Des d’aquella victòria, es pot dir, el projecte esportiu del club es va anar desinflant. Ara no és entre els 14 millors equips de l’estat francès. 10 anys semblen una eternitat. La perspectiva canvia quan recorres a la història i ressegueixes el camí fet pel club de l’Aimé Giral fins acabar alçant el “planxot” més somiat de tots. És llavors quan obres el llibre més granat de la història del rugbi català i veus que els catalans havien guanyat les lligues de 1914, 1921 i 1925 en l’època prèvia a la fusió i constitució de la USAP com a club i les de 1938, 1944 i 1955. Des de llavors res. 54 anys esperant. Totes les victòries prèvies eren en blanc i negre. Una dècada passa a ser molt poc, comparada amb mig segle d’espera.
Des de la final de 1998
L’usapisme no és que esitgués aquests 54 anys amb aspiracions d’endur-se el ‘planxot’. Aquest nom rudimentari és com es coneix l’escut de Brennus, l’espectacular trofeu que requereix de dos forçuts per alçar-se i que reconeix el millor equip francès. De fet la USAP passa ben bé quatre dècades allunyada dels llocs de privilegi tot i que sense abandonar mai la primera divisió. Però el 1998 arriba a la final de la lliga, que estrena un ‘Stade de France’ radiant i nou de trinca. I perd a París amb l’Stade Français.
Per entendre com l’equip de la senyera arriba a la gran final del 1999 cal marcar bé la seqüència que arranca aquell any de Mundial de futbol a França. Cal entendre la figura de Pascal Goze com a president, cal llegir les decisions preses, el creixement competitiu de jugadors de casa i d’altres crescuts a l’acadèmia i cal passar pel mateix escenari, rival i derrota el 2004. Altre cop Paris, Stade Français i pèrdua de la lliga. Però altra vegada una mobilització popular única que reforça el vincle amb el territori de l’equip, la importància de l’ovalada a la Catalunya Nord i les ganes de guanyar en color com ho van fer els usapistes en blanc i negre.
..a la temporada 2009
Tornem al 2009, l’any que sí que va va poder ser. El final feliç del que s’advé un aniversari rodó no vol dir pas que tot anés rodat. Més aviat tot el contrari. L’equip usapista va ser capaç de reunir una plantilla amb bona part de jugadors en el millor moment de les seves carreres, però el que havia de ser el seu guia no ho va poder ser gaires dies de partit. I és que aquella temporada la USAP feia el cop d’efecte de fitxar Dan Carter, el millor mig obertura del moment, guia dels ‘All Blacks’ i qui ha acabat sent un dels millors ‘10’ de la història de l’esport. Carter, però, va tenir la sort en contra i es va lesionar greument, trencant-se el tendó d’Aquil·les en un partit europeu. A les fotos d’honor de la temporada se’l veu empolainat amb americana i corbata. Ha tingut diverses vegades paraules carinyoses per l’equip català. Però no va poder jugar.
Aquell any la USAP va poder acabar líder, per diferència de punts, de la lliga regular. I això volia dir passaport directe a les semifinals de la Lliga francesa. A cada jornada, l’afició s’havia anat esverant més i més i tota la Catalunya Nord va viure aquelles semifinals com una qüestió nacional de primera ordre. El 30 de maig del 2009 a l’estadi Gerland de Lió la USAP va tocar a la porta de la gran final vencent l’equip que li havia negat la glòria en les dues finals modernes. Totalment enfervorida per la seva afició, la USAP, va fer tres assaigs, va poder superar l’Stade, que es va quedar amb només dos.
Una final molt seguida
La gran final es va celebrar el 6 de juny a l’Stade de France, a Saint-Denis. Els seguidors perpinyanesos van abocar-se en massa a donar suport a l’equip. Les 10.500 entrades de què disposava el club van ser clarament insuficients per satisfer la demanda dels aficionats. Fins a 25.000 persones van traslladar-se a la capital francesa i nombroses ciutats de la Catalunya del Nord van instal·lar pantalles gegants per poder seguir l’esdeveniment. Com havia passat en anteriors ocasions, la invasió nord-catalana de la capital va ser sonada i va despertar tot tipus de comentaris a diferents diaris. El ritual de l’afició en els dies grans passa per les grans ‘grillades’ populars a prop de l’estadi i veure aficionats catalans cruspint-se caragols a la brasa al mateix Camp de Mart, als peus de la Torre Eiffel, va ser una de les imatges impagables. Un cop dins l’Stade de France, el fons de l’afició catalana era tot acolorit amb els colors de la sang i l’or.
Un partit travat
La final d’aquell 6 de juny de fa 10 anys va ser de pur rugbi francès, en versió moderna. D’una gran intensitat, en un matx dominat per les davanteres i amb una gran tensió arbitral. Te la pots tornar a mirar i no és un gran partit de rugbi. Clermont era favorit segons els anàlisis, que menystenien la capacitat catalana. I l’equip que entrenava Jacques Brunel –actual seleccionador francès, quasi interí, fins després del Mundial de la tardor– va fer un inici força dolent, com si volgués donar la raó als que renegaven de la presència de l’equip del Rosselló al partit que paral·litza França sencera.
