Les crítiques que avui rep l’esport per sectors de l’esquerra no es corresponen amb la trajectòria històrica que molts d’aquests moviments van imprimir a inicis del segle XX.
Quan a finals del segle XIX (1896) es van tornar a celebrar Jocs Olímpics per obstinació de l’aristòcrata Pierre de Coubertin, es va fer amb una idea d’exaltació de l’individu impregnat per un darwinisme social molt del gust d’algunes capes de la societat de l’època. No obstant això, no tot en l’esport va ser aquesta exaltació de la virilitat i el poder.
La salut, la bona forma física o l’eugenèsia com un model de regeneració i de perfeccionament de l’ésser humà (i no de la raça com van desvirtuar alguns darwinistes socials i van portar a l’extrem els nazis) va formar part també del conjunt de les idees socialistes. Són molts els casos que ens sorprenen en aquesta història de l’esport vinculat al món socialista.
Societats esportives
Al setembre de 1914 els socialistes madrilenys, gràcies a l’impuls d’unes incipients Joventuts Socialistes, funden la Societat Esportiva Obrera. Volien portar a terme una renovació social i una dignificació dels costums dels treballadors joves. Aquest tipus de societats van començar a influir en altres agrupacions de l’estat espanyol. Entre 1923 i 1931 sorgeixen societats obreres esportives a Madrid, Eibar, Guadalajara, Valladolid i Barcelona. En aquest període es va desenvolupar a Madrid l’Agrupació Esportiva Natura i es va provar de formar una Federació Nacional d’Educació Física Obrera. Natura va existir fins al 1929, any en què es va refundar creant seccions de futbol, atletisme i excursionisme.
Amb la República recentment proclamada, els socialistes van intentar fins i tot la formació d’una lliga de futbol independent de l’oficial. A Madrid, els treballadors de la construcció del barri de Cuatro Caminos van protagonitzar innombrables vagues. En aquest barri hi havia estat inaugurat el 1924 l’estadi Metropolità, camp de l’Athletic Club de Madrid. La seva massa social eren molts d’aquests treballadors conscienciats i militants de les organitzacions obreres socialistes i anarquistes.
Quan el 1936 es produeix el cop d’Estat contra la República i Madrid roman lleial, l’Athletic Club de Madrid és intervingut per socis militants del Front Popular, entre ells José Joaquín Sanchís Zabalza. Molts jugadors de l’Athletic de Madrid van combatre als fronts de guerra defensant la República.
Les olimpíades obreres
Els moviments que es van produir a Espanya estan d’acord amb el moviment internacional. El 1913 havia sorgit a Gant la Internacional Esportiva Obrera, de curta existència per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. El 1920 es va reprendre la idea i va sorgir la Federació Internacional Obrera per a l’Esport i el Fitness, que el 1927 es va refundar com Internacional Esportiva Obrera Socialista, que va promoure la celebració de les olimpíades obreres i de l’Olimpíada Popular de Barcelona, que no va arribar a celebrar-se. Però la ruptura del moviment obrer després de la Revolució Russa també es va notar en l’esport.
La Internacional Esportiva Obrera Socialista tenia el seu rival en la Sportintern, que va celebrar al llarg de la seva existència fins a tres “espartaquiades”. A excepció de les Olimpíades de Txecoslovàquia (1921), no reconegudes com obreres en no estar recolzades per la Internacional, o la Espartaquiada de Moscou (1928), es van celebrar tres olimpíades obreres: Frankfurt (1925), Viena (1931) i Anvers ( 1937). En esclatar la Guerra Civil va fracassar l’organització de l’Olimpíada Popular de Barcelona.
Julián Vadillo / Diagonal Periódico
