemà no et pots moure a causa de la fatiga muscular que portes acumulada. Donar un punt menys corrent significava poder donar un punt més l’endemà.
Si trigues més a completar els Ironman significa tenir menys temps per descansar…
Prioritzava regular esforços musculars per davant de les hores de descans perquè el cos s’acostuma. No dormíem, fèiem migdiades perquè el cos s’adapta i amb poques hores de son pot rendir igualment, el problema el tens quan et lleves destrossat. Si s’entrena, tothom és capaç de caminar 42 km diaris. L’endemà et lleves cansat, però ho podries tornar a fer. A més, durant la natació les cames es recuperen si no les fas servir massa i s’ha de jugar amb això.
L’Epic 5 és “otro rollo”, el primer dia sí que hi ha uns horaris marcats però després cada dia al matí, després de dormir a l’illa on has fet l’Ironman, has d’agafar un avió per anar fins a l’illa on has de començar el següent Ironman. Has d’anar de l’aeroport a la platja per començar a nedar, sense pressa tampoc, hi havia dies que ens llançàvem a l’aigua a les 11 del matí. Pactàvem una hora i tots els competidors començàvem alhora.
No hi ha límit de temps a l’Epic 5, l’única cosa que et demanen és arribar a l’hora per agafar l’avió al matí. Hi havia un canadenc que els anava enganxant pels pèls, acabava la marató a l’aeroport. Hi ha circuit per nadar i pedalar, però hi ha una mica de llibertat per fer la marató en algunes illes. El canadenc, el David, arribava als desplaçaments sense dormir i dormia a l’avió o al ferri durant el trajecte del canvi d’illa. L’Epic 5 és, sens dubte, la prova esportiva més dura que us pugueu imaginar.
Toni Marín: “L’Epic 5 és, sens dubte, la prova esportiva més dura que us pugueu imaginar”
La gent s’adormia fent la prova?
L’últim dia dos participants van caure de la bici perquè es van adormir pedalant, però van acabar, eh! Jo vaig patir molt el segon i el tercer dia, però el quart i el cinquè vaig patir menys perquè el cos s’acostuma. A més vaig tenir una reacció al·lèrgica a la pell i em vaig haver de medicar, però vaig continuar.
El segon dia a l’illa de Maui vaig patir molt, vaig passar molta calor sobre la bici i el tercer vaig patir mentalment, però el quart dia el vaig gaudir molt. El tram de bici del quart dia va ser espectacular i el darrer dia vam fer el recorregut del Campionat del món d’Ironman i va significar una pujada d’adrenalina. L’últim dia vam nedar entre dofins, vaig trigar una hora i mitja en sortir de l’aigua perquè em vaig aturar per estar entre els dofins, va ser molt guapo.
Aquestes coses fan que l’Epic 5 sigui una prova màgica. Viatges a illes com Molokai, on pràcticament només pots anar si participes en aquesta prova. Molokai és una illa d’indígenes on no volen turisme i és meitat desèrtica i meitat selvàtica… és una passada.
Deies que t’acompanyava un equip.
Jo vaig anar amb un equip de tres persones que van estar amb mi tota l’estona i van ser els que em van fer acabar. És un exercici de treball en equip, va venir un fisioterapeuta, un mecànic molt amic meu i la dona del mecànic. No podia fallar res perquè si no, no hagués acabat. Hi ha moments de tensió, però durant aquells dies van ser la meva família. Gràcies a ells i al feedback que m’arribava per xarxes socials vaig poder acabar l’Epic 5, si no no té cap mena de sentit fer una cosa així.
El dia de l’illa de Lanai, en què vaig fer la marató en un carrer d’un quilòmetre de llargada, estava a punt de plegar i vaig rebre una videotrucada d’algú molt especial que va fer que seguís quan ja no aguantava més.
Com vius l’arribada?
