Avui són dos camps de rugbi, però durant dos anys i mig allà no hi va haver presència humana. Els terrenys d’esport actuals van ser aleshores un tàlveg sobre el qual volaven el foc de morter, els obusos, els avions. Cal imaginar que l’estrèpit trobava el seu revers en un espai erm, buit. Durant dos anys i mig va ser terra de ningú. A l’Est, el front republicà havia fixat les seves posicions a la plaça oberta que formaven les facultats de Farmàcia, Medicina i Odontologia. A l’Oest, les tropes franquistes havien quedat establertes per darrere del viaducte de l’actual carretera de La Corunya que salvava la riera de Cantarranas. El mateix viaducte servia de parapet.
Allà el temps es va aturar al novembre de 1936. La Guerra Civil va convertir la Ciutat Universitària de Madrid en un camp de batalla. Els llibres formaven trinxeres i els laboratoris eren posicions de tir, de manera que el projecte en construcció d’una ciutat dedicada al saber va esdevenir una ruïna prematura.
La distància entre els fronts quasi ni superava els 500 metres en el punt de major llunyania: en el tàlveg de Cantarranas, una bossa en terra de ningú entre la Facultat de Medicina i la carretera, un lloc que té ara forma de complex esportiu.
El tàlveg va ser emplenat després de la guerra i Cantarranas és avui el nom dels camps de rugbi situats en aquest espai. Queden a esquena de la Facultat de Ciències de la Informació (construïda els anys 70); són dos terrenys esquitxats de fang, bassals i sorra, dos escenaris per contemplar assaigs i melés des d’un graderia de ciment. Com es pot sospitar que aquest mateix lloc va ser un espai sense vida fa 75 anys? Com és possible que un alumne passi cinc anys sense saber que el terreny que trepitja no hauria de ser trepitjat?
Quan al març de 1939 les tropes franquistes van entrar a Madrid, el fotògraf francès Albert-Louis Deschamps va capturar la imatge que il·lustra aquest article. Sota el viaducte de Cantarranas, per on s’accedeix des de l’Oest al que avui són els camps de rugbi, van aparèixer dos cadàvers en descomposició i tres autobusos atrotinats. Eren les restes intocades dels primers dies de la batalla. Dos cadàvers que ningú havia recollit. Tres autobusos que potser van servir per portar els milicians i brigadistes a la primera línia. La imatge de Deschamps s’assembla a un dibuix arqueològic, pompeià, que hagués capturat el precís instant en què tot va quedar suspès al novembre de 1936.
Des de la grada de Cantarranas, observant l’anar i venir de dos equips enfrontats, escoltant el brunzit de la carretera de La Corunya (avui A-6 Madrid-La Corunya), és molt difícil sospitar que a escassos metres d’aquest escenari hi va haver cossos que es van podrir a l’aire lliure.
Diuen que la història és un cadàver que sempre torna. Així que, amb periòdica insistència, apareixen noves restes d’aquell desastre. Al febrer de 2007 la Universitat Complutense s’havia decidit a executar unes obres de millora als voltants dels camps de rugbi. Però un matí les excavadores van trobar uns ossos. La notícia va aparèixer publicada a Madridiario i mai més es va saber res del tema. Així que, per tal d’esbrinar la datació d’aquelles restes i completar aquest text amb alguna cosa diferent a l’estupor, DIAGONAL es va posar en contacte amb el gabinet de premsa de la Universitat Complutense, que ens va remetre al de la Policia Nacional, la qual, després de confirmar que la seva tasca s’havia limitat a la custòdia de les restes, ens va remetre a l’Institut Anatòmic Forense. Al tancament d’aquest article, esperem la resposta de l’Institut amb la sospita que no hi ha resposta possible. Potser d’aquestes coses només pot parlar qui hi va ser.
Una sospita alimentada pel pare del protagonista de l’última novel·la de Rafael Chirbes: “(…) l’absurd és quedar-te allà a l’espera que la sang t’amari, la teva o la dels altres. Ni tan sols les idees aconsegueixen treure’t això del cap. Algú em dirà que et baralles amb acarnissament perquè saps que defenses una causa justa. No és veritat. D’aquestes coses només es pot parlar amb qui ha estat allà, només qui ha viscut aquesta experiència sap al que em refereixo. (…) Només vosaltres -d’un o altre costat- sabeu del que esteu parlant i menyspreeu la ignorància dels que, com que no hi van estar, no poden saber i parlen d’això i d’allò com lloros, heroisme, moral, abnegació, repeteixen” (En la orilla, 2013, Ed. Anagrama, pàgs. 355-356).
Javier de Frutos / Periódico Diagonal
