La presència dels entrenadors durant els descansos dels partits de tennis aporten feedback. La comunicació esdevé clau
Quan en Pep Guardiola va fitxar pel Bayern de Munich, el seu president va dir que els aportaria el costat femení de les persones. En analitzar aquestes declaracions, crec que es referia a la preferència de l’hemisferi dret en les dones, on tenen molt desenvolupades les zones on es processen les emocions i registren a la memòria els moments de molta càrrega emocional.
Fa uns dies, la tennista Garbiñe Muguruza i el seu entrenador van tenir una picabaralla dialèctica mentre li estava donant feedback durant un descans d’un partit a Miami. Aquest fet m’ha portat a indagar què ha passat des que s’ha instaurat aquesta mesura, només en el tennis femení.
L’objectiu de la WTA amb aquesta nova norma és evitar les instruccions a les jugadores des de la graderia, aspecte que no agradava gens als dirigents. També van dir que aquestes converses es podrien escoltar en directe per televisió i això aproparia molt més la tennista al públic. Per descomptat, també seria una font d’aprenentatge per als entrenadors per tal de millorar el feedback amb les jugadores.
En un primer moment, les jugadores no van pair bé la proposta. Deien coses com ara: “La meva mare és l’entrenadora i l’únic moment de calma el tinc quan sóc a la pista, no la penso cridar“, “Si la meva rival demana ajuda, reconeix que té dificultats” o bé “No m’agrada que em diguin què haig de fer“. Les jugadores poden demanar la presència de l’entrenador una vegada cada set, als descansos, al final del set o bé si hi ha lesió o indisposició.
La tennista catalana li va dir alguna cosa a l’entrenador, que, literalment, va respondre-li dient que no li tornés a demanar que “tanqués la puta boca“. Investigant el seu historial de converses tenses, en un altre partit n’hi ha una de molt destacable, on després de rebre instruccions, ella li va contestar que: “Li digués coses que no sabés“. Ell li va respondre si pensava que ho sabia tot i ella li contestà que “Per descomptat“, tot afegint que no pensava morir per una pilota. Aquí podeu recuperar la seqüència completa:
https://www.youtube.com/watch?v=jiyG_ro-c2Q
Feedback inexistent
Focalitzant-nos en la comunicació, en aquests moments veiem que el feedback és inexistent. La tennista només escolta generalment, i només parla quan li surt alguna emoció negativa. L’entrenador dóna receptes tècniques, la tennista mira a l’infinit com si es tractés de la seva consciencia, i l’entrenador parla de tu quan hauria de parlar de nosaltres, ja que hi ha una relació de coresponsabilitat molt clara. És curiós com generalment no existeix escolta activa i, per tant, no hi ha feedback, sinó només un discurs en veu alta de l’entrenador que la jugadora no té pinta d’interioritzar gaire i sembla que surti del seu diàleg intern.
L’entrenador només té 2 minuts per generar un impacte positiu en l’esportista, i per tant, hauria d’ésser un expert en comunicació i no només un expert supervisor tennístic. El tècnic hauria d’entrenar la gestió eficaç de les emocions, ja que segons el meu parer, són claus per un millor rendiment esportiu i per a qualsevol àmbit de la vida. Per tant, de tots els moments crítics tendim a fer-ne un gran rebombori i apareix com a mal menor durant un descans i sobre l’entrenador.
Aquesta situació l’anomeno la cuina de les emocions i és poder treure tot allò que tens al pap d’alguna manera o altre, tot i que si rasquéssim una mica podríem arribar als seus valors, interessos, motivacions… que entren en conflicte directe amb la seva satisfacció personal.
Quan passa alguna cosa tens la llibertat interna de decidir sobre els pensaments que tindràs i que desembocaran en una emoció que farà sortir un comportament.
A tota aquesta fase l’anomenem actitud i depèn exclusivament del nostre diàleg intern. Per tant, podem aprendre a pensar en positiu i que afavorir que aflorin actituds positives.
Una manera per a controlar les emocions negatives és l’ús d’anclatges que serveixen per capgirar la mirada com un mitjó i passar a una emoció positiva. Els anclatges es creen visualitzant un estat de benestar que ja has viscut a la teva ment. Llavors, fas algun moviment amb les mans, els peus, etc. Cada vegada que repeteixis el moviment, et farà transportar-te a aquest espai de benestar. Això et permetrà donar la volta als moments d’emocions negatives.
L’entrenador hauria de tenir molt en compte que, per motivar a la seva tennista, cada vegada que li diu un aspecte de millora li hauria de ressaltar quatre aspectes que ha fet molt bé. A tothom li agrada que li diguin allò que ha de millorar sempre i quan també sàpiga les coses que ha fet bé. En conseqüència, si coneix prou bé a la tennista, el feedback ha de ser continu i tots dos han d’expressar allò que pensen i senten, no només en una sola direcció.
Totes les comunitats saludables i eficaces són conflictives perquè en les relacions hi apareixen conflictes i la manera com els resols són la base d’un clima immillorable per afrontar qualsevol repte.
En aquest autoconeixement compartit seria molt positiu reconèixer les creences interioritzades per la tennista, intentant desaprendre les limitants i substituir-les per potenciadores. Reconèixer, també, totes les que són potenciadores, ja que les creences van lligades directament a les actituds.
Dins de l’autoconeixement seria molt important focalitzar-nos en els punts forts, les competències, les habilitats i allò que li agrada fer, perquè treballant des d’aquest prisme, augmenta la motivació i l’autoestima i, per tant, el rendiment de l’esportista en qualsevol àmbit. Això es pot tenir en compte a l’hora de dur a terme el feedback del partit. Per exemple, deixant anar alguna experiència positiva que hagi assolit en forma de pregunta i que ella pugui pair i interioritzar.
El llenguatge i la comunicació,
eines bàsiques a l’esport i a la vida
Si se sent la protagonista de la seva vida, si gaudeix de tot allò que fa… en definitiva, si és proactiva i intenta assolir els seus reptes sense excuses ni opinions victimistes. Les altres àrees de la vida també són claus en aquest procés de calma i felicitat, com poden ser la parella, la família, els amics o l’oci.
L’entrenador hauria de tenir un pensament sistèmic i intentar crear consciència de les seves preocupacions, que afecten molt directament al seu drive o a la pressió de guanyar, per posar un parell d’exemples. Els músics no fan l’orquestra, sinó que es crea a partir de la interrelació entre ells.
En resum, aprofitar l’entrenador per usar una visió més global de les coses serà molt útil per escollir les paraules adients en aquests moments de crisi durant els partits i saber si ha de parlar d’aspectes tècnics, mentals, emocionals, d’actitud o tan sols escoltar les pors i les angoixes de la tennista.
El llenguatge és bàsic en el lideratge del segle XXI i això determina molt quin serà el meu rendiment sobre la pista i, en definitiva, a la vida.
