«Espero que es produeixi una etapa grandiosa en l’esport com a conseqüència de l’entrada en competició dels fills dels estrangers que han arribat els darrers anys». «El nostre futur és en els fills dels immigrants». Aquestes dues frases, si les relacionem amb el món de l’esport, podrien ser, per exemple, dels responsables del futbol francès. La seva selecció acaba de guanyar el Mundial de Rússia amb una plantilla que comptava amb 15 jugadors amb arrels africanes, la majoria fills d’immigrants que van arribar fa anys al país veí buscant un futur millor. Però no. Les frases venen de més a prop: la primera la va dir el 2014 Alejandro Blanco, actual president del Comitè Olímpic Espanyol, i la segona és una afirmació del 2005 de José María Odriozola, que a ser 25 anys (va plegar el 2016) president de la Federació Espanyola d’Atletisme. Fa anys d’aquests vaticinis, però el temps, a poc a poc, els va donant la raó. Tanmateix, per què el procés és més lent que en altres llocs d’Europa?
A la Fatima Diame el seu pare l’anomena la «pantera negra» i no només perquè la seva especialitat sigui saltar com un felí en salt de llargada i triple salt. Ho fa també perquè té la pell negra, herència dels orígens senegalesos dels seus progenitors. Ella, però, poc recorda de la terra dels seus pares, que amb prou feines ha visitat. Nascuda a València, no són poques les vegades que li han preguntat si formava part de les nacionalitzacions per cartes de naturalesa que l’estat espanyol moltes vegades executa amb l’objectiu d’obtenir millors resultats. Ella és valenciana, s’entrena a la seva ciutat i les dues medalles de bronze als Jocs Mediterranis assenyalen que ja ha passat un nefast 2016 i que encara la cita olímpica de Tòquio 2020 plena de força.
Fa divuit anys només el 8% dels nadons nascuts als Països Catalans era fill d’almenys un immigrant. L’any passat aquesta xifra s’havia multiplicat quasi per quatre, fins a arribar al 28%. Totes soles, aquestes dades potser no són gaire clares; en canvi, una comparació amb el mateix període a França serveix per veure cap on pot anar l’esport els anys vinents. L’any 2000 el 22,4% dels nadons francesos tenien almenys un progenitor estranger. Actualment són el 30%. Sembla clar, doncs, que si continua la mateixa dinàmica a poc a poc hem de veure com els immigrants de segona generació han d’agafar (més) protagonisme i assolir èxits esportius.
Canvi de tendència
Les Illes també tenen una relació especial amb els Jocs Mediterranis. Una medalla de plata del 3×3 de bàsquet se’n va anar cap a Palma de la mà d’una de les promeses de l’esport de les cistelles: Nogaye Lo. A punt de fer 22 anys, aquesta pivot d’1,93 m que la temporada passada jugava al Cadí La Seu és filla de dos senegalesos, tot i que ella només té la nacionalitat espanyola. Una situació semblant és la de Yankuba Sima. Nascut a Girona un mes abans que Lo i fill de dos gambians que fa més de trenta anys que viuen a Catalunya, ha estat jugant els darrers anys a la NCAA dels Estats Units amb Oklahoma State, el passat draft de la NBA va ser l’únic jugador dels Països Catalans elegible (tot i que no va ser escollit per cap equip) i aquest estiu ha decidit tornar per provar de trobar un lloc en un equip professional.
Per explicar-nos la baixa taxa de naixements quan almenys un dels dos progenitors és immigrant ens hem de fixar en la població estrangera censada. No ens ha de sorprendre, doncs, que l’any 1996 només al voltant d’un 2% dels habitants dels Països Catalans no tinguessin la nacionalitat espanyola. Avui dia, aquesta xifra ronda el 12%. En l’àmbit esportiu hi trobem una relació directa: molts dels nouvinguts van arribar quan eren molt petits i actualment competeixen amb la nacionalitat espanyola.
Gàlia Dvorak n’és un bon exemple. La seva memòria arriba a tot el que ha viscut a Catalunya, on va arribar el 1990 des de Kíev, aleshores part de l’URSS, amb només dos anys. El tennis de taula, esport que practica, el va començar a jugar a Terrassa, i s’ha convertit en una de les referents. Sense anar més lluny, va guanyar dues medalles als Jocs Mediterranis: un bronze individual i un or per equips. D’un altre país europeu, en aquest cas el Regne Unit, és originari Marcus Cooper Walz. El palista mallorquí va arribar a l’illa a tres mesos i és aquí on ha desenvolupat tota la seva trajectòria, fins a endur-se una medalla d’or als Jocs Olímpics de Rio 2016, arribar als podis en campionats del món i guanyar un or, també, als Jocs Mediterranis.
Altres opcions
Però no tots els fills d’immigrants decideixen competir pel seu país de naixement. Els germans Natxo i Kiko Insa, nascuts a Cocentaina, juguen amb la selecció de Malàisia, ja que prefereixen defensar la terra de la seva àvia. També és el cas del gironí Keita Baldé, que va disputar el Mundial de Rússia amb la samarreta del Senegal. En waterpolo trobem l’exemple de Ciara Gibson-Byrne. Nascuda a Barcelona, ha estat fins aquesta temporada un dels referents de La Sirena Mataró, tot i que internacionalment ha jugat amb la selecció de la Gran Bretanya, amb la qual va disputar els Jocs de Londres 2012, entre d’altres.
Les dades, doncs, fan preveure un futur en què l’esport dels Països Catalans ha de patir un autèntic canvi. No és clar si es viurà l’«etapa grandiosa» que preveia Blanco l’any 2015, però es pot afirmar, i almenys així ho demostren els darrers Jocs Mediterranis, que la revolució està en marxa.
