«Per a un Brasil millor desitjo pau, seguretat i algú que ens torni l’alegria. Jo vaig escollir viure al Brasil, i vull un Brasil millor per a tothom!», va tuitar fa uns quants dies Ronaldinho, que va acompanyar el missatge amb una samarreta groga i el dorsal 17. Un text similar i altre cop el número 17 apareixien en una publicació a Instagram de Rivaldo. D’altra banda, les fotografies de la selecció brasilera de voleibol després de la victòria contra França a la Copa del Món també permetien veure dos jugadors, Wallace i Mauricio, fent la xifra amb les dues mans. I és que el número 17 no havia generat mai tanta expectació, al Brasil. I no perquè sigui el dorsal d’un mite que hagi de penjar de les parets d’un pavelló o un estadi, no: 17 és el número de candidat de Jair Bolsonaro, obertament homòfob, racista, classista i misogin i guanyador de les presidencials del país sud-americà.
Aquests tres són només alguns exemples d’esportistes brasilers que s’han posicionat a favor de Bolsonaro aquestes darreres setmanes. Però n’hi ha més: des del campió del món de Fórmula 1 Emerson Fittipaldi fins al futbolista del Tottenham Lucas Moura o l’excapità de la selecció Cafú. Neymar i Gabriel Jesús, per la seva banda, no s’han mullat directament, però sí que han posat un m’agrada en una publicació d’un excompany seu al Santos i Palmeiras, Alan Patrick, en la qual donava suport al candidat de l’extrema dreta.
Però no tots els esportistes brasilers opinen igual, i fins i tot companys de professió han alçat la veu. Un d’ells és Juninho Pernambucano, guanyador de set lligues franceses i diversos títols internacionals amb la selecció, que, en una entrevista a El País, ha manifestat que no entén que hi hagi jugadors brasilers de dretes. «Venim de baix, som poble. Com ens podem posar de la seva banda? Com pot ser que es doni suport a Bolsonaro?», afirma. I és que cal no oblidar que una gran part de les estrelles del futbol carioca —de fet, quasi totes les que han donat suport a Bolsonaro— tenen els seus orígens en les faveles, en un entorn amb pocs recursos, i Ronaldinho o Rivaldo tenen avantpassats amb orígens africans, precisament objectiu del polític de l’extrema dreta.
El problema recau, però, en la percepció que els futbolistes tenen de les tasques que s’esperen d’un president. Rivaldo ha declarat que l’homofòbia, el masclisme, el racisme i el feminisme són valors que s’aprenen a casa i a l’escola, i que si es vota «és per escollir un president, no un pare». De manera semblant s’ha expressat Lucas Moura, que ha afirmat que, si Bolsonaro fos racista, seria a la presó. Alan Patrick s’ha alineat amb Rivaldo, i ha dit que els veritables problemes del Brasil són la «crisi econòmica, l’atur, la violència, la salut, l’educació i la corrupció», i que el que es necessita és un president que resolgui els problemes del país i no que ensenyi valors.
Un fenomen que a Europa no és habitual
El suport del món de l’esport a l’extrema dreta no és habitual, però sí que en podem trobar casos a Europa. El més conegut a l’estat espanyol és el del president de la Lliga, Javier Tebas, que afirma que «si extrema dreta és defensar la unitat d’Espanya, la vida i un sentit catòlic de la vida, jo soc en aquest grup, i segueixo defensant el mateix». Tebas també ha arribat a assegurar que «de vegades» troba a faltar un Le Pen «a l’espanyola», i ha reconegut el seu passat com a militant de Fuerza Nueva.
A França, Pierre Lartigue, guanyador del Dakar del 1994 al 1996, ha mostrat obertament el seu suport al Front Nacional de Marie Le Pen com a arma per lluitar contra els «estrangers que es beneficien del sistema». L’atleta suís Pascal Mancini, per la seva banda, va veure com la federació del seu país li impedia participar en els campionats d’Europa que van tenir lloc aquest agost per la seva relació amb partits d’extrema dreta, una cosa que no amaga. De fet, quan França va guanyar el darrer campionat del món va compartir un vídeo on es podia veure un grup de simis.
D’altra banda, el Moviment 5 Estrelles, d’Itàlia, ha omplert les seves llistes amb esportistes. En són exemples el velerista Andrea Mura, l’exnedador i campió olímpic a Sydney Domenico Fioravanti i l’entrenador de futbol Zdenek Zeman. També són conegudes les relacions de l’extrema dreta amb equips i jugadors de futbol com Paolo Di Canio, per exemple.
El darrer Mundial de futbol va viure amb polèmica les celebracions amb reminiscències feixistes dels jugadors croats. En la mateixa línia, els Jocs Olímpics de Londres 2012 van viure dos episodis: el Comitè Olímpic grec va expulsar-ne l’atleta de triple salt Paraskevi Papachristou per haver escrit al seu compte de Twitter comentaris contra els immigrants africans, i el comitè alemany va fer fora l’atleta Nadja Drygalla per la seva relació amb Michael Fischer, un reconegut integrant d’un grup neonazi del nord d’Alemanya.
Sigui com sigui, és innegable la influència que els esportistes tenen sobre l’afició, i com poden fer-ne ús. Però no sempre accepten aquesta capacitat: l’estrella de l’NBA Charles Barkley va declarar en una ocasió que «no se’l pagava per ser un model», i que «els pares haurien de ser models». Barkley no es considerava particularment virtuós com a persona, però va dir que estava ben preparat per «provocar estralls en una pista de bàsquet».
Influència, voluntat i poder: tres conceptes que es troben i que l’extrema dreta mira d’aprofitar per tombar les reticències de l’opinió pública i arribar a més gent. De moment, almenys a Europa, no se n’acaben de sortir.
