Entrevistem el nedador del Baix Llobregat, especialista en reptes d’ultra resistència i posseïdor de dos rècords Guinness
A Alberto Lorente (Viladecans, 1988) l’apassiona la natació. La practica des de ben petit i des de fa sis anys dona sentit a les seves braçades fent reptes solidaris. Posseeix dos Rècords Guinness: nedar 30 hores en una piscina a contracorrent i el de més hores nedant a cegues, rècord que va aconseguir a la Manga del Mar Menor (Múrcia). El 21 de setembre el viladecanenc, es va llençar a l’aigua amb la intenció de nedar durant 24 hores seguides en una piscina circular de tan sols vuit metres de diàmetre, de manera ininterrompuda i en el mateix sentit, com si es tractés d’un dofí o una orca, per fer saber la gran quantitat de cetacis que viuen en captivitat a Espanya i demanar l’abolició dels delfinaris i la llibertat dels cetacis.
El repte s’emmarcava en el projecte “Dofins lliures” de l’associació “Oceans de vida lliure” i sota el lema “Que el seu somriure no t’enganyi“. Malauradament, no va poder completar-lo perquè la piscina es va convertir en un remolí d’aigua després de sis hores nedant en el mateix sentit, fet que el va fer marejar tant que va haver d’abandonar. Hem volgut xerrar amb Lorente sobre reptes solidaris i natació, el que a ell l’apassiona.
Bon dia Alberto, explica’ns com comences a nedar?
L’esport que més he practicat i et diria que l’únic que he practicat ha estat la natació. Vaig començar amb tres anys, des de ben petitó, i fins al dia d’avui sense parar. Fins als 16 o 17 anys, vaig practicar-la federat i a nivell competitiu, però després ho vaig deixar durant uns anys i quan vaig tornar a nedar ho vaig fer d’una forma diferent, intentant fer els meus reptes, les meves bogeries i donant una mica de sentit a les braçades que feia diàriament.
En algun moment, de més jove, et vas veure amb possibilitats de ser nedador d’elit?
Doncs la veritat és que no, hi havia moltíssim nivell. Jo nedava proves de fons i estils, 400 estils i 1.500 metres lliures. Sí que és veritat que jo en proves a nivell català i a nivell espanyol quedava en bones posicions, quedava en un rànquing alt, però mai va ser una cosa que em cridés gaire l’atenció el dir: “anem a lluitar per fer un podi”. Hi havia moltíssima gent de nivell i mai em vaig veure al top.
A part de nedar, a què et dediques?
Jo treballo a TMB, Transports Metropolitans de Barcelona, sóc conductor d’autobús. M’encantaria viure de l’esport, però saps que l’esport té una data de caducitat i llavors jo el practico per gaudir i per intentar ajudar també.
Entreno dues vegades al dia, som quatre a casa, tenim dos fills, però la gran ja va al seu aire i el petit el deixo al col·legi al matí i jo me’n vaig a entrenar un parell o tres d’hores, depèn el dia, depèn la setmana, o època de l’any i de si estic posant més càrrega de quilòmetres o el que sigui. Després a la tarda tinc la sort que dins la meva jornada laboral me’n vaig unes altres dues hores a entrenar. Tinc un servei fix dins de l’empresa i em donen aquesta llibertat que dins de la meva jornada laboral de vuit hores puc dedicar-ne dues a entrenar. Aleshores deixo l’autobús, vaig a nedar i dues hores després el torno a agafar. D’aquesta manera puc entrenar dues vegades al dia, que és el que necessito ara mateix.
Com i per què comencen els reptes?
Vaig començar molt jove amb la meva dona i vaig deixar la natació de banda i quan vaig voler tornar va coincidir que va morir al meu avi de càncer, que la meva cunyada, la germana de la meva dona, també fa coses solidàries amb un projecte que té ella a Andalusia i em van dir que per què no donava sentit als quilòmetres que nedava diàriament i ho aprofitava per fer reptes solidaris.
Vaig començar fent una marató en una piscina i amb aquests 42 quilòmetres ja vam recaptar una xifra important per a una associació, a partir d’aquí vam continuar fent reptes i projectes per donar sentit a les braçades. Fa uns sis anys que vaig començar amb això i faig reptes que em motivin, que em vinguin de gust i sempre per a una causa diferent.
