Victòria de Toni Marín a l’Epic 5, el triatló més exigent

6 minuts de lectura
Cinc illes, cinc Ironman, cinc dies consecutius per un total de 19 km nedant, 900 km de bici i 210 a peu. Així és l’Epic 5 Challenge, una prova d’ultra triatló en què es recorren cinc illes de Hawaii: Kaui, Maui, Lanai, Molokai i Kona. Eren quatre participants i tots quatre van creuar la línia de meta del darrer Ironman. El català Toni Marín (Barcelona, 1985) va ser el que menys temps va necessitar, unes 63 hores.

El barceloní atén La Fosbury ja des de Lleida, on treballa i resideix: “després de l’esforç de cinc dies hem pogut descansar bastant allà a Kona a Hawaii. Han estat tres dies de recuperació i de visitar l’illa. L’últim Ironman es feia a Kona, l’illa més gran de l’arxipèlag, que és molt famosa perquè té un volcà molt guapo i hem fet turisme per allà”. Quan se’l felicita per la victòria llença una reflexió: “Quan comences una prova així no et planteges ni guanyar ni res, però en el moment en què guanyo el primer i el segon Ironman fa il·lusió. Tot i que no sigui el més important no hem d’oblidar que és una competició i volia treure un bon resultat. La prioritat era acabar, però tal com anaven les proves i tal com veia les disciplines de la natació i la bici tenia bastant clar que si acabava bé era molt probable que guanyés i això em va donar tranquil·litat a l’hora de fer les maratons”.

Marín va completar 3,8 km nedant, 180 km en bicicleta i els 42 km d’una marató durant cinc dies seguits

El català afrontava la cinquena etapa amb confiança però sense eufòria: “el darrer dia, quan ja tenia la sensació de tenir la victòria encarrilada, és el dia en què et fa més respecte perquè qualsevol problema mecànic que tinguis amb la bici t’envia a prendre pel cul els altres quatre dies. Has d’anar més amb compte però, de fet, l’últim dia és l’únic que vaig punxar. És cert que un cop baixo de la bici i ja depenc només de les meves cames em trobo molt bé i puc córrer gairebé tota la marató suposo que per l’adrenalina del fet que fos l’últim dia i acabo molt bé”. Marín guarda un gran record d’aquests darrers quilòmetres de l’Epic 5 Challenge: “vaig tenir la sort també de gaudir molt del darrer Ironman, a Kona vam fer el circuit del campionat del món i ja des de la natació vaig gaudir-ho molt perquè vam nedar entre molts peixos i al costat de dofins. A la bici vaig anar amb compte de què no passés res dolent, però a bon nivell i a la cursa a peu vam fer una tècnica d’anar alternant córrer i caminar perquè no tenia la capacitat de córrer tota l’estona ja”.

L’exporter del Lleida Llista d’hoquei patins reconeix que “és la prova més dura amb molta diferència, cada dia fas unes distàncies inaccessibles i li has de sumar la logística d’anar canviant d’illa dia a dia que fa que la teva preocupació no només sigui acabar sinó poder tenir temps per descansar per encarar el següent Ironman. Acabo d’arribar a casa i encara no sóc conscient del que suposa guanyar una prova com aquesta”. Només creuar la línia de meta explica que “vaig caure de genolls a l’asfalt i vaig començar a plorar com un nen petit perquè per mi acabar ja era un somni i em feia molta il·lusió poder guanyar, va ser un somni complert”.

L’acompanyava un equip de suport format pel mecànic Sisco Checa, el fisioterapeuta Ismael Ordóñez i Laia Valverde, fotògrafa de l’equip

Tantes hores de competició donen per força anècdotes, que narra detalladament: “a Hawaii a les transicions t’has de canviar el neoprè dins un vestidor, no com aquí que et tapes i te’l pots treure a la platja. Nosaltres el primer dia ens vam canviar a la platja amb un company que em tapava i l’organització ens va cridar l’atenció”. En algun moment també va passar-ho malament com quan anava en bici per les carreteres de l’arxipèlag: “les vies són molt amples, els cotxes són enormes, semblen camions i la cursa en bici era a tràfic obert i feia una mica de por anar per aquella mena d’autovies amb els cotxes passant pel costat molt de pressa”.

