Salts, escalades i moviments espectaculars que fan del recorregut d’una ciutat una disciplina creativa i esportiva. Amb el cos i l’entorn urbà com a úniques eines, el ‘parkour’ s’ha convertit en una alternativa no només d’oci, sinó d’ús de l’espai.
El parkour, també anomenat ‘art del desplaçament‘, és una disciplina que consisteix en desplaçar-se pel medi urbà superant els obstacles que es presentin en el recorregut (tanques, murs, buit…) de la forma més fluida i eficient possible, i amb les úniques possibilitats del cos humà. Un esport desenvolupat a partir d’una qualitat humana que ens acompanya des de la prehistòria, la capacitat d’adaptar i desenvolupar els nostres moviments d’acord amb les necessitats: pujar arbres, córrer, fugir d’un perill … Aquesta disciplina requereix d’una gran preparació física per realitzar els diferents moviments (salts, passavalles, escalada, etc.), però principalment són necessàries qualitats mentals com la capacitat de concentració, l’autoconeixement o la de superar les pròpies pors.
Els orígens del parkour es situen en el si de l’exèrcit francès durant la guerra d’independència de Vietnam, a partir d’una disciplina desenvolupada per evitar obstacles a la selva. A principis dels ’90, a Lisses, un barri de la perifèria parisenca, el nét d’un d’aquells soldats i els seus amics van aplicar els ensenyaments del mètode al medi urbà. Va començar així una activitat que s’estendria per tot el món.
La pràctica d’aquest esport, així com de molts altres, conviu amb una filosofia que moltes vegades es converteix en un estil de vida. Els seus practicants ho perceben com un art, una forma d’expressió, una filosofia de l’autosuperació, una actitud a contra corrent o un simple esport. Una altra qüestió que hem de tenir en compte és l’ètica que ha d’acompanyar tot bon traceur, o traçador, com es denomina a qui practica aquest esport. Els seus principis són mai molestar la gent o l’entorn, mai posar en perill la seva pròpia vida, i mai competir contra altres persones. Salts espectaculars des d’un terrat a un altre, escalada d’edificis, piruetes en murs, curses per superfícies inversemblants … Un desafiament constant a les lleis de la gravetat. Amb molta probabilitat potser sigui l’esport més econòmic que existeix: roba còmoda, unes bones sabatilles i tota la ciutat per jugar.
Resulta molt significatiu que fos en un suburbi, en una banlieu, on va sorgir el parkour com una alternativa no només d’oci o joc sinó del propi ús de l’espai. Un passeig pel carrer es converteix en la possibilitat d’inventar nous recorreguts i reptes, donant la volta a les mancances urbanístiques a l’utilitzar l’espai públic com a equipament esportiu.
Yamakasi és el grup més famós de parkour, i el que més àmpliament ha difós la seva pràctica, per la seva participació en la pel·lícula de Luc Besson Yamakasi. Els samurais del segle XXI. A més a més, amb el pas dels anys Yamakasi s’ha constituït en una associació, que entre altres activitats s’ha dedicat a crear una federació de parkour i a promoure’l activament entrenant a joves dels barris.
La dimensió pedagògica que transmeten mitjançant l’ensenyament d’aquest esport ha estat molt ben acollit en les barriades (autosuperació i autoestima, autodisciplina, no competició …). Un fet tan reconegut que ha portat fins i tot a que Yamakasi estiguin donant tallers i cursos de parkour per a gent jove a les presons franceses.
La gent de Yamakasi, entre rialles, sol comentar que representen la banlieue en positiu. Són un grup multiètnic que explicita la convivència als barris de gent de cultures i procedències diverses, fomenten l’associacionisme, l’esport, hàbits de vida saludables i tenen sensibilitat amb els conflictes socials dels barris. Uns personatges literalment de pel·lícula.
El parkour comença a estendre’s lentament per tota la geografia europea, i és senzill accedir a les seves acrobàcies i carreres gràcies a les noves tecnologies; es posen a la nostra disposició des d’Internet, pàgines web, fòrums, documentals i, com no, al conegut Youtube.
Aquesta disciplina és una mostra més de l’expressió de subcultures marcadament urbanes, que emergeixen des dels carrers i places de les nostres ciutats. Si es popularitza el parkour no estarà exempt de polèmica, d’una manera similar al graffiti o l’skate. Usos diferenciats de la ciutat, concepcions diferents de l’oci i fins i tot de l’esport… que semblen haver arribat per quedar-se. Saludem i aprenguem de tot allò bo que ha de ensenyar-nos l’arribada de “l’art del desplaçament”.
Diagonal Periódico / Jose Luis F. Casadevante