En sis anys ja has aconseguit alguns records Guinness.
Actualment en tinc quatre, el que passa és que he rebutjat els dos obtinguts en aquest últim repte, ‘Que el seu somriure no t’enganyi’, el dels dofins. Tinc el de major nombre d’hores nedant a contracorrent, el de major nombre de quilòmetres nedats a cegues i després, en aquest últim projecte en què jo volia batre el de major nombre d’hores i quilòmetres nedant en cercle, vaig fer sis hores i ja ho podia haver registrat tal com em va dir la institució de World Rècords, però jo tenia el repte de fer-ne 24 i per a mi fer-ne sis no és suficient. Sóc tossut i l’he rebutjat, ho hem posposat i veurem si es pot tornar a intentar.
Sí que és cert que els Rècords Guinness són una recompensa a tantes hores de sacrifici. No només el sacrifici personal esportiu, és a dir, tantes hores d’entrenament, sinó també el sacrifici que fem a casa, perquè jo inverteixo molt temps en la meva preparació i em falten hores al final del dia. Les resto d’hores de son, que no hauria de fer-ho, perquè el descans és primordial per fer tot això, però o les trec d’allà o no puc treure-les d’enlloc més. Quan miro alguns vídeos o els diplomes del Rècord Guinness que tinc a casa sí que és xulo i t’omple, però si ho posés en una balança… no ho sé.
Quan et llences a l’aigua per fer un repte, per a qui o per què nedes?
A cada repte intento ajudar i donar visibilitat a algun col·lectiu. En aquest darrer cas, que ha estat nedar en cercle en aquesta piscina de dimensions tan petites, volíem fer saber la xifra elevada de cetacis que hi ha en captivitat a Espanya. Quan vam fer la volta a Mallorca vam voler fer el símil d’abraçar l’illa, d’abraçar la vida en un projecte per recaptar fons contra el càncer infantil. Quan vam començar amb tot això el meu equip i jo vam fundar el projecte ‘Un reto, una vida’ i és això mateix, a cada repte, una ajuda diferent per a donar-los visibilitat.
Aquest últim repte se’t va acudir quan vas estar vuit mesos gairebé sense sortir de casa. Què et va passar i per què vas decidir centrar-te la llibertat dels cetacis?
El setembre de l’any passat vaig tenir una operació al pit que semblava molt senzilla. Em va sortir una protuberància al pit, que cada vegada es feia més gran, era un lipoma, i el metge em va dir que s’havia d’extirpar i que millor treure’l en aquell moment perquè serien quatre punts i no al cap d’un any perquè seria més complicat. Vaig entrar a quiròfan, havia de ser una operació senzilla, però es va infectar. No sé on ni en quin moment, no sé si al quiròfan o perquè vaig començar a nedar massa aviat. El cas és que se’m va infectar amb un bacteri i es va complicar. Vaig estar deu mesos de baixa i uns vuit mesos tancat a casa, fent el just i necessari perquè es podia tornar a infectar si suava o em ficava a la banyera, per exemple.
Llavors, vaig sentir en primera persona, jo que soc super actiu, el fet d’estar tancat a casa. La meva salut mental, t’asseguro que estava a punt de petar i vaig dir-me que la propera vegada que em llancés a l’aigua seria per un projecte relacionat amb el món aquàtic i un dia, mirant les xarxes socials vaig veure una cosa que em va cridar l’atenció: “Espanya és el país en què hi ha major nombre de cetacis en captivitat”. Em van aparèixer vídeos de dofins nedant en cercles i vaig saber que ja tenia la causa i vaig dir-me: som-hi! Se’m va acudir durant aquesta baixa mèdica, aquesta captivitat, entre cometes, que em va tocar viure i és el que he intentat transmetre a la gent i que ha tingut moltíssima visibilitat, l’associació ‘Oceans de vida lliure’ ha tingut moltíssima visibilitat. Vam intentar simular com viuen aquests animals, nedant en cercles en una piscina tan petita durant tant temps. Viuen tancats en presons que acaben sent entreteniment per a la gent.
