Quin és el teu primer contacte amb la natació?
A casa nostra sempre hem jugat a tennis. A Ciutadella hi havia una piscina de 25 metres i hi nedàvem, però sortia de la piscina amb els ulls vermells i el cabell de color verd del producte químic que hi arribava a haver. No hi feia massa activitat. Va ser als 30 anys que la cosa va canviar. Van fer una piscina municipal, coberta, climatitzada, i vaig decidir provar-ho. I des del primer dia que hi vaig entrar ja no li he perdut el fil.
Tu estaves en forma als 30 anys?
Feia tennis i prou. Sempre m’havia agradat molt estar dins l’aigua, i quan anavèm a la platja m’ho passava bé, però quan veia algues ja deia: «Ui, fins allà no hi vaig!». O quan hi havia meduses, que ja no entrava al mar. Ha estat un canvi radical.
Com vas anar a parar a aquesta cala?
Abans no venia mai a aquesta platja, perquè per la gent d’aquí no és habitual. Però està molt a prop de casa i quan vaig començar a entrenar vaig venir aquí. A l’estiu posen unes boies per tancar el pas de les embarcacions i tenim un circuit fet de 400 metres, talment com si fos una piscina gran. Jo no puc fer sortides cada setmana, perquè a vegades és complicat, i aquí ho compenso. He arribat a fer 25 quilòmetres en un dia en aquesta platja!
Per què optes pel mar i no la piscina?
Vaig començar fent un triatló per equips al mar. Em tocava fer uns 750 metres i estava regirada, estava convençuda que no podria. Jo llavors entrenava sempre a la piscina i no tenia més objectius que anar a nedar. Al fer el triatló veia que avançava a gent, majoria d’homes, i que se’m donava bé. A partir d’aquest dia el mar ja va ser la meva segona casa.
Vas començar a nedar en clau competitiva?
Després del triatló per equips vaig mirar d’anar al Campionat d’Espanya d’aigües obertes i vaig fer una primera prova al Canal Olímpic. Vaig fer un campionat estatal en màsters i veure que realment m’anaven bé les curses em va animar a seguir.
Quan t’allunyes de la competició i decideixes fer reptes personals?
El meu primer repte va ser a l’Estret de Gibraltar. És el més conegut i li tenia molt de respecte. Vas d’un país a un altre i són catorze quilòmetres. Tenia molts nervis, perquè no sabia si ho aconseguiria i quan vaig arribar a l’altra riba me’n vaig adonar que allò m’encantava, que ho voldria seguir fent molts cops més. L’Estret el vaig fer amb neoprè i m’ha quedat el cuquet de fer-lo sense portar-lo. És l’única prova que he fet amb neoprè. Abans de fer l’Estret em vaig apuntar a una prova de Marnaton com a entrenament i em van obligar a comprar un neoprè si volia participar-hi. Després de l’Estret de Gibraltar vaig fer el Canal de Menorca i més endavant vaig decidir que podia unir les illes.
Com prepares mentalment els reptes que fas de llarga distància?
El cas de l’Estret de Gibraltar ja va ser curiós. Nosaltres estem acostumats al Mediterrani i allà hi ha una mescla amb l’Atlàntic. Al posar-me a l’aigua vaig al·lucinar amb les algues que hi havia i amb les marees, que són molt més bèsties. Ens miràvem amb un company i tots dos fèiem cara de sorpresa. Era una sensació molt estranya. Visualitzar és molt important. En el repte que faré ara sé que és una de les mancances que tindré. Tinc una foto al fons de pantalla de l’ordinador amb el color de l’aigua que em trobaré al Riu de la Plata, semblant a la xocolata, i això ho he de treballar des d’aquí perquè no m’afecti allà. És molt important la visualització del què et trobaràs en una travessia d’aquestes característiques.
Quan ja hi ets, quan estàs nedant, en què penses?
