Entrevistem Nil Riudavets, el triatleta menorquí va guanyar la medalla d’or a la Copa del Món de paratriatló d’Abu Dhabi i té l’objectiu de disputar els Jocs Paralímpics de París 2024
Nil Riudavets (Maó, 1996) va patir un accident el maig del 2019, el dia que debutava amb el conjunt El Prat Triatló, durant el transcurs del Campionat de Catalunya per equips. Riudavets va xocar amb altres triatletes que anaven en bici i el seu braç dret va quedar molt malmès. Després de diverses intervencions quirúrgiques va conservar el braç, però en va perdre la mobilitat.
El menorquí començava aleshores una cursa de fons que passaria per les etapes de dol, acceptació de la nova realitat i la tornada a la vida quotidiana i esportiva. Va tornar a fer triatlons l’any passat i fa un parell de setmanes va aconseguir la seva primera victòria internacional des que torna a competir a la Copa del Món d’Abu Dhabi.
Bona tarda Nil, felicitats per la victòria a la Copa del Món i gràcies per atendre la trucada de La Fosbury. He vist que has estat uns dies a Font Romeu, què hi feies allà?
Estem preparant-nos per un somni que ara mateix està bastant lluny, perquè primer hem d’aprendre les bases tècniques, però el somni és ser als Jocs Paralímpics de Milà-Cortina 2026 fent esquí de fons.
Com i quan comences a fer esport?
Des de molt petit he estat vinculat amb l’esport, el meu pare i la meva mare m’ho van inculcar. Jo vaig començar jugant a futbol a la U.D. Maó i era un habitual a la selecció menorquina. També vaig fer gimnàstica artística, natació i als estius corria i feia BTT amb el meu pare. Quan era juvenil de primer any decideixo deixar el futbol i centrar-me en el triatló perquè m’atreia molt en aquell moment. Començo a fer-ne a Menorca i a poc a poc vaig pujant el nivell, primer a nivell balear, després a nivell nacional i entro a l’equip Ferrer Hotels, un conjunt mallorquí que en aquell moment comptava amb grans triatletes com Miguel Ángel Fidalgo i Emilio Martín, que va ser diverses vegades campió del món de duatló. En aquell moment marxo a viure a Barcelona per estudiar infermeria i em començo a prendre el triatló més seriosament per poder anar a campionats d’Espanya d’elit i poder fer bons resultats.
Amb el conjunt Ferrer Hotels aconseguim molts bons resultats per equips al campionat d’Espanya i guanyem algun campionat estatal de duatló, fent bons resultats a la Lliga Nacional de clubs. En aquell moment estudiava alhora que gaudia molt de l’esport, li dedicava moltes hores perquè és el meu estil de vida, però el projecte de Ferrero Hotels desapareix i el meu darrer any a Barcelona fitxo per El Prat Triatló amb la mala sort que el dia que debuto tinc un accident en bici que em fa perdre la mobilitat del braç dret.
View this post on Instagram
Què passa aleshores?
Després de l’accident dedico un any i mig a la rehabilitació per intentar recuperar-me al màxim, dedicant-hi sis hores al dia com a mínim. Hi vaig posar molta voluntat i vaig rebre molta ajuda familiar i d’amics. La situació era molt complicada, amb 23 anys havia perdut la mobilitat del meu braç dominant i sentia com si hagués perdut la brillantor dels meus ulls, tot el meu optimisme i les ganes de viure, estava totalment perdut en aquell moment i no sabia què fer. Un esport que m’havia donat tant com el triatló també m’ho havia tret molt en pocs segons el dia de l’accident.
En aquell moment necessito un break, necessito odiar molt l’esport i no vull ni sentir-ne a parlar. M’allunyo dels amics que havia fet gràcies a l’esport i del que era el meu estil de vida, però m’adono que així no sóc feliç i a mesura que m’adapto a la meva nova situació i vaig assumint que he perdut la mobilitat del braç dret torno a fer esport, sobretot a jugar a pàdel amb els amics. Això fa que em faci cada cop més a l’ús del braç esquerre, em faig esquerrà, vaja, i hi ha dos viatges que suposen un punt d’inflexió.
El primer el faig amb la meva parella a Picos d’Europa en què vaig començar a córrer una mica per muntanya i després amb un grup d’amics vam anar a veure l’UTMB a Chamonix i allà vaig començar a córrer una altra vegada i vaig notar que volia tornar a sentir-me esportista i notar la sensació de patiment, d’esforç que era una cosa que m’agradava molt. Vaig fer algunes curses de muntanya i posteriorment vaig preparar durant cinc mesos la mitja marató de Barcelona que es corria a principis d’abril del 2022 en què vaig fer un temps d’una hora i deu minuts. Aleshores és quan penso que si entreno podria anar als Jocs Paralímpics de París 2024 a fer la marató, però justament treuen fora del programa olímpic la meva categoria. Llavors penso que allò és un senyal, que he de tornar a fer triatlons i he de perdonar l’esport que m’ha donat tant i així ho decideixo. Em va costar bastant dir-ho a la família perquè era una cosa que feia bastant mal, però estic molt content amb la decisió que vaig prendre. Fa nou mesos que vaig tornar a entrenar triatlons i cada vegada vaig recuperant les sensacions que tenia abans. És cert que canvia molt la tècnica de natació i he de recuperar molta confiança sobre la bici, però noto que vaig progressant i ja he tret bons resultats a nivell internacional encara que fa poc que he tornat.