No vas poder completar les 24 hores que t’havies marcat, què va passar?
Aquesta vegada no he pogut acabar, no estic acostumat a haver d’apagar un cronòmetre i la veritat és que he estat un parell de dies mentalment enfonsat en un pou, t’ho dic així de clar, perquè, esportivament parlant, és un pal, però després sí que comences a pensar una miqueta en fred i t’adones que hem aconseguit donar molta visibilitat a la causa.
Crec que vaig infravalorar una mica les característiques dimensionals de la piscina. Jo sabia que era una piscina molt petita, vam voler fer-ho allà perquè creiem que era el lloc perfecte, tant la piscina com el lloc, al costat dels penya-segats, al costat de la platja, perquè la gent veiés en aquestes imatges aèries la diferència que hi ha entre nedar en un lloc tancat i nedar en llibertat. Però, ostres, es va crear un corrent circular a la piscina perquè jo tota l’estona nedava en cercles i en el mateix sentit, no podia canviar de sentit, era una de les regles que posava el Guinness. Llavors, quan parava, perquè nosaltres teníem establerts uns temps d’aturada, l’aigua de la piscina continuava donant voltes, m’arrossegava i em vaig marejar molt. Vam intentar salvar-ho com en altres situacions com quan vaig nedar a cegues, que també vaig començar a vomitar de seguida. Vam intentar-ho salvar amb biodramina, però passava que biodramina que entrava, biodramina que sortia.
El meu equip va anar a una farmàcia de guàrdia intentant buscar un altre medicament, el Primperan, però passava el mateix: entrava i sortia. Llavors, el meu equip, –que és el que pensa en aquests moments, perquè jo no penso perquè canvio el xip totalment- em va dir que no quedaven dues hores, sinó 18 i només en duia sis. Em van recomanar deixar-ho córrer i tornar-ho a provar més endavant perquè la visibilitat ja estava feta, que era l’important. Sort que els tinc a ells, que pensen per mi en molts d’aquests moments.
Alberto Lorente: “L’aigua de la piscina m’arrossegava i em vaig marejar molt”
View this post on Instagram
En ser una piscina petita i de poca profunditat es va formar un remolí?
Exacte, de veritat que sí. Jo havia entrenat en aquesta piscina, però segurament menys hores de les necessàries perquè és la piscina del restaurant el Mirador de Cala Morisca (Garraf) i com que és un restaurant no em podia presentar allà a entrenar en horari de serveis. Ara em menjo el cap i penso si he entrenat prou hores en aquesta piscina, però prefereixo no donar-hi més voltes ja. Sí que és veritat que si hagués estat una piscina més gran i amb més profunditat hagués aconseguit completar les 24 hores, però el fet que el repte fos més senzill podria haver fet minvar la repercussió mediàtica.
Et poso un exemple, l’orca que porta tants anys en captivitat fa 7 metres i la piscina on la tenen en fa 13, mesura menys del doble que l’orca, imagina’t que petita és la piscina. Aleshores crec que la piscina del restaurant a mi no m’ha beneficiat esportivament parlant, però penso que era la millor per a fer aquest símil comparatiu.
View this post on Instagram
Tu mateix has dit que portes el teu cos al límit: marejos, vòmits, temperatura corporal baixa i fins i tot febre després dels reptes. Com assumeixes això de portar el cos al límit?
A qui no els compensa és als que tinc a casa (riu). Sempre em pregunten quin dia ho he passat pitjor i va ser al repte de les 30 hores nedant a contracorrent. El rècord Guinness estava en 25 hores i l’adjudicador era allà, per tant, jo perfectament a les 25 hores i 2 minuts podria haver dit: “fins aquí, ja tinc el rècord”, però em vaig marcar 30 hores i a les 28 hores i mitja vaig convulsionar i em va haver d’atendre el servei preventiu de Creu Roja i vaig acabar a l’hospital amb cinc ampolles de sèrum. Aquest va ser, crec, el moment més crític que ha passat en qualsevol repte. Però en tots els reptes has de portar el cos al límit, si no, no seria un rècord Guinness. Ho faig perquè la gent vegi la dificultat que hi ha en cada repte, perquè a vegades la gent no ho sap. Portar el cos al límit s’entrena i són molts anys d’entrenar-ho i la família és qui ho passa pitjor perquè veuen que no hi ha cap necessitat, però és que si no arribes a aquest límit… qualsevol persona podria fer-ho.
