Si algú veiés els membres de Hit The Road una freda matinada a París mirant atentament un edifici, els podrien prendre per lladres de bancs. Dels que estudien fins a la sacietat els moviments dels treballadors i arriben a saber si aquell dia s’han aixecat amb el peu esquerre per com porten lligada l’armilla. Potser algú els pot prendre per agents de la policia secreta. Dels que es passen hores mimetitzats amb l’ambient mentre vigilen un possible delinqüent. D’aquests que s’amaguen darrere d’unes ulleres de sol fosques i que dissimulen malament un auricular dins de la gorra del primer equip de beisbol que han trobat.
Res més lluny de la realitat. Són un col·lectiu de parkour que es prepara per a la seva següent incursió. Està tipificat com a delicte però no fan mai mal a ningú. Si els agafen, se’ls emporten a la comissaria, on ja són vells coneguts per altres malifetes a la capital francesa. Però de la mateixa manera que saben que tenen moltes opcions d’entrar a comissaria, també són conscients que al cap de poques hores els deixaran sortir, acomiadant-se fins a la pròxima vegada. Aquesta nit només observen i ho analitzen tot detingudament. Una altra nit serà la indicada per entrar sense fer soroll, fer el què més els agrada i marxar.
El dia a dia de Hit The Road se centra sobretot en l’entrenament físic. El mental també és important però fa tants anys que practiquen aquesta modalitat que saben a la perfecció el què el seu cos és capaç de fer i el què no. Mai cauen. Sempre arriben a posar els peus on la seva ment ha assenyalat amb anterioritat al salt. “Quan fem aquest tipus de sortides, el parkour ens facilita tots els moviments d’infiltració, l’entrenament físic ja el tenim, de la mateixa manera que el tècnic, perquè no són moviments nous, sinó els de sempre. O sigui, nosaltres en el nostre dia a dia entrenem i quan volem infiltrar-nos només ho hem de posar en pràctica. Necessitem ser silenciosos i esprémer al màxim les facetes que hem entrenat abans“, explica Leo, un dels membres del col·lectiu.
Ens fixem en un dels seus curtmetratges d’infiltració. Comencen a ser coneguts més enllà del món del parkour i això és degut, en part, a la seva estada a Txernòbil a més de sorprendre tothom escalant la Torre Eiffel. Aquest cop l’escenari escollit no és tan mític com la ciutat fantasma o el punt més famós de París, però l’objectiu a realitzar és igualment complicat. Van entrar en un estadi en construcció i en un edifici que fa més de quatre anys que està en obres. L’objectiu? Gravar, passar-ho bé, i baixar utilitzant una corda des de la grua més alta de la capital francesa. Sembla fàcil però al darrere hi ha un treball planejat i executat a consciència per evitar cap sorpresa.
Paul, el càmera del grup, explica que en una infiltració com aquesta el més important és el treball de camp previ. “Hem de saber quin material necessitarem, per on entrarem i quines sortides podrem utilitzar en cas que ens descobreixin“. A part, i pensant en el producte cinematogràfic que busquen com a resultat, cal trobar les millors localitzacions per aturar-se i gravar durant la missió. El muntatge final és el resultat de diversos dies de treball. “En accions com la de la Torre Eiffel, tot és més salvatge i malgrat haver estudiat bé prèviament per on hauríem de pujar, un cop allà no pots anar-te’n i tornar un altre dia. Saps que, o acabes, o ja no ho podràs tornar a fer“, se sincera Nico, un altre membre del col·lectiu.
En aquest vídeo, l’objectiu era baixar des d’una grua de 140 metres, però el dia que volien gravar-ho, no anaven vestits com altres dies de gravació i van haver de marxar obligats a tornar en una altra ocasió. Aquesta vegada els van atrapar i se’ls van endur a la comissaria. Allà ja els coneixen i tot i deixar-los lliures, van descobrir que havien aconseguit que hi reforcessin la seguretat. Per això, i pensant en el curtmetratge que havien visualitzat mentalment, es van quedar amb les imatges que tenien i van infiltrar-se en un altre edifici que ja coneixien d’altres nits silencioses. “Aquest edifici porta més de quatre anys en obres i no era la primera vegada que hi entràvem“, admet Clement, el quart membre de Hit The Road. Allà sí que van poder penjar la corda i baixar els setanta metres fins a terra.
Com en les pel·lícules, el vídeo final de gairebé set minuts va ser gravat en diferents dies, fins i tot mesos. La part de la corda els va costar més de quatre hores de gravació ininterrompuda, però això és el que costa buscar la coherència i l’estètica cinematogràfica. Paul se centra molt en aquests aspectes perquè la seva és la ment que ho visualitza tot abans de dur-ho a terme. “Cuidem la narració dels vídeos i busquem crear l’ambient idoni perquè tenim la voluntat cinematogràfica d’anar un pas més enllà que el simple parkour en parcs o edificis abandonats“, comenta.
Vivint del Parkour
El rèdit econòmic no sempre està assegurat i no compten les hores que s’han passat absorbint els hàbits dels treballadors i vigilants. Tampoc tenen apuntat el temps que entrenen. No obstant això, viuen del parkour. Venen les fotografies, els contracten per fer anuncis publicitaris i tampoc tanquen les portes a fer de dobles en pel·lícules d’acció. “El millor d’aquestes autoproduccions és que ens donen el prestigi necessari per destacar i sobretot per augmentar la base de seguidors i acostar-nos a ells“, diu Leo.
Hit The Road, amb els seus curtmetratges i la seva manera d’entendre el parkour, ha aconseguit arribar a joves que no practiquen aquest esport, però que són aficionats a consumir vídeos a la xarxa. “El món del parkour està una mica dividit entre els més puristes i els que volen provar coses noves i explorar nous mètodes. Suposo que no els posem d’acord a tots, però això és el bonic d’una modalitat. Que estigui en continu desenvolupament“, confessa Nico. Els seus curts comporten que augmenti la competitivitat, sempre sana, entre altres grups. S’observen i estan sempre a l’espera de qui aconseguirà sorprendre a la resta amb una nova genialitat.
Al col·lectiu li ha anat bé innovar en la seva manera de transmetre l’afició per la qual viuen. A part d’ajudar a descobrir noves formes d’entendre el parkour, tenen damunt de la taula un projecte que els ha de portar pels racons més mítics i espectaculars del món. “L’expedició que vam fer a Txernòbil va agradar molt i ens encantaria poder repetir el format en llocs que van lligades de la mà de llegendes i històries que sobreviuen al pas del temps“, somia Clement.
Aquest nou repte els faria pujar de nivell. Ja es coneixen París al mil·límetre però anar, per exemple, a un parc abandonat al Japó o descobrir les restes de guerra de Bagdad, comporta una preparació que fins ara no han ni somiat. Al final, però, tot acaba tenint lògica i és que l’impuls que els mou és l’instint. Volen demostrar que tot i la voràgine en què han entrat les nostres vides, el cos humà segueix sent l’arma més poderosa i fiable amb la que poden confiar.