El que cal pensar de debò ho penso abans. Has de fer un canvi de xip, treure’t tots els pensaments negatius. Els tens abans de la prova, és clar, i n’hi ha molts. Quan tu expliques que faràs una travessia la gent et diu que hi haurà taurons i mil coses més. Quan havia de fer el canal entre Eivissa i Mallorca, que són 85 quilòmetres, van venir uns pescadors i em van explicar que havien trobat dofins prop de la costa de Mallorca amb mossegades molt grans. I quan et diuen això dos dies abans de partir et genera molts dubtes. Però un cop entres a l’aigua, els dubtes marxen. No hi penses més. I si algun moment tens nervis intentes memoritzar el número de telèfon dels caiacs, intentes comptar fins a cent, intentes cantar, encara que no et surti massa res…
Què cantes?
M’agrada molt en Bruce Springsteen o imaginar el meu nebot de deu anys que toca el violí i que li agrada molt cantar. De vegades penso en ell i em dona forces.
Has tingut alguna mala experiència al mar que t’hagi fet replantejar el fet de fer travessies?
He tingut males experiències i he hagut de sortir de l’aigua perquè no hi havia més remei, però quan encara no he posat el peu al vaixell ja sé que ho tornaré a provar. Les pitjors experiències les he viscut amb les meduses. Jo he estat la primera persona que he fet algunes proves i hi ha coses que desconeixia. Aquí al Mediterrani, amb el Canal Eivissa – Mallorca, duia més de vint hores a l’aigua i em vaig trobar meduses que em van començar a picar i em va agafar una obsessió per sortir de l’aigua. El meu company em deia que feia molt que em preparava per allò i que ja portava moltes hores de camí, però les circumstàncies em van fer sortir de l’aigua. Pràcticament vaig agafar una depressió. Mira si estava malament que els meus pares, de 75 i 72 anys, que no volen que faci aquestes coses com tampoc voldria qualsevol altre pare i mare, van intervenir. El meu pare em va dir: «Tita, si ho vols fer, aquest mateix estiu ho has de tornar a repetir». Va ser una situació dura. Venia gent a la botiga i em donava l’enhorabona per haver provat el repte i jo em posava a plorar. Ho vaig passar fatal, però sabia que ho tornaria a fer.
Les pitjors experiències que he viscut al mar han estat amb les meduses. M’he arribat a trobar amb bancs de meduses durant 50 quilòmetres seguits!
Com t’enfrontes a la certesa que hi haurà meduses?
Quan ho vaig tornar a provar vam canviar l’estratègia sortint al capvespre en lloc de la matinada. Ens vam trobar tantes meduses, que per molt que ho digui ningú ho creurà. Havíem preparat una xarxa per posar al vaixell i n’hi havia tantes que pel propi pes em tornaven a venir a mi i va acabar feta malbé. Aquesta vegada va venir amb nosaltres la Selina Moreno, una nedadora que havia fet travessies, i li vaig preguntar com actuar si hi havia meduses i em va dir que m’havia d’aguantar. Quan vaig pujar al vaixell i em vaig estirar per descansar un poc i tenia la meva filla al costat, ella es va despertar amb picor del que jo duia damunt el cos. Es veu que hi ha uns bancs de meduses que sempre hi són i fa anys que els estudien, que pugen i baixen en funció de la llum. En el tercer intent, el bo, ho vam fer amb lluna plena i probablement no van pujar tantes meduses per aquest motiu. Ens hem arribat a trobar taques de meduses de 50 quilòmetres!
Tinc la sensació que heu fet molta feina per conèixer el mar a fons…
Després de topar amb les meduses vam estar a Barcelona amb un investigador, en Josep Maria Gili, que va ser molt atent i ens va estar explicant coses que desconeixíem absolutament. Al Canal Eivissa – Dènia el problema van ser els corrents marítims i per sort no ens vam trobar tantes meduses. Em vaig posar en contacte amb el CSIC i em van ajudar a trobar els dies més apropiats i el recorregut de la travessia.
Teniu marge per triar el millor moment d’una travessia? Disposes d’uns quants dies per fer-la en les millors condicions possibles?