Un membre del meu equip em va dir l’altre dia que el que faig és inhumà, m’ho deia per aquest últim repte i em repetia que si no ho havia aconseguit no m’havia de crucificar, que no passava absolutament res. La família, com deia, no ho veu necessari, però jo sé que el nivell dels reptes ho requereix.
Has nedat molt en aigües obertes, què és el més estrany que has trobat?
En una de les travessies que vaig fer de Lanzarote a Fuerteventura em va aparèixer una tintorera d’un metre i mig i fa impressió, però bé, al mar hi ha vida i és normal que t’apareguin coses. L’any passat fent la volta a Mallorca esperàvem que apareguessin, com dic sempre, més “amics” per gaudir de nedar perquè qui està dins l’aigua també gaudeix en aquest moment i no vam tenir sort. Van aparèixer dues tonyines que em van causar molta impressió perquè van pujar molt de sobte cap amunt i van aparèixer quan estava sol a l’aigua perquè el palista que m’acompanyava havia pujat al vaixell. Depèn del moment en què apareix l’animal sí que és veritat que et fa impressió, però com a nedador i amant de la mar sempre s’agraeix tenir companyia, tenir a algú amb qui nedar, el típic peix lluna… aquestes coses sí que es veuen.
Cada vegada s’acosten més a la costa i cada vegada se’n veuen més. És molt bonic poder gaudir dins l’aigua d’aquesta mena d’animals. El que fa més por o respecte són les meduses, per molt ben preparat que vagis, jo vaig amb neoprè o crema anti medusa, sempre és incòmode estar envoltat de meduses i a vegades entres en bancs de meduses tan grans que val més la pena pujar al vaixell, esperar una mica o fins i tot a avançar una mica i tornar a l’aigua 200 metres més enllà.
Gairebé tot el que m’he trobat ha estat bé, al cap de Creus vaig veure una aleta súper gran i de primeres em vaig espantar, però va resultar ser un peix lluna espectacular, gran com un llit de matrimoni. És pura màgia nedar al costat d’aquests animals perquè van súper a poc a poc, et pots acostar i no fan cap mena d’interacció, sinó que ells continuen surant a l’aigua i és de les millors companyies que he tingut dins l’aigua.
Alberto Lorente: “El que fa més por són les meduses”
Insisteixo en la renúncia als Rècord Guinness que et volien donar ara pel repte dels cetacis. Tu vols pel pastís sencer, les molles no et serveixen.
Soc així de tossut, amb el repte de les 30 hores em va passar el mateix. Vaig començar a convulsionar a les 28 hores i mitja i vaig haver de tirar-me l’aigua per completar les 30. Em vaig arriscar? Sí, però soc així, doncs ara igual. Nosaltres vam rebre un comunicat que dia que no hi havia cap registre establert fins a la data de nedar en cercle i que podia registrar aquestes sis hores que jo havia fet. Podia registrar tant el nombre d’hores com el nombre de quilòmetres. Estava tot gravat per un equip extern d’enregistrament que després és un disc dur que s’emporten i han de verificar que no hi ha cap tall de frame, són coses que exigeixen. Però per a mi sis hores nedant és el que faig cada dia entrenant.
Per a mi no és motiu d’orgull obtenir un altre diploma, jo no volia que la notícia fos aquesta, jo volia que la notícia fos que m’havia llençat a una piscina tan petita per donar-li visibilitat a aquest problema que és realment com estan vivint aquests animals durant tants anys. De moment ho hem deixat aparcat i veurem quan se’ns acudeix tornar a intentar-ho.
Serà en una altra piscina o a la mateixa?
Et diria que en una altra piscina, ens han arribat missatges d’un munt de gent dient que saben de piscines on es podria fer el repte.
He llegit que t’has plantejat unir les Illes Canàries nedant.
