Ambició, innovació i incidència. Els tres substantius més adequats per definir Stadium (1911-1930), una revista injustament relegada en l’oblit de la memòria popular. Una sort immerescuda per una capçalera trencadora, agosarada, capaç d’oferir el primer magazín esportiu a Catalunya i resistir la comparació amb els periòdic europeus d’avantguarda. Ningú abans havia cedit tanta importància al contingut gràfic, que en el cas d’Stadium ocupava vuit de les setze pàgines de la revista. Fotògrafs cèlebres, com ara Josep Maria Sagarra o Carlos Pérez de Rozas, hi trobaren la plataforma perfecte per demostrar el seu talent. Amb aquest nou format, els responsables d’Stadium aconseguiren erigir-se en la primera publicació esportiva a nivell català, desbancant El mundo deportivo com a mitjà de referència.
Unes ambicions que es corresponien amb l’alçada dels protagonistes del Consell Editorial. Ricard Cabot, impulsor de la revista i director entre 1911 i 1920, havia adquirit una gran experiència en la redacció de Los Deportes i tindria un paper destacadíssim en la reglamentació de football; Francesc Moxó de Setmenat, gerent i avalador econòmic de la revista, va ser cofundador i president de la Federación de Sociedades Deportivas, així com difusor de molts esports actualment minoritaris; Josep Elias i Juncosa, redactor en cap, segueix essent reconegut com el divulgador esportiu català més important (seva és la coordinació de la Biblioteca Los Sports i molts altres manuals esportius); Narcís Masferrer, director entre 1920 i 1930, és ni més ni menys que el factòtum sobre el qual s’aixeca la premsa esportiva a Catalunya.
Precisament Masferrer, director d’El mundo deportivo, absorbí Stadium a través de l’empresa Editorial Deportiva S.A. A jutjar per l’estreta relació que mantenien en múltiples entitats esportives, podem aventurar-nos que mantenia una amistat estreta amb Cabot i Elias Juncosa. Aquesta fusió corporativa suposa el naixement d’un grup comunicatiu que abasta totes les tendències del periodisme esportiu: des de les cròniques informatives fins al magazín il·lustrat. Des d’aquesta nova posició de poder, i aprofitant els estrets contactes que mantenien amb els partits conservadors (especialment la Lliga Regionalista), els responsables d’Stadium aposta fort per assolir un somni que tardaria setanta anys en cristal·litzar-se: convertir Barcelona en una ciutat olímpica.
Stadium i el somni frustrat d’Elias i Juncosa: Barcelona, ciutat olímpica
Stadium i olimpisme pràcticament són sinònims. De fet, fins els anys 50 únicament es podien considerar “estadis” aquelles instal·lacions esportives que gaudissin d’una pista atlètica, independentment que disposessin de grades. Per altra banda, la revista era l’òrgan oficial de moltes modalitats esportives que ja tenien reconeixement olímpic: el Real Automòbil Club de Barcelona, l’Associació Lawn-Tennis de Barcelona, el Real Moto Club de Catalunya, el Real Polo Jockey Club i la Federació de Societats Esportives. En la portada de cada exemplar apareixia aquest epígraf que, per la seva importància, creiem convenient transcriure íntegrament:
“Stadium… Nombre que conserva toda la nobleza de su abolengo, que evoca los días de oro de las civilizaciones helénica y latina, madres de la cultura universal moderna, y que lleva a nuestra mente una visión fantàstica del estadio ideal de los tiempos actuales, como inmenso recinto formado por el orbe entero, donde se rinde fervoroso culto a los clásicos certámenes atléticos: a la hípica, a las regatas y a los juegos deportivos contemporáneos; donde las antiguas carreras de carros han sido substituídas, gracias a los grandes progresos industriales, por las de bicicletas y las de grandes y pequeños vehículos automóviles que hoy corren triunfadores y veloces, por el mar y por el cielo, acortando distancias, salvando fronteras, brindando al turismo mundial las bellezas natuales y el conocimiento de todos los países”.
