Els ous i la truita Records personals del títol de campió de França de la USAP

Recordo perfectament el primer partit de rugbi que vaig seguir amb interès. La final de la Lliga francesa del 1998. Jugava la USAP, l’equip de Perpinyà i una pancarta replicava a la graderia l’eslògan de la samarreta commemorativa. “Fier d’etre catalan”, deia. Orgullosos de ser catalans. La final la vam perdre però la llavor estava posada. No tenia ni deu anys i a la meva comarca ningú jugava a rugbi. Però a casa, de sempre, hi havia la televisió francesa. D’allà va venir tot. Allà vam trencar els ous que ens havien de permetre acabar fent la truita. A la francesa, clar.

Recordo perfectament el 6 de juny del 2009. Tenia 22 anys. Era, com ara, dies propers a Pentacosta perquè a Mataró hi havia la Fira. Com el 1998, el canal 33 –aquell mític 33 calaix de sastre d’esport i cultura– retransmetia la final de la lliga francesa. Ja havíem anat a Perpinyà en alguna ocasió i ja seguia el rugbi, sobretot els Sis Nacions i Mundials. Un amic que feia anys ens va convocar a un restaurant de mala mort just davant per davant del sarau d’atraccions. La condició que li vaig posar és que no seria a taula fins que hagués acabat el partit.

Va costar que el senyor del bar sintonitzés el 33. Primer ho va fer en una televisió auxiliar. A mesura que els parroquians se l’anaven mirant el va acabar posant primer a una de les dues pantalles grans, després a totes. Recordo estar tremendament nerviós amb cada jugada i fotre un got a terra –guanyant-me encara més “simpatia” del cambrer quan David Marty va fer l’assaig. Recordo un sentiment estrany, com d’alliberament, emoció i eufòria quan va acabar el partit. I la fascinació primerenca d’aquell 1998 quan vaig veure el vetust ‘planxot’ alçat per jugadors ataviats amb els colors de la senyera.

Va ser a posterior que vaig rellegir la història de la USAP, conscient no només dels 54 anys transcorreguts des del darrer Escut de Brennus guanyat sinó, sobretot, de la importància en clau de territori que tenia per l’anomenada Catalunya Nord guanyar, fer-ho a París. No sentir-se menys. Sopar la truita. El documental dels ‘Guerrers de la Losange’ és imprescindible.

2019. Amb l’entitat descendida per segon cop a segona en la seva història després d’un.any nefast, aquest, en el que era el retorn a la lliga més difícil del món és normal que tots plegats vernissem el desè aniversari d’aquell Campionat de França del 2009 d’enyorança i melancolia trista. El que cal, però, és escrutar com en només una dècada es va dilapidar bona part del sustent que s’havia tingut per arribar aquell 6 de juny a París, deixar de buscar-se excuses i enemics i, si cal, amarar-se altre cop de tota aquella trascendència per tornar a començar. Si no hi ha ous, caldrà buscar gallines. I quan els tinguem caldrà estar preparats per batre’ls. Amb els valors d’una entitat que és més que un equip i les seves intermitents victòries.

Tornarem. Oi tant. I ho farem a la manera de tota la història usapista: Sempre Endavant!

Ja tenim aquí la Fosbury 34!