Un moment de la coreografia espanyola a Londres 2012.

10 coreografies per explicar la natació artística Clara Basiana, medalla de bronze a Londres 2012, escull i glossa 10 moments definitoris de l'antiga sincronitzada

Les primeres expressions que coneixem del “ballet aquàtic” sorgeixen a l’Anglaterra de finals del segle XIX, però no és fins les primeres competicions internacionals, l’any 1958, que comença a anomenar-se “natació sincronitzada”. Actualment, l’anomenada “natació artística” compta amb un rigorós reglament creat per la Federació Internacional de Natació (FINA), amb el qual les jutges avaluen l’ampli ventall d’habilitats expressives, acrobàtiques i, molt especialment, tècniques de les nedadores a les diferents rutines.

Atenent la gran varietat de propostes de creació, música, moviment, posada en escena, estructura, dificultat, missatge, fil narratiu, etc., que han donat forma a les coreografies, repassem 10 rutines clau per entendre el recorregut d’aquest esport des dels anys 2000 fins avui.

1. Curses, combats i regates (2000)

Els Jocs Olímpics de Sidney 2000 van ser els cinquens en incloure la natació sincronitzada, i els segons en afegir la modalitat d’equip, ja que fins el moment només es disputaven les proves de solo i duet. El Canadà, un país que històricament s’ha caracteritzat per representar conceptes de manera molt gràfica a les seves coreografies, va oferir en la seva rutina d’equip lliure un recorregut pels diferents esports olímpics executant-los un a un dins la piscina. Començant per l’atletisme al compàs del clàssic “Carros de foc”, i seguint per la vela, l’esgrima, el ciclisme…, l’equip representa mitjançant acrobàcies, figures i seqüències de braços fins a 15 disciplines esportives.

2. Representar la por (2003)

Una de les solistes més transgressores i especials a la història de la natació artística és Virginie Dedieu. La nedadora francesa, que no necessita portar pinces perquè encara conserva el reflex prenatal de bloquejar les fosses nassals en contacte amb líquid, és l’única que ha aconseguit desafiar pràcticament totes les solistes russes amb les que s’ha enfrontat a la piscina, des de la seva hegemonia als podis dels 2000 fins avui.

La seva capacitat expressiva es fa explícita al solo lliure del Mundial de Barcelona 2003, on parla del sentiment de la por. Sobre una base musical inquietant ens explica la història d’una dona que escapa d’allò que més l’aterra. Podem veure com s’amaga, com s’arrauleix davant d’aquesta amenaça, i com va narrant les seves emocions amb un treball extraordinari de mobilitat de braços i de peus.

3. Dansa contemporània i percussió (2007)

Hi ha rutines que per la manera que combinen la coreografia amb la posada en escena i la interpretació musical esdevenen una peça d’art. El combo que va presentar Grècia al Mundial de Melbourne 2007 es caracteritza, precisament, per treballar la impressió artística. Durant la coreografia, creada per l’entrenadora Gana Maximova, una de les més creatives i innovadores del món, veiem com la piscina es converteix en un llac d’on emergeixen criatures i nimfes.

L’amalgama de registres que concentra la rutina combinada grega va des de la dansa contemporània, proposant moviments orgànics que estem més acostumades a veure en solos i duets que en equips -és més difícil sincronitzar elements lents que ràpids-, fins a moments de silenci on les pròpies nedadores construeixen la música picant amb les cames sobre la superfície de l’aigua.

4. Trencant esquemes (2007)

Fins els anys noranta, les proves que conformaven la natació sincronitzada eren el solo, el duet i l’equip -vuit nedadores-, però a principis del segle XXI es va introduir també la rutina combinada -deu nedadores- ideada per combinar les tres modalitats anteriors i donar espai a l’espectacularitat. Al cap d’uns anys, l’equip dels Estats Units, que sempre ha sabut entomar aquest darrer repte, planteja una altra forma d’estructurar el combo al Mundial de Melbourne 2007.

A ritme de chill out i amb un banyador de cada color, les estatunidenques proposen un diàleg permanent entre les deu participants que trenca amb el format rígid establert sobre la rutina combinada. Amb aquesta idea, el seu exercici enllaça cada part de solo, duet i equip amb fragments de tres, quatre, cinc o set nedadores aleatòriament, fent que les que no són protagonistes durant un tros creïn dibuixos i efectes de superfície.

5. Viatge a l’espai exterior (2010)

Un dels requisits del World Trophy de Moscou 2010, la competició de la FINA on es permetia nedar amb material d’atrezzo, era que els duets tractessin algun tema relacionat amb el país amfitrió. Amb aquesta premissa, Andrea Fuentes i Ona Carbonell van vestir-se d’astronautes per retre homenatge a l’aviador de la Unió Soviètica Iuri Gagarin, el primer ésser humà en viatjar a l’espai exterior. El treball coreogràfic del duet temàtic que van fer amb Gana Maximova ens transporta a un estat d’ingravidesa permanent des del qual descobrim els planetes, estrelles i forats negres que conformen l’univers.

Triar entre totes les coreografies de duet que ha nedat la selecció espanyola és com quan et pregunten què t’enduries a una illa deserta. Sens dubte, el Flamenco (2012) o el Flamma (2008) de la segona amb la gran Gemma Mengual són interpretacions excel·lents, però aquesta coreografia explica perfectament el potencial de la natació artística com a art escènica. Una característica que la diferencia de la majoria d’esports.

