Roland Garros és un dels temples de l’esport mundial. Una prova històrica que en les darreres dècades s’ha omplert de triomfs i grans actuacions dels tennistes de casa nostra i que compta amb un munt d’històries gestades des de l’èpica, el talent i la sorpresa. Mentre Rafa Nadal cerca el seu 10è títol a París i Garbiñe Muguruza prova de defensar el triomf assolit el 2016, remenem en el passat recent de la prova francesa per recuperar el llegat de Natasha Zvereva, la dona que ostenta el rècord de finals consecutives a Roland Garros.
Entre el 1988 i el 1998 la bielorussa va arribar cada any a la final de Roland Garros. 11 edicions consecutives per a una de les grans promeses del tennis soviètic. Nascuda l’any 1971, va treure ràpidament el cap a l’elit. El 1986 s’imposava al torneig juvenil de Wimbledon. L’any següent en una proesa inèdita i mai repetida, guanyava d’una tirada els torneigs juvenils de Roland Garros, Wimbledon i l’Obert dels EUA. Amb 16 anys Natasha Zvereva era el futur del tennis mundial.
El 1988 va fer el salt a la màxima categoria i va ser al grand slam francès on va completar un torneig excepcional. Zvereva partia com a 13a cap de sèrie i no va tenir cap problema per superar les primeres rondes. A vuitens de final es va carregar a Martina Navratilova, doble vencedora del torneig, que havia encadenat quatre finals consecutives abans d’aquella edició, on partia com a segona màxima favorita al títol. Al cap de pocs dies la soviètica s’havia plantat a la final i es presentava com una rival imprevisible per a Steffi Graf.
https://www.youtube.com/watch?v=GEFEGnPrsZg
La tennista alemanya, campiona l’any anterior, la va destrossar sense contemplacions. 6-0 i 6-0 en la final més desigual de la història. Cal dir, en descàrrec d’Zvereva, que la Graff d’aquell 1988 era impossible: va ser l’any en què va guanyar els quatre grand slams. Tenia, només, 19 anys.
La reconversió de Natasha Zvereva
Amb 17 anys semblava que Zvereva tenia tot el futur per refer-se i tenir noves opcions de guanyar el títol. No era així. Ho va provar en diverses ocasions, sempre fallides. En altres tornejos va arribar a fer un bon paper durant la dècada dels 90. Semifinalista a Wimbledon i eliminada a quarts de final de l’Open d’Austràlia i de l’Open dels EUA, i campiona de 4 tornejos WTA al llarg de la seva carrera. Aquell resultat de 1988 a Roland Garros va ser la millor actuació en un grand slam i, probablement, l’exhibició més gran de la seva trajectòria… individual.
Zvereva ràpidament va trobar el camí per demostrar la seva qualitat tennista. Ho va fer ampliant la pista i acompanyada de grans jugadores fins a esdevenir una de les millors jugadores de dobles de tots els temps. Després del primer tastet individual a Roland Garros, Zvereva es va fer forta a la cita per parelles. Va ser finalista en les següents 10 edicions del torneig. Els primers tres anys, amb la soviètica Larisa Savchenko. Les següents 6 edicions, amb la nord-americana Gigi Fernández. I el 1998, amb la també estatunidenca Lindsey Davenport. En total, 6 títols a la catedral del tennis francès.
Zvereva, la gran campiona dels dobles
La seva llegenda als dobles va venir acompanyada pels increïbles resultats allà on jugava. Zvereva va arribar a guanyar 18 títols de Grand Slam i va ser finalista en 13 ocasions més. Als Jocs Olímpics de Barcelona va ser medallista amb Leila Meshki. I al circuit WTA va guanyar 80 tornejos i va acumular 129 presències en finals de tota mena. Ho va aconseguir amb 19 parelles diferents. Amb Gigi Fernández va batre rècords, però també va tenir l’encert de formar parelles guanyadores amb les millors tennistes del seu temps: Monica Seles, Arantxa Sánchez Vicario, Martina Hingis o Anna Kournikova en són un bon exemple.
En l’any de la seva retirada, el 2002, va decidir tancar la seva carrera amb un darrer torneig al costat de la veterana Martina Navratilova, considerada com la millor jugadora de dobles de la història. El duo es va compenetrar ràpidament i es va endur el triomf del torneig de Madrid.
La darrera victòria d’Zvereva va tancar el cercle iniciat a Roland Garros l’any 1988. L’any en què Steffi Graf li va barrar el pas de les il·lusions en solitari, l’any abans d’iniciar una carrera impressionant lluny dels focus mediàtics en un circuit de dobles en què totes volien jugar al costat de la bielorussa: ningú la volia viure com a rival.