Tinc una amistat a les Canàries d’un cop que vam anar a nedar a una plataforma oceànica, vaig provar de ser el primer nedador a intentar arribar a una plataforma, rodejar-la i tornar. Ho vaig intentar fa uns anys i allà vam conèixer en Carmelo, que va morir, i se’m va quedar aquesta espineta clavada d’intentar unir les Canàries, ningú ho ha fet fins ara. És cert que hi ha alguns encreuaments llargs i complicats pel tema dels corrents i està una mica a l’aire, no ho sé.
Hauríem de mirar les distàncies, els corrents, l’època de l’any i sobretot el suport logístic dins de l’aigua que és súper important. Una vegada vaig intentar anar de Mallorca a Barcelona i a la segona matinada vam haver de fer mitja volta per la força de la mar. El suport i la logística dins de l’aigua és súper important i sempre és millor que sobrin vaixells a què en faltin.
Tinc molts projectes al cap que m’atreuen perquè m’agraden, perquè m’encanta nedar i jo em tiro a l’aigua demà mateix on sigui, però és veritat que cal asseure’s a mirar-ho tot súper bé perquè són complicats, no és fàcil. I no puc estar fallant reptes perquè a mi em cobra factura això i prefereixo anar sobre segur.
Qui t’acompanya quan fas els reptes?
Depèn del repte hi pot haver una logística més fàcil o més complicada. Aquest repte d’ara a la piscina del Garraf era fàcil, hi havia una persona que s’encarregava de l’equip d’enregistrament, una persona que s’encarregava del tema dels cronòmetres, després sempre hi ha contractat un servei mèdic preventiu, perquè poden ser només vòmits, però quan portes ja 25 hores nedant es pot entrar en hipotèrmia i s’ha de tenir en compte.
Quan vam fer la volta a Mallorca va ser fàcil perquè sempre estàvem vorejant l’illa, estàs a prop de terra i si passa alguna cosa pots fondejar, t’acostes i em porten a qualsevol lloc. Però en trajectes d’encreuament tan llargs cal un veler, s’han de tenir en compte les característiques del veler, si portem una embarcació o dues, quants mariners, patrons, gent que prepara el menjar… són moltes coses.
A part d’aquest de les Canàries hi ha algun repte que et faci especial il·lusió?
N’hi ha un que em fa molta il·lusió, ja l’ha fet més gent, però no m’importa no ser pioner en alguna cosa. Sí que és veritat que m’agrada fer coses que no hagi fet ningú, però hi ha gent que ha unit els cinc continents nedant i això és una cosa que m’encantaria fer. És una cosa que des de fa anys… ostres, m’encantaria fer quatre encreuaments i unir els cinc continents. Fins i tot, potser podria esperar que el meu fill de cinc anys creixi i fer-ho plegats. Seria el meu somni anar complint coses així, quan ets pare de família t’agrada que els fills participin amb tu en aquestes coses i que vegin l’emoció que hi ha als reptes i tot el que hi ha darrere, que no és només llençar-se a l’aigua.
Alberto Lorente: “M’encantaria unir els cinc continents nedant”
Si algú et vol felicitar en quin autobús ha de pujar per poder fer-ho?
Jo estic al D50, tinc servei fix al D50, la D de Diagonal, D50. Ja porto aquí tres anys i estic molt a gust. Cada tarda recorro Barcelona de punta a punta, pot acompanyar-me qui vulgui. Ja m’han reconegut un parell de persones aquests dies quan han pujat a l’autobús.
Aquest cap de setmana hem estat desconnectant en un hotel i em va reconèixer una noia i li vaig proposar de nedar junts una estona i va quedar súper contenta, súper agraïda. Aquesta és la cara positiva de les xarxes socials, conèixer gent a qui li agrada el que fas i poder compartir-ho amb ells.
Tu a les xarxes no enganyes eh… @elhombredelasaguas.
Fàcil, eh… Has vist? Cal posar-ho fàcil (riu). S’ha d’optar per una cosa fàcil, una cosa sonora i que sigui atractiva: @elhombredelasaguas.
Imatges cedides per l’equip d’Alberto Lorente