No, normalment estic fent feina el dia abans fins les vuit del vespre i l’endemà al matí hem de marxar perquè hi ha una finestra bona de temps. Et diuen horaris aproximats per tenir corrents més fàcils de superar. El primer any que vaig provar d’unir Eivissa i Dènia teníem una previsió meteorològica molt bona, però vam acabar abandonant perquè el patró del vaixell va rebre un avís per ràdio que la força de les onades creixeria encara més i era impossible avançar. En distàncies tan llargues pots sortir amb una mar absolutament calmada, com un mirall, a mig camí topar-te amb vent, onades i pluja, i arribar de nou amb la mar plana. Preparar una finestra de 48 hores per fer una cosa així és realment complicat.
També depèn del temps que tens diponible per dedicar a la travessia?
Hi ha gent que sí que s’està dues setmanes al lloc, es va aclimatant i prova la millor opció. Jo això no ho puc fer perquè la meva feina està molt enfocada a l’estiu i anem desbordats de feina. Les travessies surten quan surten i ja està. Hem tingut molta sort amb els vaixells, perquè no és fàcil trobar-ne a l’estiu i vam trobar una empresa amb qui podíem anar parlant: «Aquesta setmana no es presenta bé, hauríem d’esperar a la vinent…». Ho vam parlar per tenir reservat un vaixell a la meva disponibilitat quan l’hagués de necessitar.
És evident que el cost econòmic dels reptes no és baix. Heu trobat més resposta o ajudes a mesura que has anat fent cada cop més proeses al mar?
No, és desolador. Vaig sortir al Playground amb un vídeo que es deia «sense patrocinadors» i va tenir tres milions de visites, va ser brutal, però no va sortir res. Són coses que no s’entenen. Sempre dic que el fet de ser dona et limita molt. I l’edat també influeix, perquè si fos un modelet de vint-i-pico anys la cosa seria diferent. Jo tinc molts seguidors, però els tinc d’una altra manera. Tinc companys nedadors que van patrocinats al 100% i poden anar a fer un canal on sigui durant tres setmanes i amb tota l’expedició pagada. Has de pensar que per fer una travessia movem dotze persones, amb perfils com el del metge, dos patrons (perquè no poden navegar més de vuit hores seguides), dos o tres caiaquistes… Com més dies ho allargues, més cost té. El dia abans de partir de Dènia cap a Eivissa el Club Nàutic d’allà ens va deixar un parell de quartos per dormir abans de llançar-me a l’aigua. Vam tenir sort amb això. També hi ha els permisos, el cost dels vaixells, etcètera.
Tu has fet coses úniques. Et planteges reptes que mai abans ningú ha fet i en clau internacional tens un premi a la nedadora d’aigües obertes més perseverant del món. Es fa difícil de pair la situació?
Mira, a en David Meca, que va fer la mateixa travessia amb neoprè uns anys abans, li van fer un programa a Tele5 només perquè havia fet l’aniversari. Jo sóc la primera dona que ho he aconseguit, ho he fet sense neoprè i ni ase ni bèstia. És una situació molt injusta. Jo ho faig perquè em ve de gust, però sap greu. Cala Santandria ara és una platgeta que coneix molta gent i que abans era completament desconeguda. Ve gent de Catalunya i d’altres indrets a nedar aquí, em tenen com a referència.
“Sóc la primera dona que he unit nedant la Península i les Illes i els patrocinadors continuen sense aparèixer. És una situació molt injusta”
Els costos del proper repte també els assumireu vosaltres?
Són les nostre vacances, imagina’t. I no només les nostres. Una cosa que em fa sentir molt orgullosa és que tots els companys que venen d’expedició es paguen la seva part. Jo si puc aconseguir mil euros miro de pagar-los els bitllets d’avió. És molt gros que jo els digui que vull anar a Argentina i que es planifiquin les seves vacances en funció d’això. M’encantaria dir-los que vindran amb les despeses pagades, però com que no és possible, per mi la seva predisposició val moltíssim.
Què t’atreu del repte que faràs a l’Amèrica del Sud, al Riu de la Plata?
