42,195 és una de les xifres més mítiques de l’esport. 42 quilòmetres i 195 metres és la distància que va recórrer Fidipides entre Marató i Atenes per anunciar la victòria militar sobre l’exèrcit persa i que cada quatre anys corren els atletes en la darrera prova del programa olímpic.
La xifra, establerta oficialment el 1921 per la IAAF, té el seu origen modern en els Jocs de Londres de 1908, quan es va haver d’allargar la distància de 40 quilòmetres (la referència aproximada entre Marató i Atenes i que va servir per disputar la primera marató olímpic el 1896) fins als 42,195 per tal de començar la prova des del Castell de Windsor, la residència del Príncep de Gal·les i de la Reina d’Anglaterra, i acabar just al centre de l’estadi, davant la tribuna reial, en la dramàtica arribada de Dorando Pietri tan ben explicada a La Fosbury pels companys d’Històries d’Europa. En definitiva, una distància estranya, llegendària i… monàrquica.
108 anys més tard de la desqualificació de Pietri, aquest diumenge Londres ha acollit de nou una de les maratons més concorregudes i de més prestigi del món: Chicago, Berlín, París, Nova York i la capital anglesa són en ple 2016 l’equivalent als 5 monuments de les clàssiques ciclistes. D’entre totes elles, la fama de ràpida se l’endú Berlín, que s’ha anat guanyant un espai entre les grans maratons els darrers anys fins a desplaçar Boston dels llocs d’honor gràcies als registres estratosfèrics obtinguts pels atletes africans als carrers de la capital alemanya.
La preciosa arribada plena de públic davant del Palau de Buckingham va viure ahir una actuació memorable d’un atleta fenomenal, Eliud Kipchoge, que va registrar la segona marató més ràpida de la història amb un temps de 2 hores 3 minuts i 5 segons, a només 8 segons d’igualar el rècord del món.
Kipchoge és un atleta amb cara de veterà (ja la tenia el 2003, quan es va proclamar campió del món dels 5.000 metres llisos amb 18 anys) que va córrer la seva primera marató el 2013 a Hamburg, amb victòria i un registre increïble de 2:05:30. Des de llavors s’ha consolidat com un dels homes forts de la distància, amb triomfs de prestigi a Rotterdam, Chicago, Berlín o Londres per partida doble. Ahir, un parell de minuts després de travessar la línia de meta, semblava fresc com una rosa: Kipchoge batrà el rècord del món i ho farà aviat.
Un altre kenià, Stanley Biwott, també va aconseguir la bestiesa de córrer per sota els 2:04:00, la barrera impossible que va trencar el mite Haile Gebrselassie l’any 2008 per primera vegada. Vivim l’edat d’or de les maratons, per nombre de participants en les modalitats populars, per l’increment de la participació femenina en la distància (ahir, registres discrets per a les vencedores de Londres) i per les marques estratosfèriques dels atletes africans. Amb Kipchoge i Biwott ja són 7 els atletes que han estat capaços de baixar dels 2:04:00: l’etíop Gebrselassie i 4 kenians més (Kimetto, Mutai, Kipsang, Makau) completen la fita.
Cap dels 7 ha aconseguit proclamar-se campió del món o campió olímpic en marató, una prova dura en què l’enorme nivell de molts dels competidors africans i l’adaptació al clima i al terreny en cada cursa genera sorpreses constants. De la cursa masculina de Londres de diumenge en volem fer tres mencions més:
1) El tercer lloc del podi, per a Kenenisa Bekele, que suma una victòria, un quart lloc i aquesta medalla de bronze en les tres maratons que ha disputat. Les llegendes del fons en pista, quan salten al món de la marató, són un autèntic perill.
2) La quarta plaça, per al vigent campió del món Ghirmay Ghebrselassie. L’eritreu comença a demostrar que la seva victòria a Pequín 2015 no va ser flor d’un dia. Ahir va aconseguir la seva plusmarca amb 2:07:46. I recordem: té només 20 anys i un futur indescriptible al seu davant.
3) Callum Hawkins. Primer britànic i primer atleta blanc en creuar la línia d’arribada en una meritòria 8a posició, just per davant del plusmarquista mundial Kimetto, que ja fa massa temps que no està fi. Hawkins va córrer ahir la seva segona marató amb un temps de 2:10:52 i es va assegurar plaça olímpica. Té només 23 anys.
La marató viu un moment d’esplendor. I no sembla que cap d’aquests atletes tinguin ganes d’afluixar el ritme. Com diria Manterola, que el ritme no pari!