Ja saps què és tornar a trepitjar un podi…
Sí, he quedat tercer a dues copes del món a La Corunya, on vaig fer el meu debut, i a Landra (Portugal) i ara fa una setmana vaig guanyar la Copa del Món d’Abu Dhabi. L’objectiu és continuar fent punts i pujar al rànquing per poder estar a París 2024. És un repte ambiciós, però amb treball potser el puc aconseguir, encara que la meva categoria sigui molt complicada. En triatló PTS4 competeixen amputats de cama per sota del genoll amb gent amb discapacitat als braços i és complicat perquè els amputats de cama a l’aigua tenen molt marge, a la bici tenen tota la maniobrabilitat i corrent la pròtesi els llença molt la cama. Lluitarem per ser-hi i a veure fins on arribem.
Paral·lelament, va sorgir el tema de l’esquí de fons a través del programa per promeses paralímpiques en esports d’hivern impulsat per Comitè Paralímpic Espanyol i les federacions basques d’esport adaptat i esport d’hivern. Ja portem un any fent concentracions, a Candanchú sobretot, per preparar l’esquí de fons i veure si arribem als Jocs Paralímpics de 2026.
View this post on Instagram
Havies guanyat títols en categories inferiors?
Vaig ser segon al Campionat d’Europa de duatló cros júnior i tercer al campionat d’Espanya elit de triatló cros que va guanyar el Kevin Viñuela i en què el Roger Serrano va ser segon.
El teu segon cognom és ‘Victory’, portes el triomf a la sang?
Potser ve relacionat (riu), però al final ve més per com era el meu avi, que va ser un referent molt important per mi. Ell era una persona molt optimista i molt alegre i tenia clar que amb esforç i ganes de fer feina s’aconseguien moltes coses. El cognom Victory és menorquí i Riudavets també ho és. El que passa és que com que Menorca va estar sota domini anglès la “Y” de Victory va quedar per allà. De fet, a Menorca hi ha els Victori amb “I” i els Victory amb “Y”.
Vas estudiar infermeria, ara què fas a part de l’esport?
Sóc supervisor de laboratori, em dedico a la infermeria i hi treballo a jornada completa. Ho compagino amb intentar dur una carrera esportiva professional, és complicat i sacrificat però sempre amb intenció de mirar cap endavant perquè això és el que m’agrada.
Creus que en algun moment podràs dedicar-te professionalment al triatló?
Lluitaré per treure els millors resultats possibles, però he de dir que la meva professió m’agrada molt. Ara mateix no ho sé, he d’anar veient com es va donant tot, però m’agrada molt la professió d’infermer.
Com et vas sentir després de l’accident?
Vaig sentir com si m’haguessin robat totalment la identitat. El Nil d’abans de l’accident i el Nil de just després de l’accident eren dues persones totalment diferents. Em vaig tornar una persona insegura, vaig perdre l’alegria i les ganes de viure, les ganes de fer coses i la il·lusió que sempre m’havia caracteritzat. Amb el pas del temps i molt treball ho vaig anar recuperant, però vaig haver de passar un dol perquè quan tens un accident tan gran has de donar-te un temps per passar el dol.
Amb el temps vaig veure que podia tenir una vida plena amb només un braç funcional i així ho he anat veient. Evidentment, et diria que era més feliç abans i que si ho pogués canviar ho faria, però la situació és la que és, m’he adaptat i estic segur que estic aconseguint ser el màxim de feliç que un pot ser amb la situació que tinc.
Vas passar de ser dretà a esquerrà.
Va ser molt dur, fins i tot menjar em costava, pots fer la prova de menjar amb la teva mà no dominant i ho veuràs. Vaig haver de tornar a aprendre a escriure des de zero, també et diré que amb la dreta agafava el boli malament i tenia la lletra lletgíssima i ara, et pots creure que tinc la lletra més maca i agafo el boli bé? Així que mai és tard per aprendre de nou. També per dutxar-me, et sents molt maldestre amb l’esquerra fins que no t’hi acostumes.
I has dit que vas començar a jugar a pàdel directament amb la raqueta a la mà esquerra?
Sí, això va ser a través dels meus amics de Menorca de tota la vida. Ells van començar a jugar a pàdel des de zero i vaig decidir començar amb ells. Jo pensava que seria una castanya, però com ells eren encara més dolents ràpidament em vaig posar al seu nivell i moltes vegades els guanyava i s’emprenyaven perquè perdien contra un tio amb el cabestrell jugant amb el braç esquerre.