He estat diversos cops a Argentina i és un lloc que sempre m’ha agradat molt. Havia fet excursions per muntanya i la Patagònia és una passada. Allà o a Xile són els llocs on viuria si hagués de triar un altre país. Quan vaig saber que es feia la travessia del Riu de la Plata ja em va cridar l’atenció. I ja que he de fer dotze hores d’avió, nedar només 40 quilòmetres es fa curt (riures). Ja que hi sóc, faig l’anada i tornada i així provo un nou repte que no s’ha fet fins ara. He de tenir en compte moltes coses: marees, piranyes, el permís especial que necessito per nedar de nit. Encara falta un any i és cert que ho preparo amb molt de temps. Ho volia fer el desembre però probablement les millors marees seran al gener de 2021.
Com et preparàs durant els propers mesos per fer aquest repte?
Quan algú em diu que té dubtes de fer una travessia li dic que agafi una llibreta i posi els pros i els contres, però que la resposta ha de ser ràpida. I un cop dius que ho faràs, ho has de fer. El meu sistema de planificació passa primer per anunciar el repte, perquè els dubtes sempre apareixen i va bé tenir un compromís ferm. Per acabar fent l’anada i tornada al Riu de la Plata jo faré la Batalla de Rande, a la Ria de Vigo, que són 27 quilòmetres, i que és complicada per a mi. A l’agost aniré a una altra travessia en un llac de Zuric i m’anirà bé perquè nedaré en aigua dolça com també faré a l’Amèrica del Sud. Ara estic entrenant 30-35 quilòmetres setmanals i a partir del mes de març començaré els entrenaments ja de forma regular.
Quants quilòmetres faràs allà?
Al Riu de la Plata surten 85 quilòmetres oficials, però seran molts més, perquè el corrent del riu m’obligarà a sortir fent una diagonal inicial per coincidir amb un nedador d’allà que fa anys que viu a Barcelona i que farà la tornada amb mi. Ell anirà pel seu compte perquè jo ja estaré molt cansada i no crec que puguem nedar junts. Però volem coincidir en el moment que jo hagi fet la meitat del recorregut i ell comenci la travessia clàssica. En total crec que em sortiran al voltant de 100 quilòmetres.
Quin és el teu màxim de quilòmetres?
101,6 quilòmetres. Això ho tinc molt nítid. Cal tenir present que les organitzacions de les travessies són una mica peculiars, perquè sempre compten una línia recta que quan nedes és irreal. Ells segueixen dient que vaig fer 90 quilòmetres entre Dènia i Eivissa però jo tinc el recorregut exacte i me’n surten 101. A Argentina la diferència encara serà més gran, però no m’amoïna. Jo no entrenaré pels quilòmetres, sinó per les hores que em passaré nedant. Tinc clar que hauré d’estar més de 30 hores a l’aigua.
I el cansament? No apareix?
Vas tan cansada que t’hi acostumes. Com que no em dedico a això, tinc clar que cal gaudir dels reptes. I quan acabo una travessia, que estic esgotada, sempre prefereixo anar a fer una cervesa amb els companys que anar a descansar. Potser m’han d’ajudar a treure’m el banyador i el protector que porto al cos, però quan ja estic dutxada i a punt, la cervesa és impagable.
“L’arribada a Eivissa és un dels moments més emocionants que he viscut en la meva vida. És indescriptible”
Quan persegueixes un repte que ja has intentat prèviament, quan estàs arribant, quina sensació tens?
Vaig nedant i vaig plorant. És molt difícil d’explicar, hi has de ser. El moment que tothom veu que ho aconseguiré és màgic. En una travessia, quan faltaven 500 metres per arribar, es van tirar tots a l’aigua per acompanyar-me en el darrer tram. És súper emotiu, una de les coses més emocionants que he viscut en la meva vida. Quan vam arribar a Eivissa, veure l’emoció de tothom, era indescriptible. I en un canal que no s’ha fet mai abans és molt difícil, perquè no saps què et trobaràs. Ara qui el vulgui fer ja li podré explicar que hi ha corrents, quina és la direcció bona, la quantitat de meduses… estratègies per intentar completar la travessia amb més opcions d’èxit.