Marín reconeix que les condicions a vegades no eren les millors. “El tercer dia la prova era a una illa molt petita on només hi ha una carretera de nou quilòmetres i vam haver de fer vint vegades el mateix circuit. La marató la vam fer a un poble en què hi ha una carretera d’un quilòmetre i vam haver d’anar amunt i avall fins a completar els 42 quilòmetres i psicològicament va ser molt dur”. El quart Ironman el van fer l’illa de Molokai “que és molt aborigen i hi ha cartells en què posa que no volen els turistes i a la marató vam haver de modificar el recorregut i marxar a un altre poble perquè es veu que els habitants d’allà ens estaven llençant pedres“. El darrer Ironman era a l’illa de Kona, la més gran de l’arxipèlag, “l’últim dia vam nedar amb dofins, va ser al·lucinant, així com pedalar per la carretera per on passa l’Ironman de Hawaii. L’últim dia va ser com una festa, tot val la pena quan arribes a Kona i fas mateix el circuit que han recorregut els campions del món”.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Toni Marin (@toniekke)

Marín, atleta experimentat en moltes proves d’ultrafons confessa que la prova de l’Epic 5 “no s’assembla a cap altre perquè no hi ha cap dia de recuperació, però pel que fa a sensacions la compararia amb la Marathon des Sables, tot i que l’Epic 5 és més dura perquè descanses menys. Haver fet la Marathon des Sables m’ha ajudat a poder acabar-la, sobretot per la cursa a peu. La natació podríem dir que és un tràmit, la bici la gaudeixo molt i m’és igual fer 180 que 250 quilòmetres perquè m’agrada molt pedalar i disfruto molt de la carretera, però vaig patir a la marató per la quantitat d’impactes i perquè vaig tenir problemes amb la retenció de líquids i em va sortir una mena de granellada a la pell i se’m van inflar bastant les cames. A la cursa a peu em van ajudar molt tècniques que vaig fer servir a la Marathon des Sables, però és molt més dura l’Epic 5″.

D’altra banda, no sap si repetirà l’experiència, “econòmicament és complicat reunir les quantitats que et demanen per participar-hi. A mi m’ha costat, ho he aconseguit amb ajudes d’empreses que em coneixen de tota la vida i m’ajuden amb tot el que faig, amb estalvis meus i demanant un petit crèdit perquè la vida a Hawaii és molt cara. Perquè et facis una idea, una poma costa cinc dòlars i no volia estar pensant què podia gastar-me i què no, volia anar tranquil. Ja l’he viscut, fent-la una vegada i havent-la guanyat potser buscaria un altre tipus de repte. És una prova que val la pena fer un cop a la vida, qui sap si d’aquí a cinc anys decideixo tornar-hi, però a dia d’avui potser no repetiria”.

De la mà amb la Fundació 5H, Marín donarà 1.200 euros a un projecte solidari de l’Hospital Sant Joan de Déu – Terres de Lleida

Tanmateix el seu repte no ha estat només esportiu, “amb un company de feina som ambaixadors de la Fundació 5H que tenen uns amics a Lleida, fa dos anys que hi ha un projecte solidari amb l’Hospital Sant Joan de Déu – Terres de Lleida”. L’objectiu és remodelar la part lúdica de l’hospital, dins el marc del projecte Free Time, “hem creat una línia de subvenció en què subhastarem el mallot que vaig fer servir a Hawaii i uns mitjons especials de l’Epic 5, a més d’acceptar donatius. Volem recaptar 1.200 euros i donar-los a la fundació, donarem aquesta quantitat perquè són el total de quilòmetres que he recorregut a l’Epic 5 de Hawaii”.

Mai es cansa dels reptes i després de descansar una mica diu que d’aquí a un mes farà “l’Ultraman de Madrid que organitza un company meu i després tinc al cap fer la Titan Sèries d’Aràbia al novembre, però no tinc gaires proves més planejades perquè primer volia saber com anava això de Hawaii saber si acabaria o no i com em trobaria. Per 2023 molt probablement tornaré a fer la Marathon des Sables amb un equip del centre on treballo i si tot va bé intentaré anar al Campionat del món d’Ultraman perquè m’hi he classificat via l’Epic 5. Està molt verd tot perquè encara he de presentar la sol·licitud”.

Imatges cedides per Toni Marín

Quin és l’estat de salut del català a l’esport?

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!