És molt especial l’arribada, però és molt solitària. No té l’efecte ‘wow‘ de l’arribada d’un Ironman perquè estàs tu sol amb el teu equip i tres membres de l’organització a la línia de meta. Jo vaig arribar molt aviat, va ser molt guai però pel fet de dir: “ja està, ja ho tinc, ja he acabat i a sobre he guanyat”. El fet de guanyar no era important per a mi, però era com: “i ara, què?”.
L’últim dia quan quedaven 1.500 metres m’entrebanco i em foto una hòstia… perquè anava amb tanta felicitat d’estar acabant que anava plorant sol. Vaig plorar molt el tercer dia, el quart no i el cinquè sí, damunt de la bici perquè va ser molt guai. Vaig plorar també l’últim dia quan ja notes que s’acaba i penses: “i demà, què?”. L’endemà baixes al restaurant a disfrutar, però en el fons t’agradaria estar pedalant una altra vegada… realment no, però la sensació és molt estranya. És una muntanya russa d’emocions, et passa pel cap tot el que has viscut, la gent a què has arribat, els que t’han criticat, perquè no puc agradar a tothom… però si ho poses tot en una balança i et preguntes si val la pena… és difícil de respondre. Personalment, sí… què m’emporto?, la vivència, l’experiència, el sentiment d’equip i el tatuatge, que me’l vaig fer allà. Però has d’estar molt xalat per fer-ho, això sí que no ho repetiria.
View this post on Instagram
Si algú et demana consell sobre si fer-la o no, què li diries?
Has d’estar molt boig per participar en l’Epic 5. Ha de tenir els tres factors necessaris per llençar-te a fer una prova d’aquest estil. Ha de tenir el factor de la superació personal, que l’Epic 5 en té. Companyonia i sentiment de grup, que ho té i solidaritat i vincle amb algú que realment aprofiti allò. Si has d’anar tu sol a matar-te contra l’illa, abandones perquè és tan dur… Nosaltres vam començar sent deu i vam acabar sent quatre.
Un dia li deia al meu company: “estem fent voltes a una plaça per completar una marató en una illa de Hawaii…” Era a l’illa de Lanai, una illa molt maca que és un volcà i a la part de dalt hi ha el poblet de 2.000 habitants. Tot l’Ironman el fas allà, nades en una piscina, pedales en l’única carretera que hi ha a l’illa, que és una carretera en forma de L i corres en un carreró d’un quilòmetre de longitud en què has d’anar i tornar 21 vegades. No hi havia horaris determinats i si has de córrer més tard de les nou de la nit, per no molestar als veïns, et fan córrer donant voltes en una plaça. Va ser duríssim.
La tornada a casa i la descompressió després d’una cosa tan bèstia com va ser?
És molt dur, avui en dia encara hi ha coses que em costen, per exemple córrer 20 o 30 km perquè em fa mandra. Encara tinc parts del cos que em fan mal, parts que suposo que van patir molt desgast perquè és la prova més ‘top’ a nivell de triatló. “Què és el que ve després?”, em pregunten moltes vegades i t’has de plantejar arribar a un campionat del món d’Ironman o arribar a la gent sent un motivador. Ara m’estic plantejant escriure un llibre i créixer en l’àmbit professional, però a nivell esportiu m’està costant molt tornar a agafar el fil. Vaig arribar al clímax, i per això m’està costant ara tornar.
Tens alguna cosa pendent?
Sí, el campionat del món d’Ultraman, perquè és on sóc competitiu, més que al campionat del món d’Ironman. El problema que hi ha amb el campionat del món d’Ultraman és que han canviat el criteri de selecció. En principi l’Epic 5 em donava plaça, però fa 15 dies em van dir que no, perquè t’has de classificar via un Ultraman oficial que l’organització munta als Estats Units. Significa tornar a fer una gran inversió i tinc les ajudes que tinc i no és la meva professió, és el meu hobby. Per tant, paciència.
Imatges cedides per Toni Marín