És viable unir Mallorca i Catalunya?
S’ha fet per relleus i es podria arribar a fer. M’ha passat pel cap més d’una vegada. És viable, però són moltíssimes hores i més de 200 quilòmetres. No crec que ho faci en aquesta vida.
Vas conèixer la Montserrat Tresserras?
Sí, la vaig conèixer a Madrid, quan ja no estava massa bé. Vam estar a casa seva, ens va mostrar els trofeus, ens va dedicar un llibre. La vaig convidar a venir quan feia el Canal de Menorca però la cosa es va torçar. Més endavant li vaig dedicar el Canal entre Dènia i Eivissa. Vaig trobar que era una manera de reconèixer el seu intent, que en el seu temps tenia un mèrit enorme.
És la pionera de les aigües obertes, sens dubte.
Ara hi ha molta gent que diu que neda sense neoprè perquè jo no en porto, i sempre responc que si jo nedo sense neoprè és perquè la Montserrat tampoc el portava. El que ella va fer té moltíssim mèrit. Sense tenir coneixements dels canals, sense GPS, sense conèixer els animals marins a fons…. un mèrit increïble.
L’absència de neoprè t’ha fet patir per la temperatura del cos en alguna travessia?
M’ha passat en la de Rande per culpa de les aturades, ja que anem agrupats en grup dels nedadors. En no estar nedant durant un avituallament, el cos se’m refredava ràpidament. Faig molts entrenaments per acostumar el cos. Ara, en ple hivern, cada setmana vinc aquí a nedar, amb l’aigua a uns 13-14 graus. Una horeta i ja està. No hi ha temps per morir-se de fred. En les travessies que faig l’aigua està força calenta però és cert que el cos passa per diferents fases, perquè són moltes hores dins l’aigua. Però malgrat notar corrents fredes, no he tingut cap impediment per seguir nedant.
Què et porta a mostrat el teu compromís solidari en diverses travessies?
Jo mai he impulsat projectes per recaptar fons, sempre ho he fet per visibilitzar causes. Quan vam fer la travessia entre Dènia i Eivissa vam dur una bandera de la Plataforma Benvinguts Refugiats Menorca per mostrar allò que passa al Mediterrani, on cada dia hi mor gent en una situació humanament incomprensible. L’objectiu és aprofitar el repte per conscienciar a la gent. Jo nedo perquè vull i hi ha molta gent que neda per necessitat i que busca maneres de creuar el mar entre Àfrica i Espanya. El nostre mar té moltes cares.
És un altaveu que la majoria d’esportistes no utilitzen…
Sí, és cert. També he procurat lluitar contra la presència de plàstics al mar, cosa que ara ja fa tothom. Sovint quan vaig a nedar torno amb algun plàstic que trec d’allà. Quan veus com està tot plegat te n’adones que hi ha molta feina a fer.
Què t’imagines de cara al futur? Tens clar que voldràs fer després del repte a Argentina?
Cada vegada me n’adono més que em costa, que tinc una edat. Jo faig entrenaments molt durs per anar cansada. Faig vuit hores de feina en horari partit i ho he de compaginar amb els entrenaments de natació, que de vegades també són unes quantes hores. No és fàcil. És possible que el meu darrer repte gros sigui el del Riu de la Plata. També m’he dit que faré el Canal de la Mànega quan faci 55 anys: però tinc un gran dilema: no sé si el vull fer perquè molta gent vol que el faci o perquè em ve de gust. És un canal mític, sí, però també hi ha molta gent que el fa. Crec que hi ha coses més interessants a fer, especialment les que no s’han fet abans. També hi ha el repte dels set oceans, que òbviament no puc ni plantejar-me per motius econòmics i que esportivament no em genera un al·licient especial. Sí que hi ha la travessia de Japó, que trobo atractiva de fer, pel lloc, però els preus són impossibles.