En la crònica del partit que la Penya Usapista La Lleganya podem trobar una bona definició de com va anar el partit:
“Els primers minuts de l’encontre van mostrar una USAP en gran part desorientada, que va cedir l’iniciativa en atac a Clermont, que va mantenir un important setge a la zona de marca catalana. L’envestida occitana trobava una defensa catalana acèrrima i ferotge; el problema els que els Sang i Or no semblaven capaços de jugar en camp contrari, més enllà d’alguna individualitat o un parell de fases de davantera. No és que aquests petits moments permetessin somiar al públic català, però sí que van calmar l’embranzida de Clermont. Però l’ASM no va donar el seu braç a tòrcer, i un estrip causat per la línia de tres quarts en la defensa catalana, va permetre crear la superioritat a l’altre extrem gràcies a la continuïtat de la línia, la precisió de la puntada i la velocitat de Nalaga. Els d’Auvèrnia s’avançaven en el marcador, i el joc català no acabava de brillar suficientment; per acabar-ho d’adobar, les melées no eren “netes” i hi havia molta tensió a les davanteres. Per sort, la resposta a l’electrònic per part catalana no va tardar en aparèixer en forma de drop de Gavin Hume: obrir el marcador és important, encara que Brock James pugés tres punts més de la banca occitana gràcies a una penalitat. A mesura que s’acostava el final del primer temps, el 3 a 10 semblava convertir-se en un mur infranquejable. Però llavors aparegué Jerome Porical, amb una penalitat transformada en el darrer sospir. El 6 a 10 permetia encarar el segon temps amb optimisme.
I, recoi!, no només va ser optimisme. Si els primers quaranta minuts van ser occitans, el segon temps va ser català. La sortida del XV de Perpinyà va ser fulgurant: la continuïtat que no havia aparegut en tota la primera part, apareixia ara. I quatre minuts, només quatre minuts, van ser suficients per desfer la troca: per l’esquerra de l’atac, la mateixa banda per on havia caigut l’assaig de Nalaga, els tres quarts perforen la defensa occitana, Porical (altre cop el jove de Pesillà!) habilita Marty amb una passada just a temps que permet el centre català de travessar la defensa i plantar l’ovalada gairebé sota pals. Amb la transformació, puja un 13 a 10 al marcador que fa embogir els seguidors catalans presents a l’Estadi. Des d’aquest moment, l’USAP continuarà comandant el marcador. Els de Groc ho intentarien, però James no estaria tant encertat a pals com l’immens, immensíssim Jerome. Clermont ho intentà, aconseguí mantenir la diferència a tres punts després d’una penalitat catalana (50’, 16-10; 55’, 16-13). Però poca cosa tenien a fer, ahir: els canvis introduïts des de la banqueta occitana no van tenir els resultats desitjats. Dues penalitats més de l’arriere, en el moment just (62’, 64’) van ser la sentència definitiva. Clermont embogí: jugava al centre del camp com si estigués a menys de cinc metres de la zona de marca; però la defensa catalana va ser efectiva. Intensa. Homèrica. L’ASM no podia fer més de tres fases seguides abans que la defensa catalana els furtés la pilota; arribaven a avançar deu o quinze metres d’una tacada en algun moment, però de seguida perdien l’oval.
I quan passaven tres segons dels vuitanta minuts, l’àrbitre xiulà el final. Deu mil senyeres s’enlairaren cap al cel de París mentre el Castellet embogia. Per tota la Catalunya Nord començava a sonar els clàxons i alguns petards, bestreta d’aquest Sant Joan que és la nostra Festa Nacional, la dels Països Catalans. El Brennus tornava, torna a ser nostre. El planxot torna a portar inscrit el nom dels Arlequins, que és el nom del rugby català i de Catalunya”.
El cercle es tanca
L’emoció que suposava la victòria esperada mig segle era més que evident. La USAP es proclamava campiona del Top 14 per setena vegada a la seva història. Havia conquerit de nou, i després de 54 anys, l’escut de Brennus, conegut com el planxot. L’afició catalana va embogir i els carrers de París i Perpinyà es van omplir de senyeres. La cara més amarga de la final va ser, sens dubte, pel Clermont-Ferrand que, havent disputat deu finals del campionat –les tres últimes, consecutives-, encara no havia aixecat mai el trofeu. L’any següent, en la repetició de la final amb els mateixos rivals i escenari, vencerien la maledicció. La USAP va perdre i Clermont va guanyat.
El festeig del títol va celebrar-se l’endemà, 7 de juny, quan els jugadors van arribar a Perpinyà. A la plaça de la Victòria, davant del Castellet, van aplegar-se més de 10.000 seguidors per homenatjar els herois de París. Entre ells, hi havia el capità de la USAP que va guanyar el títol el 1955, André Sanac. Era una presa de consciència perfecta del que suposava aquella victòria per l’afició rossellonesa. El cercle es tancava.
Jerome Porical: Era 15 i el peu capaç de transformar els cops de càstig. Nascut a Perpinyà, els seus punts van ser claus en els grans partits i era tan estimat que l’afició no entengués que marxés a Stade Français. Va arribar a ser internacional i actualment encara juga, a Beziers.
Nicolas Durand: El mig de melé va arribar a jugar fugaçment amb la selecció francesa. Va marxar el 2010 després de sis anys a Perpinyà.
Jean-Pierre Perez: Jugador de Perpinyà, d’inconfusible melena. La realització televisiva de la final l’immortalitza quan l’àrbitre pita el final amb les mans al cap, d’emoció i incredulitat. Fins el 2016 va ser bastió de la catalanitat de l’equip, fins i tot després del descens. Ara entrena l’equip de promeses.
Guilhem Guirado: el de Ceret és el capità de la selecció francesa i liderarà el discutit XV del Gall al Mundial. Talonador molt polivalent, d’ençà del descens de la USAP va fer carrera al Toló.