6. La immensitat de l’oceà en una piscina (2012)

La posada en escena definitiva de l’equip lliure d’El mar de la selecció espanyola va ser als Jocs Olímpics de Londres 2012 amb els casquets i els banyadors d’escates platejades del dissenyador Marc Arañó. La coreografia, treballada colze a colze amb Bet Fernández i Anna Tarrés, és una immersió a la vida marina i els seus peixos, dofins, balenes, onades, crancs, petxines… També podem veure els rems d’un vaixell que naufraga i la figura de Neptú, el déu del mar en la mitologia romana, caminant sobre les aigües.

Un dels moments clau d’El mar és l’acrobàcia inicial, que combina l’estructura d’un pont amb un salt que el sobrevola. Ho és per la gran implicació individual de cada nedadora i per l’altíssima dificultat que suposa harmonitzar i sincronitzar velocitat, elasticitat, força i equilibri en un sol element.

7. De Txaikovski a Metallica (2013)

Les arrels occidentals del ballet aquàtic han propiciat que un dels referents musicals més utilitzats a les coreografies sigui la música clàssica. I, dins d’aquest registre, podríem dir que una de les peces que històricament més ha sonat a totes les piscines del planeta ha estat “El llac dels cignes”.

Tampoc Rússia s’ha escapat d’interpretar Txaikovski en diverses de les seves rutines, però no és el cas del seu duet lliure del Mundial de Barcelona 2013, basat en el rock metal de Metallica. A banda de l’excel·lent execució de moviments i sincronització entre nedadores, veiem com l’agressivitat i la fúria de les Svetlanes, Romáshina i Kolesnichenko, irromp a la piscina; mostrant la part més explosiva i dinàmica de la natació artística sobre un registre ben diferent dels paràmetres clàssics.

És interessant fixar-se en qui té la possibilitat de transgredir les dinàmiques establertes: quins països poden accedir als recursos per professionalitzar-se i dedicar el temps d’entrenament que requereix aquest esport -entre 40 i 60 hores setmanals-, i quins compten amb la predisposició favorable de les jutges a l’hora d’avaluar les seves propostes, tant per la seva trajectòria esportiva com per la seva incidència política dins la FINA.

8. Narrar la crua realitat (2015)

La interpretació del duet mixte tècnic d’Itàlia al Mundial de Budapest 2017 amb el tema Crit des de Lampedusa -una de les illes del Mediterrani que rep més persones refugiades del continent africà- planteja un punt d’inflexió en aquesta prova i en el món de la sincronitzada en general. En primer lloc, perquè posa sobre la taula l’horror que es viu a les fronteres de l’Europa fortalesa i, en segon, perquè fa servir l’esport com un altaveu per vehicular un missatge polític.

“És una gran oportunitat per parlar sobre qüestions serioses” explicava el nedador Giorgio Minisini en una entrevista a Inside Synchro, referint-se a al seu paper al Mundial de natació de 2017. Amb aquesta coreografia de l’entrenadora Anastasia Hermakova, ell i la seva companya Manila Flamini van defensar per primera vegada a la història del seu país una medalla d’or.

9. Els valors de l’esport (2019)

Un altre exemple de com l’esport pot canalitzar missatges, més enllà de moviments estèticament interessants, és el solo lliure que va presentar Ona Carbonell al Mundial de Gwangju 2019. La coreografia, creada per la solista de la selecció espanyola i les entrenadores Mayuko Fujiki i Virginie Dedieu, gira entorn al discurs de Nelson Mandela al Laureus World Sport Award de l’any 2000 on parla de la capacitat transformadora de l’esport.

El repte de la solista va ser doble en aquesta ocasió, per emparaular un referent mundial de la lluita antiracista i per atrevir-se a crear una coreografia sobre lletra enlloc de música, assumint el risc d’estructurar tota la rutina en base a les expressions del dirigent sud-africà. Una aposta de gran dificultat, mai plantejada abans, que per la catalana va implicar posar la seva rutina de solo “al màxim nivell tècnic però també humà”.

10. Cossos robòtics (2020)

Una de les màximes de la natació artística és que si un temps després de veure una rutina pots recordar-ne algun element és una gran rutina. Això és exactament el que passa amb l’últim equip lliure dels Estats Units, estrenat el 2019 i consolidat al French Open 2020, amb la coreografia Robot. Una gest de complicitat amb el país amfitrió dels Jocs Olímpics del 2021, capdavanter en la creació de noves tecnologies.

Liderant un equip joveníssim de nedadores, amb 18 anys de mitjana, les entrenadores Andrea Fuentes i Reem Abdalazem han aconseguit crear una rutina molt diferent al que s’ha vist fins ara a les piscines d’arreu, basant els seus moviments en la robòtica. Entre els elements de risc que l’equip incorpora a la coreografia, ens quedem, indiscutiblement, amb l’acrobàcia on la saltadora executa un espagat a l’aire i torna a caure sobre la base sense relliscar ni despentinar-se. Un salt entrenat amb el suport del preparador físic i ex gimnasta olímpic Victor Cano.

Nova revista en paper a la venda. Fes-te sòcia!