El lema “Citius, altius, fortius” no només representava un eslògan esportiu, sinó social. Les guerres mundials encara no havien oxidat els ideals que la modernitat occidental proposava. La contínua superació de la humanitat, mitjançant les innovacions tècniques i la força emancipadora de la cultura, encara era un somni vigent. Stadium participa en aquesta concepció de progrés, basada en la superació física i mental dels homes, que l’olimpisme es proposa abanderar. No oblidem que, regit per aquesta filosofia, Coubertin s’entossudeix a incloure cinc modalitats artístiques (arquitectura, literatura, música, pintura i escultura) en el sí dels Jocs Olímpics, i que malgrat que actualment no comptabilitzin en el palmarès històric, els seus participants també rebien medalles d’or, plata i bronze.
Girar l’esquena a les pràctiques esportives significava, en certa mesura, fer-ho a la mateixa noció de civilització. En aquest context, l’1 d’agost de 1912 Stadium denuncia l’absència de la delegació espanyola en les olimpíades d’Estocolm: “Sirvanos de enseñanza y lección –escriu el rotatiu— para el porvenir y tengamos presente que, por dignidad y amor propio, debe España concurrir a las próximas Olimpiadas sin miedo a los resultados, pues el hecho de participar en ellas es ya una demostración palpable de que en nuestro país no todo son manolas y toreros”. L’esport es concep, segons l’ideal de la revista, com un elevador espiritual.
La redacció d’Stadium aviat pren un paper actiu en la consolidació del moviment olímpic català, i seguidament en la candidatura barcelonina per albergar els Jocs Olimpics de 1924. En una primera fase, Cabot i Elias i Juncosa, que compaginaven les seves tasques periodístiques amb la direcció de facto del Sindicat de Periodistes Esportius, són conscients que no poden secundar l’actitud passiva del Comitè Olímpic Espanyol. L’organització dels Festival Olímpic per part de l’SPE a les instal·lacions del Reial Club de Polo (5 de juliol de 1914) serveix per conscienciar molts dirigents catalans sobre les bondats de l’olimpisme. Una empresa concebuda, desenvolupada i capitanejada per la màxima referència de l’olimpisme català: l’esmentat Josep Elias i Juncosa.
Durant anys, les capçaleres d’Stadium i El mundo deportivo insisteixen en la necessitat de construir un estadi atlètic capaç d’acollir les principals disciplines olímpiques. Es concep la celebració dels Jocs com la millor eina per defensar els beneficis de l’activitat física entre la ciutadania i situar la capital catalana en els estàndards europeus. El 1920, una ambaixada catalana formada per Gamper, Co i Triola, Garcia i Alsina i el mateix Elias i Juncosa, es reuneix amb Coubertin a Ambers per convèncer el pare de l’olimpisme modern sobre les bondats de la capital catalana com a seu dels Jocs. Malauradament, els esforços diplomàtics no són suficients, i París acaba acollint l’edició de 1924. Coubertin no volia abandonar el COI sense presenciar la celebració de les olimpíades a la seva ciutat natal.
Malgrat la decepció, la candidatura no fou completament estèril. Aprofitant la projecció social que tenien els seus mitjans, Masferrer i Elias i Juncosa havien insistit en la necessitat de construir unes instal·lacions que poguessin albergar dignament els previsibles Jocs de 1924. Com a resultat, el 24 de desembre de 1921 s’inaugurà l’Estadi Català, conegut popularment com el Camp de la Foixarda. Atesa la ferotge competència entre la premsa esportiva barcelonina, Stadium acabaria desapareixent el 1930. Malauradament, encara tingué temps per veure com l’Estadi Català, fruit dels seus immensos treballs i gran promesa de l’olimpisme català, queia en l’abandonament i la decadència més absoluts. Molt aviat seria reemplaçat per l’Estadi de Montjuïc (1929), que tardaria més de seixanta anys en venjar-se de la seva mala fortuna.