Nil Riudavets: “Els meus amics s’emprenyaven quan els guanyava un partit de pàdel”
He vist que ara et conviden a fer xerrades.
Sí, n’he fet tres. Sempre pensava: “què he d’explicar, jo?”. Amb tota la humilitat del món, jo només sóc un noi de Menorca que per desgràcia ha tingut un accident, però després vaig anar veient que era una història que jo relatava de manera molt humil, però que a altres persones potser els podia servir com a motivació o per veure que la vida a vegades no és tot alegria però també se li pot donar la volta posant-hi ganes i il·lusió i triant les coses que vols fer al teu dia a dia. El que intento és fer una oda a la vida perquè només en tenim una i som nosaltres qui triem com viure-la i com d’intensament ho fem.
Ara una pregunta una mica ràndom: quin és el mar més difícil on t’ha tocat nedar?
Ostres, aquesta pregunta és bona! Deixa’m que pensi… el mar més difícil on he nedat… d’acord, ja ho tinc! Va ser a una prova dels Island Games a Gotland, una illa de Suècia al Mar Bàltic. L’aigua era freda com una banyera plena de glaçons i estava plena d’algues, no es veia res. No es veia el fons i pensava que per allà apareixeria un tauró i hauríem de sortir pitant.
Com et vas sentir a la Copa del Món d’Abu Dhabi?
Ha estat la meva primera victòria internacional des que vaig tornar a fer triatlons i vaig tenir molt bones sensacions. És cert que faltava molta gent bona de la categoria, però guanyar una prova així a un circuit de Fórmula 1 va ser increïble. M’estic acostumant a poc a poc a competir amb la discapacitat que tinc i estic adaptant la manera de nedar i la posició damunt la bici. Tot són adaptacions que fan que pugui tornar a ser competitiu.
Quin calendari tens el que resta de temporada?
Al maig hi ha la sèrie mundial de Yokohama, a veure si hi puc anar, també he de veure si entro per rànquing a l’Europeu que es fa a Madrid al juny. La Copa del món es fa a La Corunya al juny i al juliol comença la classificació per París 2024 amb les Sèries Mundials de Mont-real i de Swansea. A l’agost a París hi ha la prova test dels Jocs Paralímpics al mateix circuit que faran l’any que ve i el 23 de setembre hi ha el Campionat del món de paratriatló a Pontevedra. L’any passat no hi vaig anar per decisió tècnica i és allà on es reparteixen les beques i on pots apostar per l’esport d’elit. A veure si aquest any hi puc anar a lluitar per una beca del Pla ADO.
Et veus amb opcions d’anar a París 2024?
Sí, jo em veig amb opcions d’anar-hi i treballo cada dia per aconseguir-ho. Anar a uns Jocs Paralímpics és una cosa que mai m’havia plantejat, perquè mai hauria pensat que tindria un accident de les característiques del que vaig patir, però és una oportunitat i una bona manera de tancar un cercle.
Nil Riudavets: “Anar a uns Jocs Paralímpics és una oportunitat i una bona manera de tancar un cercle”
Explica’m bé això d’intentar ser als Jocs d’hivern de Milà-Cortina 2026.
L’esquí és una il·lusió que tinc perquè de petit sempre pujava a Andorra amb la família per fer esquí alpí i sempre he estat un apassionat de la neu encara que sigui menorquí i aquí no en tinguem. Des de ben petit m’encanta pujar a la muntanya per esquiar i sempre m’havia atret l’esquí de fons perquè combina la neu amb la capacitat aeròbica, que és on jo em trobo millor.
Quan apareix l’opció de portar atletes a Milà-Cortina 2026 a través de l’Alex Sánchez Palomero, el Comitè Paralímpic Espanyol i les federacions basques d’esport adaptat i esport d’hivern ens posem a treballar fort per poder arribar-hi. L’Alex, l’Higinio Rivero, que és un piragüista paralímpic molt bo, l’Ana Rubio, una nedadora que va anar als Jocs Paralímpics de Pequín i jo tenim aquest projecte i estem entrenant per anar-hi.
Quins objectius tens en la teva carrera esportiva?
M’agradaria que fos una carrera esportiva en què jo m’hagi sentit còmode i pugui dir que he estat plenament feliç havent fet el que m’agrada i crec que ho aconseguiré perquè és una decisió meva haver triat aquest estil de vida per gestionar moltes emocions. A nivell de resultats i objectius, tant de bo pugui gaudir dels Jocs de París, perquè és un lloc que està a prop i podrien venir els amics i familiars que vulguin, que segur que seran molts. També poder anar a Milà-Cortina perquè com a menorquí viure uns Jocs Paralímpics d’hivern seria increïble.
Imatges cedides per Nil Riudavets
